Jordi, quan i perquè et vas començar a interessar per les glaceres del Pirineu?
Tinc un breu record de la nevada del 1962, quan jo tenia poc més de quatre anys, em va cridar molt l'atenció, especialment la rapidesa en què va transformar el paisatge, però també la celeritat del desgel. Recordo que als 5 o 6 anys, en les vacances que passava cada estiu als Pirineus, veia una congesta de neu que en arribar hi era i, tot i la calor que feia durant la segona quinzena de juliol, quan marxava dues setmanes més tard la congesta continuava ferma al mateix indret. Em preguntava quina cosa més estranya devia succeir en aquelles alçades perquè la neu hi resisteixi, i pensava "quan sigui gran ho aniré a veure".

L'atracció per la neu em va portar a descobrir l'existència de les glaceres, ja de petit i d'adolescent buscava en els racons més amagats de les llibreries i biblioteques algun dels escassos llibres que en parlés. Evidentment internet no existia. Així vaig conèixer i aprendre molt de les glaceres de tot el món, però dels Pirineus només vaig trobar-ne breus referències de manera molt dispersa. Entenent que era una feina que estava per fer, em vaig proposar d'iniciar-la quan en tingués possibilitat.

Prenent com a base les poques guies de muntanya de l'època, entre els anys 1982 i 1985 vaig inventariar tot el gel glacial dels Pirineus. El resultat va ser l'existència de 93 aparells glacials, 53 els vaig catalogar com a "Glaceres" (gel glacial en moviment) i els altres 43 com a "Congestes de Gel" (gel glacial sense moviment, que tot i el seu gruix considerable, no era suficient perquè per gravetat fluís -llisqués- pel pendent).

Des d'aquell primer inventari i catalogació en què vaig invertir tot el meu temps lliure de tres anys, no he deixat de fer-ne el seguiment regular i continuat. Ara he finalitzat la 39a campanya anual d'observació de les glaceres pirinenques. Paral·lelament i en coordinació amb altres glaciòlegs participo cada any en l'observació i seguiment de glaceres als Alps i de manera rotatòria en una expedició anual a un altre indret del planeta (Andes del nord, Himàlaia, Kilimanjaro, Camp de Gel Patagònic Sud, regions Àrtiques i Antàrtida).


Prenent dades a la Glacera d'Argentière, als Alps (Foto: J.C.).

Quina ha estat l'evolució en el temps d'aquestes glaceres?
Sense saber-ho en aquell moment, l'inventari que vaig acabar el 1985 va coincidir amb el final del darrer període en què les glaceres pirinenques van estar estabilitzades. D'aquells 93 aparells queden avui 20 glaceres i 23 congestes de gel, 38 s'han extingit totalment i els altres 12 tenen la catalogació de "residuals" (encara hi queda gel barrejat amb restes de neu però ja no puc confirmar que sigui gel d'origen glacial, sinó que pot ser gel ordinari fruit de la recongelació de l'aigua de desgel, són al límit de l'extinció). Només atenent al nombre d'aparells en tenim confirmats tan sols un 46% dels inventariats inicialment.

Què és el que més t'ha impactat d'aquesta regressió de les glaceres?
M'han impactat dos aspectes que semblen contradictoris però que formen part d'una mateixa realitat. D'una banda l'extraordinària resistència del gel glacial a desaparèixer, la seva alta densitat fa que sigui un pèssim transmissor de la calor i això li permet conservar-se eficientment tot i les adverses condicions. D'altra em sorprèn la contundent regressió de les glaceres deguda precisament a què les condicions s'han convertit en tan adverses que no fan viable que el gel sobrevisqui tot i la seva resistència. Només per posar un senzill exemple, l'alçada mitjana del límit inferior de les glaceres pirinenques es troba una mica per sota dels 2.900 m d'altitud. En els darrers estius als Pirineus i a aquesta alçada, durant més de cent dies seguits ni les temperatures mínimes no baixen dels 0°. Entre altres causes, períodes tan llargs de temps sense que el desgel s'aturi ni un instant fan inviable que les glaceres puguin sobreviure.

