Entrevistes

"Així va començar Vallter, amb pocs recursos, però érem més joves i teníem ganes de tirar endavant"

Josep Pujol Martínez  Cofundador i Ex-director tècnic a Vallter 2000

Josep Pujol Martínez va ser el director tècnic de Vallter i ma dreta del qui fou el màxim impulsor de l'estació d'esquí, el seu cosí Josep Pujol Aulí (traspassat el 24/04/2005). Pujol Martínez va acompanyar el seu cosí en el naixement i desenvolupament de l'estació d'esquí que aquest any compleix 40 anys. Divendres passat vam visitar Vallter 2000 i vam parlar amb ell dels inicis del complex d'esquí més oriental del Pirineu.

Quan i com va sorgir el projecte de crear una estació d’esquí a la Vall de Camprodon?

Devia ser l’any 1963 o 64 quan el meu cosí ja hi estava pensant. Ell ja era esquiador, en sabia molt, li agradava molt la muntanya i pensava que a la vall s'hi havia de construir una estació d'esquí. Ja feia un temps que amb l'Ski Club de Camprodon primer fèiem sortides per la zona, cap a Carboners i a Ull de Ter, amb esquís a l'esquena. Però a finals dels 60 o principis dels 70 anàvem a esquiar amb un grup d’aficionats de Prats de Molló, que disposaven d’un cable-esquí amb politja que es muntava i desmuntava en una zona amb pendent de Coll d’Ares. El fèiem funcionar amb un motor amb gasolina i això va ser el que ens va acabar d’animar a nosaltres a buscar una ubicació per fer una estació d’esquí a la vall. Arribat aquell moment el meu cosí em va dir que si podia comptar amb mi, que si jo l’ajudava ell tenia ganes de tirar endavant, i com que li vaig dir que sí, ens hi vam posar tots dos.
De resultes d'això els francesos també es van animar, més tard que no pas nosaltres, a muntar una petita estació a La Preste, que avui ja no existeix.

I perquè es va optar per la zona d’Ull de Ter i no una altra?
De bon principi s’havia pensat en la zona dels boscos de Carboners, que ja hi havíem esquiat, però aleshores ICONA era la propietària de la zona, i no estava per aquestes qüestions. En canvi la zona del circ de Morens era propietat de l’Ajuntament de Setcases. Vam constatar que ja en els primers contactes seria millor tractar amb l’Ajuntament de Setcases que no pas amb ICONA. També vam anar a veure la Diputació i el Governador Civil per veure si ens podrien ajudar però d’ajudes per començar cap. Sí que hi havia predisposició i consells, però ajudes econòmiques cap ni una, però com que ja estàvem decidits i el meu cosí en tenia moltes ganes va començar a moure tots els fils i gestions per tirar endavant.
En el primer que vam començar a treballar de veritat va ser en la carretera d’accés i en això ens hi va ajudar la Diputació redactant  el projecte per part del seu enginyer. Per a la carretera sí que vam tenir subvenció. La carretera es va començar a obrir per dalt, això ja el 1974, amb una bulldozer, una nivelladora petita i dos operaris de suport amb un compressor i un martell. S’anava avançant de dalt cap a baix i recordo que per fer-la realitat hi vam estar menys d’un any.

I com es van tirar endavant les inversions dels remuntadors?
Abans de res, de començar cap obra, vam crear la societat Vallter S.A. i vam buscar el suport de petits accionistes de la vall i visitants. Cada acció valia 15.000 pessetes i vam reunir 450.000 pessetes que van servir per pagar el projecte de la carretera. Després vindrien més ampliacions de capital però amb això ja vam començar a funcionar. En paral·lel a la creació de la societat va arribar la concessió administrativa per poder explotar la muntanya com a estació d'esquí, amb unes 450 hectàrees.

