Entrevistes
''El ràfting ha fet ressorgir el caiac''
Bernat Baylina Guia i monitor d’esports d’aventura al Pallars
Bernat, quan vas començar a fer de monitor-instructor de ràfting?
Des de ben petit, als 11 anys. De fet el meu pare era el director d’una escola de piragüisme. Vam arribar al Pallars provinents de Barcelona però som una família de tradició muntanyenca. Aleshores el meu pare formava part del CEC (Centre Excursionista de Catalunya) i després de la riuada de l’any 1982 li van oferir portar l’alberg de Sort. En concret vam arribar l’any 83. Recordo que a l’estiu venien els equips espanyol i francès a entrenar. Però abans d’entrar al riu el meu pare em va portar a aprendre a remar a les estades esportives, a Vilada, a les aigües tranquil·les de la Baells. També al pantà de Sau a l’any següent. En tornar de Vilada ja vaig iniciar-me en les aigües braves a través del Club de Piragüisme de Sort. Després arribarien les primeres competicions d’eslàlom al riu, (passar portes en un tram determinat), i el descens, que eren les modalitats que es practicaven a la Noguera Pallaresa.
I amb tants anys de relació amb el caiac i el riu et converteixes en instructor.
Sí, a veure, quan jo vaig començar com a guia, a finals dels anys vuitanta, encara no hi havia una titulació oficial. El meu primer títol reglat va ser el de guia de caiac. Això deuria ser a l’any 1990. Després vindran les titulacions específiques en monitor de riu, caiac, ràfting i hydrospeed, l’any 1994. Ara ja hi ha les titulacions de TD en esports d’aventura especialitzats en riu, com ara el mòdul d’esports d’aventura que es fa a l’IES de Sort, que toca esports de neu, raquetes, esquí de muntanya, alpí i de fons, esports de riu...
Bernat Baylina en un caiac al Noguera Pallaresa (Foto: particular).
Podem dir que el Pallars Sobirà comença a ser una mena de comarca especialitzada en pràctica i formació d’esports de riu i muntanya?
Cal recordar que el Pallars Sobirà va ser pionera a nivell de tota la península en esports d’aventura. Penso que és una qüestió lògica i que es deu a les condicions del territori. I té conseqüències en l’economia. Per exemple, s’han creat les escoles de caiac, com ara la de l’Oriol Colomé, campió mundial en freestyle, que ha creat la seva pròpia escola. També l’associació esportiva Pallars, que organitza cursets per als seus socis de la primavera fins a la tardor, etc. I gràcies a tot això hi ha una bona pedrera de canalla que prometen. I amb tot això del ràfting, en realitat, el que ha propiciat és visibilitzar el món del caiac.
De quina manera compatibilitzes feina a l’hivern a la neu i a l’estiu al riu?
Continuo plenament en actiu i tot aquest món és una de les meves passions. Fora de la temporada d’hivern, durant la qual treballo a les estacions de muntanya d’Espot i Port Ainé al departament de comunicació i esdeveniments, quan arriba la primavera o el període de març a octubre, m’hi dedico tots els caps de setmana i durant les vacances a l’agost.
I vas alternant com a monitor de caiac, ràfting i hidrospeed?
Sí. Tenint present que jo venia del món del caiac, i recordant que als anys noranta es va posar molt de moda l’hydrospeed, a partir d’aquell moment vaig començar a guiar les baixades en hydrospeed. Marcava la traçada de la línia de corrent que el grup havia de seguir pel riu. Si el riu anava alt de volum d’aigua aleshores també seguia els torns de ràfting amb caiac per tal de donar-los assistència si era necessari. El fet d’anar amb caiac et permet més accessibilitat a racons del riu que amb barca no hi arribaries amb tanta facilitat. Això em serviria per anar combinant la feina de guia de ràfting i la d’instructor de caiac.
L’hydrospeed generava més moviment que les altres modalitats?
L’esport més predominant sempre ha estat el ràfting però en el boom dels anys noranta l’esport d’aventura emergent era l’hydrospeed, mentre que ara es troba estabilitzat. Fins i tot, per donar assistència i suport a aquesta demanda van venir monitors francesos, peruans i xilens, que tenen una altra tècnica de rem i de la qual n’hem après coses.
Deus tenir força experiències i anècdotes per explicar amb els clients...
Moltíssimes. Te n’explico tres que em semblen curioses.... En aquests anys he acompanyat moltíssima gent: polítics, actors, personatges famosos del cor, etc. Recordo el pas del jutge Baltasar Garzón, el polític Artur Mas, l’actor Jorge Sanz o l’Agustí Montal, expresident del Barça entre els anys 1969 i 1977, al cel sia...
