Entrevistes

''El meu dia a dia és intentar gaudir 'a muerte' de la muntanya''

Txema Trull Fotògraf especialitzat en el món de la neu

Txema Trull
Es defineix com un apassionat de la muntanya
Esquiador, càmera i fotògraf especialitzat en esports d'hivern i fora pista, Txema Trull és un professional de referència en el món de la neu. Es defineix com un apassionat de la muntanya i, a part de disparar sense parar per tot el Pirineu, també és monitor de freeride a Baqueira i participa en diversos projectes internacionals. L'últim, el 6000split, que l'ha portat als cims més alts de l'Equador de la mà de la rider Ana Salvador i el guia Jonathan Larrañaga. Durant tot el mes de novembre han fet descensos de volcans com el Chimborazo (a 6263 metres d'altitud), l'Antisana (5758 m) o el Cotopaxi (5897 m). Tota una aventura que li ha permès prendre imatges per a la història.

Assegura que ser freerider és clau per entendre què passarà a les fotos (Foto: Txema Trull)

El freeride darrera la càmera, el rei de les imatges de muntanya... t’han definit de moltes maneres. Però com et definiries, tu?
Jo no sé com definir-me... Em veig com una persona molt apassionada per la neu, molt apassionada per la muntanya, per l'esquí... L'esquí és la meva passió des de fa molts anys. Des que era petit ja anava a esquiar cada cap de setmana a Formigueres amb un club de Girona, el GEiEG, i des que tinc 8 o 10 anys no he parat. Vaig començar al club com a alumne, després vaig passar a professor... fins que vaig acabar la universitat. Encara estava d'entrenador al GEiEG, i quan vaig acabar la uni em vaig traslladar a Baqueira i ja no he parat mai d'esquiar. O sigui que no sé com em definiria, però sí que soc molt aficionat, amb moltes ganes d'esquiar, molt d'amor per la natura i la muntanya... Jo sóc zero de ciutat, ara ja. He nascut a Girona, però ara ja no em veig vivint en una ciutat. També sóc tímid, no sóc molt extravertit. I sí que estic molt motivat per l'esquí. La fotografia també fa molts anys que m'apassiona, i he pogut ajuntar les meves passions amb la meva professió.

« He pogut ajuntar les meves passions amb la meva professió »

Amb quants anys et vas posar els primers esquís?
Crec que amb 4 o 5 anys. Amb els meus pares. A la Cerdanya francesa, Fontromeu, Vallter... Sóc de Girona, doncs el que queda a prop de Girona.

I amb quants vas agafar la primera càmera?
El meu pare tenia una càmera analògica, mecànica, i vaig començar a fer fotos amb diapositiva a muerte amb 16 anys. Vaig començar a experimentar amb les fotos. I jo he estudiat fotografia i creació digital a la UPC de Terrassa. Primer estava una mica perdut, en l'adolescència, i a la que vaig veure clar que lo meu eren les fotos, perquè estava fent fotos pel meu compte, vaig veure que hi havia aquesta carrera i em vaig posar a fer-la.

Com has arribat fins aquí?
Doncs això: vaig estudiar Fotografia i Creació Digital. Jo tenia clar que volia fer una temporada al regaleo. Vaig mirar on més nevava. Vaig veure que era a Baqueira i vaig anar a Baqueira. Vaig començar treballant en un hotel de botones, i al cap de res, a mitjans de desembre, va començar la temporada. Allà vaig trobar una feina de fer fotos a carreres i a cursets, a FotoTour, i la segona temporada ja només estava fent fotos. Fotos a carreres, fotos als turistes a pistes, i tot això. I després ja, amb els anys, vaig passar a fer fotos per revistes i per marques, per Baqueira, i vaig anar canviant una mica. Ja em vaig fer autònom, vaig començar a treballar menys per aquesta botiga i més pel meu compte, i em vaig posar a fer això.

Trull també és monitor de freeride a Baqueira Beret (Foto: Txema Trull)

Tot un luxe, guanyar-te la vida fent el que més t’agrada...
La veritat és que sí. I no només faig això, ara. Estic en un club, Cota 1700, on faig d'entrenador de freeride des de fa 5 o 6 anys, i estic portant a nens i adolescents, i ja no tant adolescents, a fer freeride. Els hi ensenyo per Setmana Santa, Nadals i tots els caps de setmana de temporada. I també és una cosa que m'agrada molt, perquè estic transmetent el freeride als xavals.