I quan van instal·lar-se els primers remuntadors?
Encara no estava acabada la carretera actual i pujàvem per la carretera vella, la que va en paral·lel al riu i per allà pujàvem tot el material. Va ser una empresa francesa, SETAM, la que ens va dissenyar com s'havia de construir l’estació. Aquesta empresa ens proposava fer la base a l’actual pla dels Hospitalets però com que allà no hi havia prou espai per als edificis i l’aparcament, vam ser nosaltres els que vam decidir  fer la base més amunt, al Pla de Morens. Ens va semblar que era un espai més obert i més planer. Tot va anar força ràpid i el desembre de 1974 es posava en marxa el telesquí de debutants, el Morens I. Al costat amb dues barraques de ferro hi vam posar un generador per fer funcionar el teleesquí i una altra barraca que servia de recepció, de bar i de garatge per la retrac, que era una kassböhrer 145, molt petita.
Si al desembre posàvem en marxa el Morens I, cap al febrer o març de 1975 es posava en marxa el Barquins I, amb un altre generador. També vam haver de comprar una llevaneus, una Unimog amb pala de cunya, per poder mantenir neta la carretera.  Així va començar Vallter, amb pocs recursos, però érem més joves i teníem ganes de tirar endavant.

Segur que devien ser moments difícils però molt apassionants i carregats d'anècdotes...
Sí, i tant, recordo que per instal·lar els cables del Barquins I, que tenia un recorregut de 1.200 metres, vam portar la bobina a dalt de tot. Allà no sé com va anar que va caure i el cable va quedar repartit i enredat pendent avall. L’enginyer francès que va venir no parava de renegar en castellà i això que no sabia un borrall d’espanyol. Vam haver d’anar a buscar ajuda als bars de la vall perquè uns quants homes pugessin l’endemà per ajudar-nos en la instal·lació del cable, que en total mesurava 2.400 metres de llargada. Allò va ser un drama però al final vam aconseguir desenredar el cable i deixar-lo instal·lat. Aquella "operació" ens va costar 1.000 pessetes i un parell de guants per persona i una costellada per a tots. Sort que això va passar en un gener o febrer en què no hi havia gaire neu, i encara sense tenir la carretera nova acabada. Així és com va començar Vallter, amb entusiasme, pocs diners, amb el meu cosí posant diners de la seva butxaca, anant a buscar accionistes, contractant crèdits i sobretot molta dedicació per part nostre i especialment seva.

I com pujaven el material i els clients? Per la pista del riu?
Sí. Tot allò era més romàntic que res, perquè per pujar el material ho fèiem amb una màquina oruga arrossegant un remolc amb el material per baix el riu. Els primers cotxes que pujaven per allà hi podien deixar tranquil·lament el càrter. Només obríem els dissabtes i diumenges, potser algun altre dia...

Pujaven gaires clients en aquestes condicions?
Doncs vam estar contents sí, i per això a la temporada següent, amb la carretera nova ja acabada ens vam atrevir a "montar" més “ferros”, he, he... Vam instal·lar el Morens II i el Barquins II, i allò sí que ja era una estació d'esquí.

Amb quants treballadors va començar Vallter?
Doncs aquella primera temporada, la 74-75, devíem ser tres o quatre i, a la següent, la 75-76 ja devíem ser 6, 7 o 8... En aquells inicis tots fèiem una mica de tot, per exemple, el meu cosí que era un entusiasta de tot allò i tant et podia organitzar l'aparcament com vendre forfets com pujar a una màquina... de tot!

I quan va arribar la construcció de l’edifici de serveis i la resta de remuntadors?
L'edifici va ser de les primers coses que vam voler tirar endavant de seguida, i es va posar en marxa el de sembre de 1975 crec. El 1976 vam instal·lar el teleesquí de la Xemeneia, que arribava als 2.400 m. Dos anys més tard, al 78, posàvem en marxa el telecadira Enric Planella.

Els remuntadors devien ser la part costosa de la inversió, oi?
Mira, aleshores un teleesquí devia costar uns 8 o 10 milions de pessetes, potser 12, i un telecadira com l'Enric Planella en devia costar 25. El telecadira de quatre places, el Jordi Pujol, no arribaria fins al 1991 i allò sí que ja va ser una inversió seriosa, de més de 70 milions, i perquè no era desembragable, que sinó en costaria el doble. Però si vam fer aquesta inversió va ser perquè l’any abans havíem fet la inversió en 8 canons de neu de baixa pressió i vam veure que era viable fer-ho perquè ens garantíem la neu. Però també comprar més màquines trepitjaneus, molt cares, fins a arribar a tenir-ne tres, les mateixes que tenim ara.

L'estació actual és tal com s'havia planejat o hi havia plans de creixement diferents a la realitat actual?
De plans per fer créixer l’estació ja en teníem, el que no hi havia era diners. Un dels projectes que teníem plantejats era posar un telecadira que sortia de la mateixa base de l'actual Enric Planella i en paral·lel al Puig dels Lladres remuntava una mica més amunt de l’actual Xalet-refugi, en un pla. Estava pensat així per protegir-lo del vent. Després, des d’aquest punt sortia un teleesquí que remuntava fins a l’actual cafeteria de les Marmotes, més o menys. I encara hi havia un altre projecte d’un telecadira a la Xemeneia, el teleesquí per debutants de la Feixa (a tocar de Les Marmotes) i un altre telecadira fins a la Portella de Mantet, però en aquest darrer cas el problema era que calia tornar a negociar amb ICONA, ja que aquell bosc ja era propietat seva. Aleshores érem més joves i hi havia ganes de tirar endavant Vallter i fer-ho créixer però el problema sempre era l'econòmic.

A dia d'avui, amb la declaració del Parc Natural, ja no es podria ampliar?
Fins a la portella de Mentet encara es podria, però pràcticament és l´únic punt de fora del perímetre d'avui per on es podria fer alguna cosa.

Tinc entès que el telecadira Jordi Pujol, en el seu moment, havia d'arribar més amunt d'on acaba ara...
Sí, fins al Pas del Bou, una mica més amunt d'on arriba ara, però vam veure que era una zona amb una mica de risc per allaus així que vam decidir fer-lo arribar on hi ha ara les Marmotes. En cas d'allaus hi ha una zona de recepció més ampla que evita que afecti el telecadira.

Quan van ser els millors i els pitjors moments viscuts a Vallter?
El millor va ser quan vam veure que el client pujava i repetia, i ens vam adonar que allò funcionaria, perquè teníem un client que també era amic. També va ser un bon moment la instal·lació de la neu de canó a l’any 1991, gràcies a unes subvencions per part del Govern. El pitjor? Els moments inicials van ser durs és clar, però també quan ens trobàvem en ple hivern sense neu i sense poder fer-hi res, o les crisis econòmiques que hem viscut i que han afectat al nombre de clients que ens visitaven, potser els anys 93 i 94 o a partir del 2007 i 2008, quan l’estació travessava moments delicats i va estar a punt de tancar. Va ser quan vam anar a veure Ferrocarrils de la Generalitat per veure què hi podíem fer.

S’ha notat el canvi climàtic en aquests 40 anys?
Sí, i tant. Neva menys i neva més amunt. Fixa’t que darrerament les llevantades comencen a partir de la bassa, cada vegada més van pujant de cota i fixa't que el bosc també va creixent i tirant amunt on abans no era possible.

La Vall de Camprodon s’hi ha implicat prou en general en el funcionament de Vallter?
Jo crec que no massa, tot i que estan contents de tenir l’estació i volen conservar-la, però a l’hora de buscar suport econòmic no pots comptar-hi massa. Fins i tot a nivell municipal et diuen que sí, que endavant, però la veritat és que les administracions, totes, cada vegada tenen menys recursos.

QÜESTIONS PERSONALS

Quan i on va aprendre a esquiar?

Vaig aprendre’n quan tenia 16 anys en aquestes sortides que fèiem per aquí a l’entorn del poble.

I de Vallter, quina és la pista que més li agrada?
El Xalet, és la més llarga,

Quin missatge final vol adreçar als lectors del Diaridelaneu.cat?
Que realment Vallter és una estació agradable, amb un entorn molt bonic, és una estació acollidora i molt familiar i on totes les pistes i serveis van parar allà mateix. Per a una família és ideal perquè es pot estar esquiant per separat i sempre s'acabaran trobant en un moment o altre al Pla de Morens.


Enllaços relacionats:

Història Primera part - De 1974 a 1985

Història Segona part - De 1985 a 1995

@IvanSanzTusell
Publicitat

Comentaris

5-10-20-tots
1


 

Editorial


Opinions

Més opinions

giny

Edició en paper


giny

giny