I les altres dues no tenen a veure tant amb mí com sí amb la història del riu i fa referència als noms que reben racons del riu que s’han quedat batejats amb noms curiosos conseqüència d’algunes experiències que hi han passat.
Per exemple i tenint en compte que hi ha diverses versions la història del ràpid anomenat el “quatre espanyol”. Deu el seu nom als diferents graus de dificultat. El cas és que els francesos asseguraven que aquell ràpid era un grau 3, mentre que els d’aquí dèiem que era un 4. Com que no es posaven d’acord un dia van acordar que pel mateix tram hi baixessin el millor piragüista espanyol i el millor francès. Tots els que volien veure el pas es van posar a la vora del riu en aquell tram en qüestió. Volien observar com se’n sortien i què passaria. I saber qui tindria raó, és clar. Això va ser a la primavera, abans de la riada del 82, en un punt en el qual hi havia un esglaó gros amb una onada i un rebuf molt important a la sortida. En arribar el dia i moment de passar el ràpid, el francès hi va quedar atrapat, va perdre el rem i va començar a donar voltes i voltes. Va quedar ben desmanegat, però per sort no va passar d’aquí. A partir d’aquell moment, i acabada la discussió a la vora del riu, els francesos van admetre que allò era un ràpid 4. I així va quedar batejat el ràpid: el 4 espanyol.
I finalment esmentar el ràpid del “Pastís” a Baro. Cal explicar que als inicis del ràfting els francesos sortien de Llavorsí i feien parada per dinar al càmping de Baro, on hi tenien el campament base i després seguir fins la Font de la Figuereta al Congost de Collegats. Un cop dinat sabien que es trobarien amb un dels ràpids més espectaculars del riu amb un desnivell molt marcat. Sabien que sempre els hi en passava alguna de grossa. Van instaurar fer un gotet d’un licor francès anomenat “Pastís” un cop dinat en honor al ràpid.
Amb el pas dels anys, entre el caiac i el ràfting, podem dir que el rafting ha estat el gran guanyador?
No ben bé. Són modalitats que tenen públics i sensacions diferents i que per tant tenen públics diferents. La gran diferència és la tècnica: mentre que en el caiac necessites fer un curs i formació amb coneixements previs de saber remar, i una progressió per començar a baixar ràpids, per contra en el ràfting pots baixar pel riu en plena primavera sense tenir una experiència prèvia. Només cal saber nedar i saber remar una mica. És a dir, en el ràfting pots superar un ràpid nivell 4 del Noguera Pallaresa mentre que el mateix ràpid fet en caiac requereix moltes hores de pràctica i progressió per gaudir-lo amb garanties. Això fa el caiac molt tècnic però a la vegada addictiu. El ràfting és més fàcil i potser per això no enganxa tant com el caiac. Però el ràfting ha estat el darrer esport en arribar al riu i ha fet de ganxo per fer conèixer i impulsar de nou el caiac. Amb el ràfting s’han projectat de nou els esports d’aventura. Per entendre’ns i que ho entengui tothom: el ràfting és l’autobús i el treball amb equip, i el caiac és la moto en la qual vas sol i tu ets qui controla.
Què cal saber del Noguera Pallaresa? Què el fa especial?
És un referent a nivell europeu i és el millor de la península Ibèrica per als esports de riu. Són més de 50 quilòmetres navegables i això el fa únic. I té una carretera en paral·lel que ajuda moltíssim en la logística i seguretat. A més, és un referent històric des dels seus inicis als anys 60 i a partir dels 80 ho és en el ràfting. Va ser en aquell moment quan, amb les primeres barques carregades de gent, el Xavier Gabriel va deixar anar aquella frase mítica “que no ho veieu que baixen bitllets pel riu?!”. Un dels precursors del ràfting al Pallars Sobirà va fer en Antoni Fort que en aquells temps regentava el càmping de Baro. Quatre amics i un garatge al centre de Sort van donar el tret de sortida, i tot seguit arriben altres empreses.
El ràfting tenia fama de ser una activitat més aviat juvenil. Continua així?
Tot evoluciona. Mentre a principis dels 90 era un públic molt jove el que venia a fer ràfting, ara el jove continua venint, però sobretot ho fa a la primavera i principis d’estiu. En canvi el públic familiar ho és més de cara al juliol i agost. A la vegada el riu s’ha dividit en trams especialitzats per a nens, joves, famílies, etc que permeten la convivència de tots els públics.
