Entrevistes
'Els nens han de tenir uns coneixements bàsics de supervivència en alta muntanya''
Joan Masferrer Impulsor, fundador i organitzador d’ElDorado Freeride
Conversar amb Joan Masferrer serveix per adonar-se de, quan una porta es tanca, s’obre una finestra. Des de l’any 1998 ha tirat endavant tota mena de projectes perquè amb el pas del temps siguin més persones les enamorades de l’alta muntanya: des de competicions de nivell mundial, fins a formació de joves en temes de seguretat a la neu. I no tots li han sortit bé, de fet, algun cop va estar a punt de deixar-los córrer. Però al final sempre ha trobat el motiu per tirar les idees endavant. I fins aquest any, que se celebra el 25è aniversari d’ElDorado Freeride.
D’on sorgeix l’any 1998 la idea de crear ElDorado Freeride Event i entre quantes persones l’organitzeu?
L’any 1998 jo estava a Ribes de Freser, on tenia una casa, i aleshores portava la marca K2 d’esquí i d’snowboard i hi havia un model que es deia ElDorado que estava pensat per fer back country. Aleshores ja li vaig dir ElDorado Freeride Event. Vam començar aquell mateix any amb vuit persones. Això ha anat variant al llarg del temps. Jo soc el CEO, qui vaig inventar-ho, promotor d’aquesta competició fins a l’any 2019. I hem sigut sis organitzadors, però també va haver-hi anys on érem trenta-cinc.
Per què dos anys més tard vau decidir traslladar ElDorado Freeride Event a l’estació d’Espot Esquí?
Ens van fer entendre d’una manera simpàtica que a La Vall de Núria no era l’estació on celebrar aquesta competició. Era una època nova al món de l’esquí i entrava l’snowboard. Hi havia gent que fumava porros, anaven amb pírcings... Això un any bé, dos anys ja no va agradar tant a l’estació, perquè és més familiar, i ens van dir que estava molt bé el que havíem organitzat, però que busquéssim un altre lloc. No recordo les paraules exactes perquè jo hi havia tingut molt bona relació i avui dia també la tinc, però la cosa és que es va acabar. I aleshores vam anar a Espot Esquí perquè ens van brindar l’oportunitat de poder-ho celebrar allà. S’havia de fer durant tres anys, però només ho vam poder celebrar l’any 2001 per manca de neu.
Tres anys més tard us vau traslladar a Tavascan, quin n’és el motiu?
Espot Esquí, igual que la Vall de Núria, són estacions que no estan orientades a nord i no reben les precipitacions que nosaltres volíem tenir a l’hora de fer la competició. I vam marxar a Tavascan, on vam estar tres anys, des del 2003 al 2005, amb unes condicions esplèndides. Fins i tot va haver-hi un any que la vam fer a principis de març amb mig metre de neu que acabava de caure.
Què us porta a obrir l’esdeveniment a esquiadors i no deixar-lo tancat als practicants del surf de neu?
L’esquí en aquell moment tenia una rivalitat amb l’snowboard perquè havia entrat una nova forma de practicar esport a la neu. Hi havia aquesta història no gaire acceptada a algunes estacions d’esquí. Dit això, els principis van ser amb l’snowboard perquè el Freeride el fèiem amb l’snowboard i és com l’enteníem. I fins al 2003 va ser únicament i exclusiva per practicants de l’snowboard. Però llavors a Tavascan van venir esquiadors i telemarkers i aquí vam acceptar-ho tot. L’esquí començava a fer un canvi important. Van sortir els primers esquís amples i aquests van guanyant més practicants, en detriment de l’snowboard.
Després de Tavascan, jo ja no tenia massa intencions de tirar endavant ElDorado perquè vaig pagar jo les despeses. M’encarregava de tot, de fer els dorsals, els premis i altres coses. I això suposava una despesa meva particular. Tres anys em van desgastar mentalment i econòmica i vaig pensar que això no anava enlloc. Però a l’estiu del 2005 em va trucar un senyor, que era director de Vallnord, que es diu Martí Rafel, i em va dir que ElDorado l’havíem de fer a Arcalís. I aquell mateix estiu vaig pujar a Andorra per parlar amb ell i tirar-ho endavant de cara el febrer de 2006. Aquí vam estar-hi fins al 2014. Vam anar avançant amb el tema organitzatiu, imatge i reglament. Cada cop més es va donar a conèixer pels Pirineus i sud d’Europa i ens venien participants de totes les estacions franceses i dels Alps. Fins i tot argentins que passaven l’hivern a Andorra i a la Vall d’Aran. Va ser llavors quan ens van proposar que podria ser una prova qualificadora del World Tour, que començava el 2010. Ens hi vam sumar i vam començar a pujar en tot el tema de gestió i vam aconseguir tenir més impacte pel que fa a les xarxes. L’any 2011 vam començar amb dues estrelles i el 2012, 2013 i 2014, quatre. I després vam tenir negociacions amb el World Tour i ja van veure que era un bon lloc per disputar la competició. I vam firmar els acords. Avui en dia Arcalís encara és prova del FreerideWorld Tour.
Has d’acceptar-ho. Arcalís avui dia té la seva parada del World Tour, i també Baqueira. Vaig proposar que això podríem portar-ho allà, perquè a partir del 2013 vaig començar una competició Junior per la formació de nens i nenes. I el 2017 vaig començar un circuit on estaven Baqueira, Cerler, Boí Taüll i Ordino Arcalís. L’any 2019 ja només ens van quedar Boí i Arcalís perquè ni Cerler ni Baqueira creien en el Freeride. No ens van tractar gens bé, en especial Baqueira. I més endavant, a Arcalís començaven a canviar les coses. El director de màrqueting, que ara ho és de Grandvalira, ens va indicar que no seguíssim amb l’esdeveniment. Ja tenien el World Tour i el World Tour Junior, per la qual cosa no érem una peça imprescindible, ni pel país ni per l’estació. I Baqueira Beret s’ha sumat, després que hi fóssim nosaltres, al World Tour. I ja és el segon any que ho fan. Però això dona bona imatge dels Pirineus a la resta del món, és la part positiva.
La primera edició Junior a Ordino Arcalís va comptar amb molts participants?
El 2013 vam començar perquè el World Tour va treure una competició Junior per captar als més joves i nosaltres ho vam veure interessant. Ens van dir de sumar-nos al Junior, que es deia en aquell moment Junior Freeride Tour, però no vam voler fer-ho directament. Vam esperar al següent any, el 2013, on van ser deu participants. El 2014 ja van ser cinquanta, el 2015 no vam fer cap competició perquè vam estar ajudant al World Tour. A partir d’aquí, el 2016, 2017, 2018 i 2019 comencem a créixer en nombre d’inscrits perquè fem aquest petit circuit dels Pirineus, on es van sumant molts participants perquè estàvem dins de les categories del Freeride Junior Tour amb les categories una, dues i tres estrelles.
El campament de formació Freeride de quina necessitat sorgeix? A qui està dirigit?
L’any 2019 vaig trencar relacions amb Arcalís i vaig deixar la competició Junior com a tal. A partir d’aquí, el 2020, comencem una nova etapa que es diu Freeride Junior Camp. El que vam fer és una formació per a nens i nenes d’onze a setze anys, ja que no volem unes edats on siguin molt competitius. Nosaltres el que fem és formar-los bé perquè puguin i sàpiguen sortir a la muntanya i superar qualsevol incidència que es puguin trobar. La competició queda com una anècdota, tot i que els hi fem, però això no puntua per res. El 2020 vam començar amb aquest concepte a Boí, el 2021 no vam poder fer res per la pandèmia i l’any passat vam ser deu participants a Tavascan perquè ens van obrir l’estació i els braços de bat a bat. No tenim espònsors ni ens paga cap marca, però no ho volem tampoc. Estem com associació i ens diem EDF Sports i som quatre persones i entre elles el Bruno De la barrera, que és un mític participant d’ElDorado des de l’any 1998 i un rider molt conegut de l’època. Ara és guia d’alta muntanya titulat per l’ACNA. Aquest any hem triplicat el nombre d’inscrits i estem amb trenta justos. Tenim marques col·laboradores, sobretot del Pallars Sobirà, que és on volem contribuir amb aquest impuls econòmic, així com a Tavascan.
De quina manera afecta la pandèmia de la Covid-19 a ElDorado Freeride?
Estàvem a ple mes de febrer a Boí Taüll i se’n parlava de Wuhan. I al març ja ens van enviar cap a casa i van tancar les escoles. I clar, tots els joves trobant a faltar l’any 2021 poder practicar l’esquí. Però bé, va ser un temps per reflexionar sobre què faríem a continuació. I a partir d’aquí és quan vam fer el canvi d’estació. Vaig posar-me en contacte amb en Víctor Perisé, el director d’estació de Tavascan, i em va dir que estaven encantats que pugéssim. A partir d’aquest divendres dia 24 de febrer i fins al diumenge 26 estarem pernoctant a Tavascan. I es preveu que caigui mig metre de neu.
Al llarg d’aquests vint-i-cinc anys, quins han estat els millors moments i els més difícils?
ElDorado sempre s’ha fet en cap de setmana, no ens hem pogut permetre mai fer-ho entre setmana per tema de feina i organització. A part d’això, hi ha decisions que has de prendre immediatament perquè aquí hi ha moltes responsabilitats per part de moltes persones. Recordo un cop, l’any 2013, on hi havia el Raül Díez, un bon amic que va fer de director tècnic del Dorado durant anys i també va participar-hi, que estàvem amb una sensació de -30 °C a Cataperdís, un cim d’Arcalís, i havíem de tirar la competició endavant. A més, teníem una ventada i un mal temps espectacular. I en Raül, que estava mirant la meteorologia, va agafar el mòbil i em va dir que teníem dues hores per tirar endavant. I jo tenia les mans congelades. I vam tirar endavant la competició i va sortir molt bé.
Un altre moment, però aquest va ser lleig, va ser a l’estació de Baqueira. Teníem el moment per fer l’esdeveniment, ja que, tot i que estava tapat, no feia molt de fred. A més, havia caigut una neu maquíssima a la part d’Orri. Podíem tirar la competició endavant, ho teníem tot fet i hi havia cinquanta-cinc participants. Va ser l’any 2018. Estàvem tots a la cafeteria de l’Orri quan decidim tirar endavant. Va ser quan vaig trucar al director comercial per confirmar-li la decisió i em va dir que no podíem celebrar-ho. Van ser molt rotunds. I allà estaven els pares i els joves. Però els hi vam comunicar la decisió de l’estació de manera transparent. Després d’això, els pares van enviar cartes a Baqueira demanant una justificació. Jo també vaig parlar amb la gent de Baqueira i els hi vaig dir que no havien sigut correctes les seves formes. Després vaig saber que s’obria en aquell moment un bar a una cota alta, que és el DonPerignon. Aquí "lodejo".
Quins reptes us proposeu de cara al futur?
Hi ha un repte al món del Freeride perquè el World Tour s’ha ajuntat amb la FIS. Això vol dir que quan trucàvem abans a la porta de la Federació no ens feien cas per no ser gent federada ni formar part dels clubs. Ara aquesta cosa canvia, com va passar amb l’snowboard en el seu moment. Primer érem els friquis, els estranys, els ‘fumetes’, i ara tot ha canviat. Nosaltres tenim vint-i-cinc anys d’experiència i hem creat una associació, no per aquest fet perquè no havíem vist abans aquesta aliança. Vaig aprofitar aleshores per enviar un comunicat a la Federació i em va respondre felicitant-nos pel nostre aniversari. I amb un parell de correus que vaig intercanviar amb el seu president vam quedar entesos en veure com marquen el camí de cara al freeride. I jo em vaig oferir a què, si necessitaven qualsevol ajuda de gestió per muntar esdeveniments, allà hi seríem.
No obstant això, la casa s’ha de muntar des dels fonaments i creiem que tots els nens i nenes han de tenir uns coneixements bàsics de supervivència en el món de l’alta muntanya. No estem parlant de passar pals, de fer un eslàlom. En qualsevol punt de la muntanya i pot haver-hi un perill, per això s’ha d’anar equipat i saber com actuar. Això ho contemplem com una etapa més de la seva formació a la neu. Intentem variar cada any per aquells que repeteixen, però hi ha unes dades bàsiques i fonamentals. En conclusió, el nostre gran repte és aquest: créixer i fer créixer en valors a tots els amants de l’alta muntanya.
Si t'ha agradat llegir'Els nens han de tenir uns coneixements bàsics de supervivència en alta muntanya'' també et pot interessar la lectura de ElDorado Freeride celebra 25 anys.
D’on sorgeix l’any 1998 la idea de crear ElDorado Freeride Event i entre quantes persones l’organitzeu?
L’any 1998 jo estava a Ribes de Freser, on tenia una casa, i aleshores portava la marca K2 d’esquí i d’snowboard i hi havia un model que es deia ElDorado que estava pensat per fer back country. Aleshores ja li vaig dir ElDorado Freeride Event. Vam començar aquell mateix any amb vuit persones. Això ha anat variant al llarg del temps. Jo soc el CEO, qui vaig inventar-ho, promotor d’aquesta competició fins a l’any 2019. I hem sigut sis organitzadors, però també va haver-hi anys on érem trenta-cinc.
Per què dos anys més tard vau decidir traslladar ElDorado Freeride Event a l’estació d’Espot Esquí?
Ens van fer entendre d’una manera simpàtica que a La Vall de Núria no era l’estació on celebrar aquesta competició. Era una època nova al món de l’esquí i entrava l’snowboard. Hi havia gent que fumava porros, anaven amb pírcings... Això un any bé, dos anys ja no va agradar tant a l’estació, perquè és més familiar, i ens van dir que estava molt bé el que havíem organitzat, però que busquéssim un altre lloc. No recordo les paraules exactes perquè jo hi havia tingut molt bona relació i avui dia també la tinc, però la cosa és que es va acabar. I aleshores vam anar a Espot Esquí perquè ens van brindar l’oportunitat de poder-ho celebrar allà. S’havia de fer durant tres anys, però només ho vam poder celebrar l’any 2001 per manca de neu.
« L’esquí començava a fer un canvi important. Van sortir els primers esquís amples i aquests van guanyant més practicants, en detriment de l’snowboard. »
Tres anys més tard us vau traslladar a Tavascan, quin n’és el motiu?
Espot Esquí, igual que la Vall de Núria, són estacions que no estan orientades a nord i no reben les precipitacions que nosaltres volíem tenir a l’hora de fer la competició. I vam marxar a Tavascan, on vam estar tres anys, des del 2003 al 2005, amb unes condicions esplèndides. Fins i tot va haver-hi un any que la vam fer a principis de març amb mig metre de neu que acabava de caure.
Què us porta a obrir l’esdeveniment a esquiadors i no deixar-lo tancat als practicants del surf de neu?
L’esquí en aquell moment tenia una rivalitat amb l’snowboard perquè havia entrat una nova forma de practicar esport a la neu. Hi havia aquesta història no gaire acceptada a algunes estacions d’esquí. Dit això, els principis van ser amb l’snowboard perquè el Freeride el fèiem amb l’snowboard i és com l’enteníem. I fins al 2003 va ser únicament i exclusiva per practicants de l’snowboard. Però llavors a Tavascan van venir esquiadors i telemarkers i aquí vam acceptar-ho tot. L’esquí començava a fer un canvi important. Van sortir els primers esquís amples i aquests van guanyant més practicants, en detriment de l’snowboard.
« M’encarregava de tot, de fer els dorsals, els premis i altres coses. I això suposava una despesa meva particular. »
Com feu el salt de sumar-vos al circuit mundial del Freeride World Qualifier?Després de Tavascan, jo ja no tenia massa intencions de tirar endavant ElDorado perquè vaig pagar jo les despeses. M’encarregava de tot, de fer els dorsals, els premis i altres coses. I això suposava una despesa meva particular. Tres anys em van desgastar mentalment i econòmica i vaig pensar que això no anava enlloc. Però a l’estiu del 2005 em va trucar un senyor, que era director de Vallnord, que es diu Martí Rafel, i em va dir que ElDorado l’havíem de fer a Arcalís. I aquell mateix estiu vaig pujar a Andorra per parlar amb ell i tirar-ho endavant de cara el febrer de 2006. Aquí vam estar-hi fins al 2014. Vam anar avançant amb el tema organitzatiu, imatge i reglament. Cada cop més es va donar a conèixer pels Pirineus i sud d’Europa i ens venien participants de totes les estacions franceses i dels Alps. Fins i tot argentins que passaven l’hivern a Andorra i a la Vall d’Aran. Va ser llavors quan ens van proposar que podria ser una prova qualificadora del World Tour, que començava el 2010. Ens hi vam sumar i vam començar a pujar en tot el tema de gestió i vam aconseguir tenir més impacte pel que fa a les xarxes. L’any 2011 vam començar amb dues estrelles i el 2012, 2013 i 2014, quatre. I després vam tenir negociacions amb el World Tour i ja van veure que era un bon lloc per disputar la competició. I vam firmar els acords. Avui en dia Arcalís encara és prova del FreerideWorld Tour.