Quin és el teu dia a dia?
Als hiverns treballo d'això: disparant entre setmana i els caps de setmana de club. S'acaba la temporada, estic foquejant com un malalt fins que s'acaba la neu, i acabo d'esquiar, depenent de l'any, al maig-juny, aquí al Pirineu. I clar, en aquestes èpoques, quan acaba la Setmana Santa i acaba la temporada també em poso molt amb l'ordinador i començo a editar fotos, a editar les entregues que he de fer per Baqueira, per Solonieve, totes les revistes internacionals... que proposes el material que has fet i els lliuraments són al maig i juny. Doncs fins a finals de juny estic molt liat amb aquestes entregues. I després a l'estiu he estat molts anys, 13 temporades, anant a Sud-Amèrica. Al juny-juliol marxava, tot i que aquests 2 anys amb la covid no hi he anat. I he estat escalant força i fent molt de surf. I és això: el meu dia a dia és intentar gaudir a muerte de la muntanya.

Com arriba un a viure d’això?
Bé, potser ja t'he explicat una mica el recorregut... Però és això: posant-hi molt d'esforç, moltes hores i també molta passió. Que al final les feines t'encasellen, i això ho vaig tenir clar. I he estat currant en altres coses. També he estat fent moltes fotos d'immobiliària... però al final has de tenir un objectiu clar i anar a per això, i el que no és prioritari deixar-ho de banda. Altres feines que m'han proposat i s'interposaven una mica en aquest estil de vida, he pogut dir que no. Que tampoc he estat tan escanyat tota la vida. Però sí. Amb esforç, ganes, contactes i, sobretot, envoltar-te d'un bon equip. Per viure d'això he de fer fotos a riders bons, perquè al final el rider és un gran tant per cent de la foto. Perquè si no faig fotos a bons esquiadors, no puc fer fotos. I a part que he tingut sort perquè molts dels riders a qui he començat a fer fotos han sigut els meus amics, i el meu entorn professional també és el meu entorn d'amistat.

Qui són els teus “clients potencials”?
Bona pregunta... Això va canviant. Jo no treballo tant per marques. Sí que de tant en tant vaig enxufant coses a les marques i tal, però per mi el client potencial és aquest: Cota 1700, que és el club on 'curro'; Baqueira també és un bon client; revistes, he estat treballant molt amb Solonieve, i ara estaré treballant molt amb Ski Pro; i després revistes internacional això, vas publicant cosetes, et van colant coses... Costa, posar-se en el món aquest; perquè en l'àmbit internacional hi ha gent molt bona que està treballant amb riders de molt de renom, i nosaltres al Pirineu som una mica més pringadets en aquest sentit. I després hi ha els projectes, que sí que t'envoltes de riders que tenen projectes guapos o els surten projectes guapos, i d'aquí també en treus coses.

Persegueixes la neu al llarg de l’any... No t’agrada, l’estiu?
Clar, és que és això. Ara amb la covid ha canviat una mica la perspectiva, perquè a nivell de vida també ha canviat una mica el tema... Sí que he estat 13 anys fent doble temporada. Jo des del 2006 fins al 2019 només he faltat un any a Sud-Amèrica, i he estat dos o tres anys que hi anava dos mesos i mig, però he estat uns quants anys que m'he passat mig any allà. Però allà sí que algun any anava a Brasil, a l'Equador, al Perú... Em mola el surfing. I els últims anys també hi he estat enxufant hores. No és que no em 'moli' gens l'estiu, però no és el que visc, no és el que publico... saps? La meva vida no són les xarxes. I darrera de les xarxes també hi ha una altra vida que no publico: he estat escalant molt, últimament; també he estat fent surf... 'Mola' més l'hivern, però bé, per mi el pitjor és la tardor, la veritat.

« La meva vida no són les xarxes. I darrera de les xarxes també hi ha una altra vida que no publico »

Has voltat arreu del món. Si haguessis de triar un lloc, quin seria?
Per què? Per viure? Per estar-hi? ... Aviam, jo m'he instal·lat a la Vall d'Aran perquè estic a prop de casa, allà hi tinc un cercle d'amics que hi estic molt a gust i al final m'he fet la meva vida allà. Si triaria la Vall d'Aran? No ho sé. He estat als Andes molts anys, he estat al Japó un parell de vegades, he estat als Alps molts cops... No t'ho sabria dir!

Hi ha algun lloc on no tornaries?
Així a priori, no. No he estat enlloc tant malament com per dir “aquí no torno”. Sí que hi ha coses que no tornaria a repetir... No tornaria a repetir l'època de currar a Valle Nevado fent fotos als turistes, que també he estat a Xile... Currar depèn d'on sí que no ho tornaria a fer, però anar de vacances, o anar a fer projectes, o anar a esquiar sí.