Quin és el futur dels esports d’aventura en general?
T’ho explicaré amb una curiositat que penso que ho deixa entendre força bé i que lliga amb l’anterior pregunta. La pandèmia ens ha fet redescobrir el turisme de proximitat, i clients que van estar al riu amb mi mateix o altres guies als anys 90, van tornar l’estiu passat amb els seus fills. Han canviat viatges que feien a qualsevol racó del món per trobar-se de nou amb el “rerepaís” i ho volen fer amb aquell mateix guia que van conèixer fa 25 anys. Fan la reserva i demanen si encara hi ha aquell guia que van conèixer en la seva primera experiència. El cert és que l’activitat dels esports d’aventura està força estabilitzada, però tot i això s’ha creat alguna empresa nova. També hi ha ajudat el trinomi que formen el riu, parc nacional i parc natural de l’alt Pirineu.
Què caldria fer per projectar més i millor els esports d’aventura i els d’aquest riu en concret?
Es va fer un estudi ara fa uns anys en el qual es demostra que, en certa manera, el fet de poder viure una experiència al llarg dels 50 km del riu que pot durar tot el dia, en realitat estava sent poc valorada econòmicament. Tenim un riu exclusiu, únic, i sense desmerèixer els altres rius, podem oferir un riu amb garanties fins i tot a l’estiu. Més que projectar-lo i créixer potser primer ens caldria revaloritzar-lo més i millor amb el que ja tenim.
Què li diries a la persona que mai s’ha posat en una balsa a fer ràfting?
El convidaria a fer una baixada a mida de les seves necessitats o inquietuds, en funció de si busca una baixada llarga, més activa, més contemplativa o més relaxada. És una activitat per a tots els públics i que es pot adaptar al teu gust en funció de l’època o del mes de l’any amb què ho vulguin practicar. Pel riu hi han baixat tota mena de persones i de limitacions físiques.
A part dels esports d’aigua, has tocat o practiques altres esports d’aventura?
He fet barrancs, enduro amb bicicleta, trekking i tots els esports de riu. Però és cert que el tema aigua em fascina, és a dir, d’ençà que arriba en forma de neu fins que aquesta es fon i arriba al riu.
Una entrevista de País d'Aventura, el diari dels esports d'aventura del Diaridelaneu
Des de ben petit, als 11 anys. De fet el meu pare era el director d’una escola de piragüisme. Vam arribar al Pallars provinents de Barcelona però som una família de tradició muntanyenca. Aleshores el meu pare formava part del CEC (Centre Excursionista de Catalunya) i després de la riuada de l’any 1982 li van oferir portar l’alberg de Sort. En concret vam arribar l’any 83. Recordo que a l’estiu venien els equips espanyol i francès a entrenar. Però abans d’entrar al riu el meu pare em va portar a aprendre a remar a les estades esportives, a Vilada, a les aigües tranquil·les de la Baells. També al pantà de Sau a l’any següent. En tornar de Vilada ja vaig iniciar-me en les aigües braves a través del Club de Piragüisme de Sort. Després arribarien les primeres competicions d’eslàlom al riu, (passar portes en un tram determinat), i el descens, que eren les modalitats que es practicaven a la Noguera Pallaresa.
I amb tants anys de relació amb el caiac i el riu et converteixes en instructor.
Sí, a veure, quan jo vaig començar com a guia, a finals dels anys vuitanta, encara no hi havia una titulació oficial. El meu primer títol reglat va ser el de guia de caiac. Això deuria ser a l’any 1990. Després vindran les titulacions específiques en monitor de riu, caiac, ràfting i hydrospeed, l’any 1994. Ara ja hi ha les titulacions de TD en esports d’aventura especialitzats en riu, com ara el mòdul d’esports d’aventura que es fa a l’IES de Sort, que toca esports de neu, raquetes, esquí de muntanya, alpí i de fons, esports de riu...
Bernat Baylina en un caiac al Noguera Pallaresa (Foto: particular).Podem dir que el Pallars Sobirà comença a ser una mena de comarca especialitzada en pràctica i formació d’esports de riu i muntanya?
Cal recordar que el Pallars Sobirà va ser pionera a nivell de tota la península en esports d’aventura. Penso que és una qüestió lògica i que es deu a les condicions del territori. I té conseqüències en l’economia. Per exemple, s’han creat les escoles de caiac, com ara la de l’Oriol Colomé, campió mundial en freestyle, que ha creat la seva pròpia escola. També l’associació esportiva Pallars, que organitza cursets per als seus socis de la primavera fins a la tardor, etc. I gràcies a tot això hi ha una bona pedrera de canalla que prometen. I amb tot això del ràfting, en realitat, el que ha propiciat és visibilitzar el món del caiac.