Segur que en les respostes a aquestes tres preguntes ja he fet distinció en alguna ocasió entre gel glacial i gel ordinari, si em permets ho explico en un moment a fi de facilitar la comprensió per part dels que ens llegeixen. El "Gel Ordinari" s'origina a partir de l'aigua líquida que sotmesa a temperatures inferiors a 0 °C es converteix en aigua en estat sòlid (gel), en serien exemples els glaçons del congelador de casa, un estany, riu o font glaçada i, la banquisa (aigua de mar congelada que es forma principalment a l'Oceà Glacial Àrtic).

El "Gel Glacial" té el seu origen en una transformació de la neu. Les precipitacions en forma de neu a l'alta muntanya (majoritàriament la que anomenem neu pols, molt barrejada amb aire i per això molt poc densa) formen la capa superior. Les posteriors nevades es van acumulant sobre la capa més antiga i la pressionen, de manera que perd la majoria d'aire i es torna cada vegada més densa, fins que transcorregut un període d'entre 7 i 10 anys es converteix en gel glacial. Aquest és el tipus de gel que forma les glaceres i les congestes de gel, així com el que coneixem com a "plataformes o barreres de gel", característiques de l'Antàrtida i que no són altra cosa que els límits inferiors de les glaceres que s'introdueixen a l'interior de l'oceà.


Glacera de Bossons, amb el Mt Blanc de Tacul-Mt Maudit i Mt Blanc (Foto: J.C.).

A més, aquesta retirada de les glaceres s'està produint arreu del món. Existeix, però, alguna serralada o zona on la velocitat sigui menor o no hi hagi regressió?
La regressió es produeix de manera molt semblant a totes les serralades del món i als territoris Àrtics sense excepció, amb les lògiques especificitats conseqüència de les diferències d'alçada i latitud geogràfica en què es troben ubicades. Afortunadament al continent Antàrtic és on les glaceres es conserven pràcticament inalterables. Que la superfície de l'Antàrtida que és una vegada i mitja la d'Europa es mantingui total i permanentment coberta de gel glacial no és una qüestió menor, la influència de diferents mecanismes que s'originen en aquesta gran massa de gel glacial amb gruixos mitjans de 2 mil metres, és transcendental perquè l'increment de les temperatures a tot el planeta no sigui encara més accentuat.

La causa de què les glaceres Antàrtiques es mantinguin inalterades és que tot i l'ascens de les temperatures, no són encara prou elevades per degradar el gel assentat sobre terra ferma. El que si és evident, als límits del continent antàrtic, és la destrucció de les plataformes o barreres de gel que com he explicat són llengües de glacera que s'introdueixen a l'oceà. L'increment de la temperatura de l'aigua del mar amb la que estan en contacte les afecta de manera evident, i una darrera l'altra van col·lapsant.

On podem trobar els teus estudis sobre les glaceres?
La divulgació de tot el que faig la canalitzo mitjançant conferències i exposicions fotogràfiques (al voltant d'un centenar d'actes cada any), la fotografia comparativa és l'eina més eficient per difondre i explicar l'evolució de les glaceres. Tal com esmentes he intervingut o participat en una vintena de llibres, els que he editat i publicat com a autor únic són: "El canvi climàtic a les glaceres dels Pirineus" – "La glacera d'Aneto, efectes del canvi climàtic en imatges" – "Los 100 últimosglaciares del surde Europa" – "Glaceres 2016" i "Pirineos, glaciaresdesdeel aire".

Els podeu demanar a la vostra llibreria de confiança o directament a la meva web www.gelicehielo.com. A l'apartat "mitjans de comunicació de la web hi trobareu articles i també entrevistes i reportatges diversos. Amb certa regularitat faig públiques també fotografies comparatives al meu perfil de Facebook (pàgina de Facebook de Jordi Camins). A l'espera d'un nou i interessant llibre en el qual estic treballant però que encara tardarà a veure la llum, i sense perjudici dels altres, per tenir una visió àmplia i clara de la situació de les glaceres pirinenques i del tot il·lustrat amb fotografia comparativa, us recomanaria el titulat "Los 100 últimosglaciares del surde Europa".


Fent fotografia comparativa a la Glacera del Rhoine-Alps (Foto: J.C.).