« Nosaltres el que fem és formar-los bé perquè puguin i sàpiguen sortir a la muntanya i superar qualsevol incidència que es puguin trobar. »
Com us vau prendre que a Andorra haguéssiu de cedir el lloc al Freeride World Tour perquè a aquest país nomes es donava suport a una competició d’àmbit mundial?Has d’acceptar-ho. Arcalís avui dia té la seva parada del World Tour, i també Baqueira. Vaig proposar que això podríem portar-ho allà, perquè a partir del 2013 vaig començar una competició Junior per la formació de nens i nenes. I el 2017 vaig començar un circuit on estaven Baqueira, Cerler, Boí Taüll i Ordino Arcalís. L’any 2019 ja només ens van quedar Boí i Arcalís perquè ni Cerler ni Baqueira creien en el Freeride. No ens van tractar gens bé, en especial Baqueira. I més endavant, a Arcalís començaven a canviar les coses. El director de màrqueting, que ara ho és de Grandvalira, ens va indicar que no seguíssim amb l’esdeveniment. Ja tenien el World Tour i el World Tour Junior, per la qual cosa no érem una peça imprescindible, ni pel país ni per l’estació. I Baqueira Beret s’ha sumat, després que hi fóssim nosaltres, al World Tour. I ja és el segon any que ho fan. Però això dona bona imatge dels Pirineus a la resta del món, és la part positiva.
La primera edició Junior a Ordino Arcalís va comptar amb molts participants?
El 2013 vam començar perquè el World Tour va treure una competició Junior per captar als més joves i nosaltres ho vam veure interessant. Ens van dir de sumar-nos al Junior, que es deia en aquell moment Junior Freeride Tour, però no vam voler fer-ho directament. Vam esperar al següent any, el 2013, on van ser deu participants. El 2014 ja van ser cinquanta, el 2015 no vam fer cap competició perquè vam estar ajudant al World Tour. A partir d’aquí, el 2016, 2017, 2018 i 2019 comencem a créixer en nombre d’inscrits perquè fem aquest petit circuit dels Pirineus, on es van sumant molts participants perquè estàvem dins de les categories del Freeride Junior Tour amb les categories una, dues i tres estrelles.
El campament de formació Freeride de quina necessitat sorgeix? A qui està dirigit?
L’any 2019 vaig trencar relacions amb Arcalís i vaig deixar la competició Junior com a tal. A partir d’aquí, el 2020, comencem una nova etapa que es diu Freeride Junior Camp. El que vam fer és una formació per a nens i nenes d’onze a setze anys, ja que no volem unes edats on siguin molt competitius. Nosaltres el que fem és formar-los bé perquè puguin i sàpiguen sortir a la muntanya i superar qualsevol incidència que es puguin trobar. La competició queda com una anècdota, tot i que els hi fem, però això no puntua per res. El 2020 vam començar amb aquest concepte a Boí, el 2021 no vam poder fer res per la pandèmia i l’any passat vam ser deu participants a Tavascan perquè ens van obrir l’estació i els braços de bat a bat. No tenim espònsors ni ens paga cap marca, però no ho volem tampoc. Estem com associació i ens diem EDF Sports i som quatre persones i entre elles el Bruno De la barrera, que és un mític participant d’ElDorado des de l’any 1998 i un rider molt conegut de l’època. Ara és guia d’alta muntanya titulat per l’ACNA. Aquest any hem triplicat el nombre d’inscrits i estem amb trenta justos. Tenim marques col·laboradores, sobretot del Pallars Sobirà, que és on volem contribuir amb aquest impuls econòmic, així com a Tavascan.
De quina manera afecta la pandèmia de la Covid-19 a ElDorado Freeride?
Estàvem a ple mes de febrer a Boí Taüll i se’n parlava de Wuhan. I al març ja ens van enviar cap a casa i van tancar les escoles. I clar, tots els joves trobant a faltar l’any 2021 poder practicar l’esquí. Però bé, va ser un temps per reflexionar sobre què faríem a continuació. I a partir d’aquí és quan vam fer el canvi d’estació. Vaig posar-me en contacte amb en Víctor Perisé, el director d’estació de Tavascan, i em va dir que estaven encantats que pugéssim. A partir d’aquest divendres dia 24 de febrer i fins al diumenge 26 estarem pernoctant a Tavascan. I es preveu que caigui mig metre de neu.
Al llarg d’aquests vint-i-cinc anys, quins han estat els millors moments i els més difícils?
ElDorado sempre s’ha fet en cap de setmana, no ens hem pogut permetre mai fer-ho entre setmana per tema de feina i organització. A part d’això, hi ha decisions que has de prendre immediatament perquè aquí hi ha moltes responsabilitats per part de moltes persones. Recordo un cop, l’any 2013, on hi havia el Raül Díez, un bon amic que va fer de director tècnic del Dorado durant anys i també va participar-hi, que estàvem amb una sensació de -30 °C a Cataperdís, un cim d’Arcalís, i havíem de tirar la competició endavant. A més, teníem una ventada i un mal temps espectacular. I en Raül, que estava mirant la meteorologia, va agafar el mòbil i em va dir que teníem dues hores per tirar endavant. I jo tenia les mans congelades. I vam tirar endavant la competició i va sortir molt bé.
Un altre moment, però aquest va ser lleig, va ser a l’estació de Baqueira. Teníem el moment per fer l’esdeveniment, ja que, tot i que estava tapat, no feia molt de fred. A més, havia caigut una neu maquíssima a la part d’Orri. Podíem tirar la competició endavant, ho teníem tot fet i hi havia cinquanta-cinc participants. Va ser l’any 2018. Estàvem tots a la cafeteria de l’Orri quan decidim tirar endavant. Va ser quan vaig trucar al director comercial per confirmar-li la decisió i em va dir que no podíem celebrar-ho. Van ser molt rotunds. I allà estaven els pares i els joves. Però els hi vam comunicar la decisió de l’estació de manera transparent. Després d’això, els pares van enviar cartes a Baqueira demanant una justificació. Jo també vaig parlar amb la gent de Baqueira i els hi vaig dir que no havien sigut correctes les seves formes. Després vaig saber que s’obria en aquell moment un bar a una cota alta, que és el DonPerignon. Aquí "lodejo".
Quins reptes us proposeu de cara al futur?
Hi ha un repte al món del Freeride perquè el World Tour s’ha ajuntat amb la FIS. Això vol dir que quan trucàvem abans a la porta de la Federació no ens feien cas per no ser gent federada ni formar part dels clubs. Ara aquesta cosa canvia, com va passar amb l’snowboard en el seu moment. Primer érem els friquis, els estranys, els ‘fumetes’, i ara tot ha canviat. Nosaltres tenim vint-i-cinc anys d’experiència i hem creat una associació, no per aquest fet perquè no havíem vist abans aquesta aliança. Vaig aprofitar aleshores per enviar un comunicat a la Federació i em va respondre felicitant-nos pel nostre aniversari. I amb un parell de correus que vaig intercanviar amb el seu president vam quedar entesos en veure com marquen el camí de cara al freeride. I jo em vaig oferir a què, si necessitaven qualsevol ajuda de gestió per muntar esdeveniments, allà hi seríem.
No obstant això, la casa s’ha de muntar des dels fonaments i creiem que tots els nens i nenes han de tenir uns coneixements bàsics de supervivència en el món de l’alta muntanya. No estem parlant de passar pals, de fer un eslàlom. En qualsevol punt de la muntanya i pot haver-hi un perill, per això s’ha d’anar equipat i saber com actuar. Això ho contemplem com una etapa més de la seva formació a la neu. Intentem variar cada any per aquells que repeteixen, però hi ha unes dades bàsiques i fonamentals. En conclusió, el nostre gran repte és aquest: créixer i fer créixer en valors a tots els amants de l’alta muntanya.
Si t'ha agradat llegir'Els nens han de tenir uns coneixements bàsics de supervivència en alta muntanya'' també et pot interessar la lectura de ElDorado Freeride celebra 25 anys.