De quina manera compatibilitzes feina a l’hivern a la neu i a l’estiu al riu?
Continuo plenament en actiu i tot aquest món és una de les meves passions. Fora de la temporada d’hivern, durant la qual treballo a les estacions de muntanya d’Espot i Port Ainé al departament de comunicació i esdeveniments, quan arriba la primavera o el període de març a octubre, m’hi dedico tots els caps de setmana i durant les vacances a l’agost.
I vas alternant com a monitor de caiac, ràfting i hidrospeed?
Sí. Tenint present que jo venia del món del caiac, i recordant que als anys noranta es va posar molt de moda l’hydrospeed, a partir d’aquell moment vaig començar a guiar les baixades en hydrospeed. Marcava la traçada de la línia de corrent que el grup havia de seguir pel riu. Si el riu anava alt de volum d’aigua aleshores també seguia els torns de ràfting amb caiac per tal de donar-los assistència si era necessari. El fet d’anar amb caiac et permet més accessibilitat a racons del riu que amb barca no hi arribaries amb tanta facilitat. Això em serviria per anar combinant la feina de guia de ràfting i la d’instructor de caiac.
L’hydrospeed generava més moviment que les altres modalitats?
L’esport més predominant sempre ha estat el ràfting però en el boom dels anys noranta l’esport d’aventura emergent era l’hydrospeed, mentre que ara es troba estabilitzat. Fins i tot, per donar assistència i suport a aquesta demanda van venir monitors francesos, peruans i xilens, que tenen una altra tècnica de rem i de la qual n’hem après coses.
Deus tenir força experiències i anècdotes per explicar amb els clients...
Moltíssimes. Te n’explico tres que em semblen curioses.... En aquests anys he acompanyat moltíssima gent: polítics, actors, personatges famosos del cor, etc. Recordo el pas del jutge Baltasar Garzón, el polític Artur Mas, l’actor Jorge Sanz o l’Agustí Montal, expresident del Barça entre els anys 1969 i 1977, al cel sia...
I les altres dues no tenen a veure tant amb mí com sí amb la història del riu i fa referència als noms que reben racons del riu que s’han quedat batejats amb noms curiosos conseqüència d’algunes experiències que hi han passat.
Per exemple i tenint en compte que hi ha diverses versions la història del ràpid anomenat el “quatre espanyol”. Deu el seu nom als diferents graus de dificultat. El cas és que els francesos asseguraven que aquell ràpid era un grau 3, mentre que els d’aquí dèiem que era un 4. Com que no es posaven d’acord un dia van acordar que pel mateix tram hi baixessin el millor piragüista espanyol i el millor francès. Tots els que volien veure el pas es van posar a la vora del riu en aquell tram en qüestió. Volien observar com se’n sortien i què passaria. I saber qui tindria raó, és clar. Això va ser a la primavera, abans de la riada del 82, en un punt en el qual hi havia un esglaó gros amb una onada i un rebuf molt important a la sortida. En arribar el dia i moment de passar el ràpid, el francès hi va quedar atrapat, va perdre el rem i va començar a donar voltes i voltes. Va quedar ben desmanegat, però per sort no va passar d’aquí. A partir d’aquell moment, i acabada la discussió a la vora del riu, els francesos van admetre que allò era un ràpid 4. I així va quedar batejat el ràpid: el 4 espanyol.
I finalment esmentar el ràpid del “Pastís” a Baro. Cal explicar que als inicis del ràfting els francesos sortien de Llavorsí i feien parada per dinar al càmping de Baro, on hi tenien el campament base i després seguir fins la Font de la Figuereta al Congost de Collegats. Un cop dinat sabien que es trobarien amb un dels ràpids més espectaculars del riu amb un desnivell molt marcat. Sabien que sempre els hi en passava alguna de grossa. Van instaurar fer un gotet d’un licor francès anomenat “Pastís” un cop dinat en honor al ràpid.
Amb el pas dels anys, entre el caiac i el ràfting, podem dir que el rafting ha estat el gran guanyador?