Hi ha científics que adverteixen que amb la fosa de moltes glaceres també hi ha el risc que apareguin noves amenaces d'epidèmies. És possible això?
El gel glacial és un magatzem d'antiguitats a la vegada que un veritable arxiu de la història del planeta. Les darreres mesures del gruix màxim de gel a l'Antàrtida ha donat un resultat de 4.776 m, l'edat del gel més antic és d'un milió cinquanta mil anys. Actualment hi ha la capacitat tècnica d'extreure testimonis de fins a 3.600 m de fondària en aquest gruix i d'una antiguitat de 850 mil anys. Per mitjà de l'anàlisi de les bombolles d'aire empresonades en cada capa de gel (que contenen la composició química de l'atmosfera de les precipitacions de neu en cada moment històric), es pot reconstruir la història climàtica del planeta. A l'interior del gel s'hi troben a més molts altres elements com cendres provinents de les erupcions volcàniques, pols i material biològic molt divers. La fosa del gel i també el seu moviment natural poden deixar a l'exterior aquest material biològic i lògicament els patògens que en puguin formar part.

Queda ja fora del meu àmbit el coneixement de la capacitat que puguin tenir aquests microorganismes de ser de nou actius una vegada són a l'exterior després d'haver passat molt temps, fins i tot milers d'anys a l'interior del gel, però la possibilitat que emergeixin és real. Un exemple que ens pot a ajudar a entendre aquesta possibilitat és la troballa l'any 1991 en una glacera alpina, d'Ötzi, l'home del gel, que va morir i posteriorment quedar soterrat al gel fa uns 5.200 anys. En aquest cas lògicament Ötzi no ha tornat a la vida en emergir del gel però l'estudi de les seves restes, vestimenta i de tot el que duia a sobre, han aportat als científics un impensable tresor de dades de com era la vida dels nostres avantpassats de fa cinc mil·lennis.


La glacera de l'Aneto fotografiada l'any 1986, imatge superior, i el 2017, foto inferior.

Continuaràs estudiant les glaceres del Pirineu en els pròxims anys o veus a venir que, malauradament, en pocs anys se t'hauran acabat les possibilitats d'estudi al Pirineu?
En les condicions climàtiques actuals les glaceres que encara queden s'aniran debilitant convertint-se en congestes de gel, de manera que segons els meus càlculs l'any 2040 no quedarà cap glacera activa als Pirineus i, en una altra dècada (al voltant de l'any 2050), l'extinció de les congestes de gel i per tant del gel glacial als Pirineus hauria de ser pràcticament total. Tinc identificats entre 4 i 6 indrets on per les seves característiques molt específiques es podria conservar després de meitat de segle una reduïda franja horitzontal de gel.

Les glaceres dels Pirineus es van estabilitzar per darrera vegada entre el 1975 i el 1985. El fet que en una única generació (la nostra) tinguem l'oportunitat de documentar i divulgar de quina manera s'extingeix tot el gel d'una serralada important com els Pirineus no ha passat mai en la història de la humanitat, és prou rellevant per a continuar fent-ne el seguiment, així que si la salut em respecta, les glaceres dels Pirineus i jo mateix per qüestió d'edat ens hauríem d'extingir simultàniament, i com he dit mentre pugui tinc intenció de seguir amb les observacions i la divulgació.

La importància del que es documenta no és només l'extinció d'aquestes glaceres. La regressió tan ràpida i contundent del gel ens ajuda a extreure moltes altres conclusions, la més important i que no podem observar enlloc en el moment històric actual, és que quan les condicions són favorables la formació i extensió del gel glacial es produeix de manera gairebé tan ràpida com el desgel, en cas contrari no hauria estat possible un creixement tan magnífic de les geleres en el relativament curt període de la Petita Edat del Gel (anys 1350 a 1850), després d'una etapa càlida com la que coneixem com a Òptim Climàtic Medieval (anys 900 a 1300).

Veure i constatar sobre el terreny, estiu rere estiu, com les glaceres que estudies van retrocedint, et suposa alguna alteració anímica? Emocionalment t'afecta?
En veure el que passava la reacció inicial era d'incredibilitat, del fet que alguna cosa no feia bé, de què el que veia no era possible. Una vegada segur de què era real sí que m'afectava anímicament. Al cap de poc, en veure l'ocasió de documentar un fet inèdit vaig assumir-ne el vessant positiu. Ara evidentment m'entristeix la regressió però no m'afecta, és la realitat, l'assumeixo i miro de fer i divulgar aquesta feina tan bé com puc.

Podem fer alguna cosa en l'àmbit individual per aturar la regressió del gel a les muntanyes i mars?
En l'àmbit individual i col·lectiu el que hem de fer és no maltractar el planeta en tots els aspectes, especialment reduint al mínim l'emissió de gasos d'efecte hivernacle substituint de manera tan ràpida com sigui possible la utilització de combustibles fòssils per les energies netes i renovables. Amb l'emissió d'aquests gasos hem provocat que la proporció de CO₂ a l'atmosfera hagi passat de les 280 parts per milió, que és la que correspondria al moment climàtic actual sense la influència humana, fins a les més de 410 ppm actuals.

Crec que aquesta xifra ja no fa possible l'objectiu de limitar a 1,5 °C l'increment de la temperatura mitjana del planeta des del període preindustrial (meitat del s. XIX i que coincideix a la vegada amb el final natural de la Petita Edat del Gel-PEG-). Tot i que ara i segons el Centre Climàtic de l'Organització Meteorològica Mundial és d'1,1 °C, al meu entendre, i m'agradaria equivocar-me, aquests nivells de CO₂ ens han de portar inevitablement a un increment d'uns 3 °C que ja és el que està passant a les zones d'alta muntanya, Àrtic i Antàrtida, que al meu entendre precedeixen i ens anuncien el que ha de passar a escala global. De fet estic acabant un treball en el qual mitjançant el retrocés del gel als Pirineus (un mètode indirecte, ja que no tenim registres de temperatures a alta muntanya de fa cent setanta anys) faig el càlcul de l'augment de temperatura des del final de la PEG, el resultat, encara pendent de confirmar, no s'allunyarà gaire dels esmentats 3 °C.

Així i tot hem de persistir en aconseguir utilitzar les energies renovables, ja que penso que tot i que superarem els límits de temperatura previstos, si aturem les emissions el retorn a la normalitat podria ser més ràpid del que pensem, és clar, sempre que no continuem també amb la destrucció de les selves tropicals i els boscos boreals, que entre d'altres col·laboren de manera extraordinàriament eficient a l'absorció de l'excés d'aquests gasos.

QÜESTIONS MÉS PERSONALS

Quan i on vas començar a esquiar?
L'any 1969, amb deu anys vaig convèncer els meus pares per anar a esquiar. Va ser a la Vall d'Incles, al Principat d'Andorra.

I a fer alpinisme?
El mateix any a l'estiu vaig fer el meu primer tres mil, considero que va ser la meva primera excursió a l'alta muntanya.

On esquies habitualment?
Habitualment a Cerler, és on tinc el meu "camp base", a les portes del Parc Natural Posets-Maladeta, la zona glaciada més extensa dels Pirineus. M'agrada però practicar l'esquí a qualsevol altre indret, i sempre que és possible també fora dels Pirineus.

Quan esquies, ets més de teleesquí o de telecadira?
No tinc preferències, però cada vegada és més complicat poder trobar teleesquís, quan n'hi ha els faig servir, aquell soroll de les perxes passant per les rodes de les pilones em transporta a les sensacions de temps passats, quan el teleesquí era el remuntador més nombrós.

Explica'ns un record màgic sobre els esquís o la taula, aquell moment que no pots oblidar i que sempre més recordaràs.
Molts records màgics, però els primers que m'han vingut ara a la ment són tres:
1 - La cara de contenta de la meva filla quan al cap de 14 mesos li vaig posar uns esquís gairebé de joguina per començar a trepitjar neu, vaig intuir que seria una excel·lent esquiadora.
2 - La cara d'il·lusió del meu fill a 10 anys quan va fer la primera ascensió amb esquís a l'Aneto.
3 - A l'Àsia Central la cara de sorpresa d'unes persones de l'ètnia Uigur en veure per primera vegada uns artefactes anomenats esquís i mentre els explicàvem com funcionaven i perquè servien. Els vam llogar els seus camells per transportar el material fins al camp base del Muztagh Ata (7.546 m), la segona muntanya més alta del món que es podia pujar amb esquís. A més mai m'hauria imaginat que algun dia aniria a esquiar en camell.

Un missatge final per als lectors.
Gaudiu al màxim de la neu, del gel i de l'alta muntanya. Doneu per fet que, tot i les nostres interferències, les glaceres tornaran.


Si us ha agradat llegir ''Doneu per fet que, tot i les nostres interferències, les glaceres tornaran'', també us pot interessar:
Quan la Tosa d'Alp tenia glaceres
El Pirineu podria quedar sense glaceres l'any 2050