Durant molts anys ha fet doble temporada al Pirineu i a Sud-Amèrica (Foto: Txema Trull)

I algun pendent d’anar?
Sí. Un munt! A més ara estic en un projecte que és Esquí en altura. Però pendent d'anar? El Japó jo crec que és un lloc on sempre es pot anar tornant, perquè hi he estat dos cops i flipes! A l'Himalaya s'hi ha d'anar, del Pakistan me n'han parlat molt bé, a Alaska... És el que diria primer. Fa molts anys que tinc pendent d'anar-hi. Fa molts anys que parlem amb els amics d'anar-hi, un cop vaig estar a punt però per A o per B estava mig lesionat i no vaig poder... i és el primer de la llista.

Quina és la teva aventura més extrema?
Les aventures més extremes? No sé... És que la paraula “extrema” pot voler dir risc o allunyat de l'habitual... Igual coses que hem fet per la Patagònia. D'estar esquiant molt lluny, amb molts quilos... tampoc és que hagi fet mega-expedicions d'aquestes d'himalaiïsmo i tal, però sí que tot el que he fet és individual, tu et portes la teva motxilla, els teus esquís, que igual estàs pujant amb un macuto de 25-30 quilos muntanya amunt... Doncs és això. A Xile, a la carretera austral, la Región Dawson, que està força aïllat...
I després liades vàries! Hem tingut molts dies de paquetón, un parell d'allaus... o canals tècniques, 'marrons', amb els South Lines també ens hem posat en un marron guapo... Sobretot als Andes i a la Vall d'Aran, però també és perquè és el que em conec més i és on vas més a l'extrem.

A nivell tècnic, quina és la clau per fer les fotos que fas?
Buf...! És que és un conjunt de coses. Clar, has de saber dominar la càmera, lo bàsic, els paràmetres d'exposició i tot això... Sobretot jo crec que el més important és saber els dies que s'han d'anar a fer fotos, on s'han d'anar fer, i amb qui i què estàs buscant. La clau és una bona comunicació entre el rider i el fotògraf, perquè al final si tu no transmets el que vols del rider ell no et girarà on toca, o si el rider no et sap explicar per on baixarà o el que farà, o tu no saps interpretar-ho, tu no et podràs adaptar a ell i no podràs fer les fotos. Sobretot és això: saber quan i on ho has de fer, i quan i on no ho has de fer, que també és molt important el saber dir que no. Perquè molts dies a molts llocs hi pot haver allaus, roques... i al final amb una foto pots fer que algú prengui mal, i això s'ha de tenir molt clar.
I també per fer aquest tipus de fotos jo crec que també és important tenir la visió com a rider. Perquè si només tens la visió com a fotògraf al igual estàs demanant coses que no poden ser, saps? I si tens una mica la visió de rider tu saps què passarà en esquiar, i saps si tot això es pot fer o no es pot fer.

« La clau és una bona comunicació entre el 'rider' i el fotògraf »

La càmera ha de tenir unes característiques especials, per suportar el que suporta?
Jo ara estic amb Olympus des de fa uns anys i estic mega-content, perquè sobretot és compacta i pesa poc. Que al final això és clau, perquè abans tenia un equip molt pesat, i necessites més espai a la motxilla. Ara amb la meitat d'espai porto els objectius i la càmera que portava uns anys enrere. Això és important. I en ser més compacta també amb els impactes li costa més trencar-se, perquè és més petit.

Les hores amb millor llum són l'albada o el capvespre (Foto: Txema Trull)

En quin moment del dia es poden enregistrar les millors imatges?
Aviam, si parlem de llums, a primera hora o última hora. Si parlem de neu, a primera hora. Si vols fer neu primavera serà més tard... És molt relatiu, això. Però sí que clar, en fotografia la llum és la clau; i per fer bones fotografies, a l'hivern són les més baixes i les millors, i a l'abril la llum ja és super alta.

Si t’haguessis de quedar amb una de les teves produccions, quina seria?
Jo crec que a nivell professional, i a nivell que ha arribat a més mitjans i a més gent, són els South Lines. I aquesta última pel·lícula és la més guai i la que en tinc més ben record. Per mi és la més guapa de totes. Això ho tinc claríssim.

Et fa por el canvi climàtic?
Suposo que com a tothom. Preferiria que fos al revés! Però bé, és qüestió d'adaptar-se, i s'ha d'aprofitar a muerte ara i en un futur ja es veurà. Però ara aprofitar i esquiar tot el que es pugui! Que no fa gràcia, però tampoc estic paranoic.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 




Editorial







giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny