Editorial

Boí Taüll i les estacions deficitàries del Pirineu català

boí taüll
Autor/a: Arxiu Facebook Boí Taüll
Notícies no massa bones les que ens van arribant amb certa freqüència de l’estació d’esquí Boí Taüll, que per segon estiu consecutiu han necessitat ajut financer de la Generalitat per poder arribar a la nova temporada d’hivern, amb l’esperança que la situació millori i es comenci a sortir del forat econòmic. Una esperança que no és nova ni acaba d'arribar, i és que el resort d’esquí de l’Alta Ribagorça ja porta cinc anys immers en greus dificultats econòmiques. Tot plegat acaba repercutint en el dia a dia de l’estació d’esquí i en compromet la viabilitat a llarg termini. Els hiverns van passant i les possibilitats de que la situació millori són cada vegada més improbables, sobretot perquè els propietaris de l’estació, el grup constructor Nozar, es troba en concurs de creditors, i la societat que explota el complexe no aconsegueix fer-la viable malgrat les estratègies que, amb bon criteri, s’hi han anat aplicant amb aquest objectiu.

La conjuntura vigent ens convida a pensar que l’estació ofereix un producte que no acaba de convèncer al gruix majoritari dels possibles clients, que en qualsevol cas opten per altres estacions. Res de nou d’altra banda, ja se sap com està el sector de la neu a Catalunya, amb molta oferta per a una demanda estancada des de fa anys.

Valdria la pena fer alguna reflexió més sobre els problemes financers que arrosseguen algunes estacions, perquè amb l’exemple de Boí s’evidencia que només quatre de les deu estacions d'esquí alpí catalanes són clarament viables. Caldria plantejar, doncs, si no seria més convenient començar a pensar en redimensionar aquests centres d'esquí adaptant-los al gruix de clients real que tenen. Això els permetria equilibrar resultats conseqüència d'adaptar les inversions més modestes a l’oferta i demanda real, a la vegada que haurien d’oferir un producte singular i especialitzat, diferent al que ja existeix i amb el que ara no poden competir.

No és cert que aquestes estacions no siguin viables, sobretot quan comença a ser força present una tipologia de client-esquiador (centre-europeu, israelià o francès) que no demana ni molts quilòmetres de pistes ni remuntadors de darrera generació, només demanen tres requisits per visitar una o altra estació: garantia de neu, bon temps i ambients no massificats, amb bons serveis i bona acollida, i en això el Pirineu català ofereix les millors opcions del sud d'Europa.

A tot el sector ens interessa que l’esquí no només no desaparegui de cap comarca pirinenca sinó que ens cal trobar la “fórmula” que permeti garantir aquesta activitat esportiva i econòmica a cadascuna de les valls del nostre Pirineu.

1 d’agost de 2014
Publicitat




Entrevista

"La festa post competició és un gran al·licient. Sense ella, el record per als nens no seria el mateix"
Oriol Guinart Director tècnic de Club Aranès d'Esports d'Iuèrn (CAEI)

entrevista


Edició en paper