No ben bé. Són modalitats que tenen públics i sensacions diferents i que per tant tenen públics diferents. La gran diferència és la tècnica: mentre que en el caiac necessites fer un curs i formació amb coneixements previs de saber remar, i una progressió per començar a baixar ràpids, per contra en el ràfting pots baixar pel riu en plena primavera sense tenir una experiència prèvia. Només cal saber nedar i saber remar una mica. És a dir, en el ràfting pots superar un ràpid nivell 4 del Noguera Pallaresa mentre que el mateix ràpid fet en caiac requereix moltes hores de pràctica i progressió per gaudir-lo amb garanties. Això fa el caiac molt tècnic però a la vegada addictiu. El ràfting és més fàcil i potser per això no enganxa tant com el caiac. Però el ràfting ha estat el darrer esport en arribar al riu i ha fet de ganxo per fer conèixer i impulsar de nou el caiac. Amb el ràfting s’han projectat de nou els esports d’aventura. Per entendre’ns i que ho entengui tothom: el ràfting és l’autobús i el treball amb equip, i el caiac és la moto en la qual vas sol i tu ets qui controla.
Què cal saber del Noguera Pallaresa? Què el fa especial?
És un referent a nivell europeu i és el millor de la península Ibèrica per als esports de riu. Són més de 50 quilòmetres navegables i això el fa únic. I té una carretera en paral·lel que ajuda moltíssim en la logística i seguretat. A més, és un referent històric des dels seus inicis als anys 60 i a partir dels 80 ho és en el ràfting. Va ser en aquell moment quan, amb les primeres barques carregades de gent, el Xavier Gabriel va deixar anar aquella frase mítica “que no ho veieu que baixen bitllets pel riu?!”. Un dels precursors del ràfting al Pallars Sobirà va fer en Antoni Fort que en aquells temps regentava el càmping de Baro. Quatre amics i un garatge al centre de Sort van donar el tret de sortida, i tot seguit arriben altres empreses.
El ràfting tenia fama de ser una activitat més aviat juvenil. Continua així?
Tot evoluciona. Mentre a principis dels 90 era un públic molt jove el que venia a fer ràfting, ara el jove continua venint, però sobretot ho fa a la primavera i principis d’estiu. En canvi el públic familiar ho és més de cara al juliol i agost. A la vegada el riu s’ha dividit en trams especialitzats per a nens, joves, famílies, etc que permeten la convivència de tots els públics.
Quin és el futur dels esports d’aventura en general?
T’ho explicaré amb una curiositat que penso que ho deixa entendre força bé i que lliga amb l’anterior pregunta. La pandèmia ens ha fet redescobrir el turisme de proximitat, i clients que van estar al riu amb mi mateix o altres guies als anys 90, van tornar l’estiu passat amb els seus fills. Han canviat viatges que feien a qualsevol racó del món per trobar-se de nou amb el “rerepaís” i ho volen fer amb aquell mateix guia que van conèixer fa 25 anys. Fan la reserva i demanen si encara hi ha aquell guia que van conèixer en la seva primera experiència. El cert és que l’activitat dels esports d’aventura està força estabilitzada, però tot i això s’ha creat alguna empresa nova. També hi ha ajudat el trinomi que formen el riu, parc nacional i parc natural de l’alt Pirineu.
Què caldria fer per projectar més i millor els esports d’aventura i els d’aquest riu en concret?
Es va fer un estudi ara fa uns anys en el qual es demostra que, en certa manera, el fet de poder viure una experiència al llarg dels 50 km del riu que pot durar tot el dia, en realitat estava sent poc valorada econòmicament. Tenim un riu exclusiu, únic, i sense desmerèixer els altres rius, podem oferir un riu amb garanties fins i tot a l’estiu. Més que projectar-lo i créixer potser primer ens caldria revaloritzar-lo més i millor amb el que ja tenim.
Què li diries a la persona que mai s’ha posat en una balsa a fer ràfting?
El convidaria a fer una baixada a mida de les seves necessitats o inquietuds, en funció de si busca una baixada llarga, més activa, més contemplativa o més relaxada. És una activitat per a tots els públics i que es pot adaptar al teu gust en funció de l’època o del mes de l’any amb què ho vulguin practicar. Pel riu hi han baixat tota mena de persones i de limitacions físiques.
A part dels esports d’aigua, has tocat o practiques altres esports d’aventura?
He fet barrancs, enduro amb bicicleta, trekking i tots els esports de riu. Però és cert que el tema aigua em fascina, és a dir, d’ençà que arriba en forma de neu fins que aquesta es fon i arriba al riu.
Una entrevista de País d'Aventura, el diari dels esports d'aventura del Diaridelaneu
