Entrevistes

"Quan es va posar en marxa Baqueira hi havia qui comprava només una acció o Ajuntaments que ni en volien"

 

Rafael Mombiedro és un aranès que fa 50 anys es va implicar en la creació de Baqueira-Beret. Va ser un dels millors esquiadors de la Val i va ser convocat als jocs olímpics d’hivern d’Oslo l’any 1952. Els seus vincles amb els esports de neu, però, venen de més lluny i dins el món dels esports d’hivern se l’ha de considerar una “institució”. En aquesta entrevista-tertúlia ens dóna la seva visió més personal dels 50 anys d’història als que el proper mes de desembre arriba Baqueira-Beret.

Com va començar la seva implicació amb l’esquí?

Devia començar a esquiar als 13 anys, als prats que es veuen allà a l’altre costat de la carretera. Més tard, quan ja tenia 17 anys va arribar a la vall el Centre Excursionista de Catalunya, i amb ells es van començar a organitzar cursets. Dec estar parlant dels anys 46 o 47, que tot sigui dit eren moments durs. El cas és que m’hi vaig apuntar i van considerar que era dels bons, van veure que hi tenia afició. Recordo que hi havia la Pepeta Planas, el Montlló, i també gent de la vall, com els Moga o en Ribera. A l’any 48 vaig guanyar un campionat i a partir d’aquí ja sempre més em van tenir present, fins i tot per participar en uns jocs olímpics, en la creació del Museu, a Baqueira...

Tot un privilegi ser dels primers olímpics en els jocs d’hivern del país i de la Val d’Aran, oi?
Sí. Va ser quan ja tenia 20 anys. La Federació espanyola em van convocar per les olimpiades d’Oslo, a l’any 1952. Des d’aleshores que sempre m’ha agradat seguir-les i només et diré que aquest any, amb Sotxi, he estat enganxat a la tele des de les 7 del matí per veure tot el que pogués arribar des d’allí.

Tot això va ser clau perquè de bon principi comptessin amb vosté a la fase inicial de Baqueira, ara farà 50 anys. Expliqui’ns una mica com va anar tot...
Primer s’ha de dir que de seguida es va veure que la zona de Baqueira era la muntanya idònia per fer una estació d’esquí. Jo era molt amic de Luis Arias, perquè l’any 52 havia anat a les olimpíades amb ell, i també a Cercedilla, a Madrid, a esquiar-hi, i encara recordo el seu pare que hi tenia un hotel a prop. Doncs bé, en aquell moment es buscava un director per tirar endavant tot això de l’esquí a la muntanya de Baqueira i jo ja vaig suggerir el sr. Arias.
Va coincidir, a més, que el meu sogre aleshores tenia molts terrenys aquí, més de 1.600 jornals i li vaig comentar que estaria bé facilitar l’arribada de l’esquí a la vall. El cas és que li va semblar bé vendre terrenys a canvi de diners i accions, però també perquè pensava que això seria una bona cosa que podria beneficiar als seus fills.
Així que la implicació més personal i de la família em va venir pel fet de ser accionistes a la família i, com et deia abans, pel meu vessant més esportiu.

L’arribada de l’esquí a la vall, va ser ben rebuda?
Mira, s’ha de dir que al principi la gent no hi creia. Quan es va posar en marxa la societat de Baqueira hi havia qui comprava una acció, potser dues, un altre deu, o fins i tot hi havia Ajuntaments que ni en volien.

I la reacció a l’arribada dels primers esquiadors?
D’aquella manera. Recordo que al principi venien 200 cotxes i la gent s’espantava i deien que massa cotxes. I jo els deia “doncs n’haurien de venir 2.000”, però què volies, si hi havia gent que en aquella època no havia vist ni el mar. Jo per sort meva, com que havia vist una mica de món, ho entenia.  Pensa que la gent de la part baixa de la Val d’Aran no pujaven, ni molts encara ara, a Baqueira.

Potser perquè eren moments difícils a tot arreu i ningú pensava que això els hagués de portar un benefici econòmic, no?
Això mateix. La vida de la Val d’Aran sempre ha estat dura. Perquè entenguis el context només et diré que vaig arribar a la val quan jo tenia 7 anys, a l’any 36, i quan vaig entrar a la vall per primera vegada ho vaig fer caminant, pel port, amb el servei de correus! La neu era un problema, molestava.

Va arribar caminant pel Port?
És que era així, no hi havia altre possibilitat mentre hi hagués neu i així va ser força anys. Imagina’t que quan jo ja en tenia 17 i anava a competir a la Molina era tota una història. Quan arribàvem al cap del port, caminant, estàvem esgotats, i després baixaves altre cop caminant, o esquiant, fins  a Esterri per a partir d’allà agafar un cotxe!

És comprensible que en aquest context ningú confiés gaire en la neu però tampoc hi devien haver gaires alteratives...
No, i tant, que no. Del mes de novembre a maig la gent vivia enterrada de neu, allò eren moments durs. Fora de la Vall d’Aran la gent ni sabia on érem, perquè després de l’hivern, quan arribava l’estiu, a fora només se’n recordaven de Benasque o Espot. Aquí no hi venia gaire ningú.

Vostè encara forma part del consell d’administració de l’estació, com a accionista que és de Baqueira?
Sí. Ara a Baqueira hi ha 20 consellers, però deixa’m que et digui que el gruix important de diners per tirar endavant tot això els va posar la família Serra, de Catalana Occidente, i encara recordo lo molt que va costar convèncer al pare Serra de que calia invertir en un telecadira. Doncs bé, tot això ha tirat endavant també amb el suport dels ajuntaments que han anat fent concessions, i que són representats a la societat. Però això t’ho explico perquè, si bé sóc conseller, el que fem tots nosaltres en el consell d’empresa és donar el vist-i-plau als projectes que ens pugui plantejar el director tècnic, i que busquen que tot això rutlli, o que funcioni econòmicament.

Hi ha alguna cosa que vosté hauria fet d’una altra manera, en aquests 50 anys?
Home, jo veig que en general tot s’ha fet bé. Però deixa’m que et digui, ja que em demanes si hauria fet alguna cosa diferent, que sóc el soci nº 2 del CAEI, un club des del qual fa molt temps que hem demanat un remuntador propi, un telesquí, per l’estadi de Beret. I mira, Baqueira finalment ha dit que sí. Això és molt necessari per la competició.

Baqueira ha anat creixent a banda i banda i sembla que si ha de tornar a créixer ho farà per les valls d’àneu. Li sembla bé aquest creixement cap a aquella zona? És recomanable en el moment econòmic actual?
Sí, sí, molt bé, Baqueira ha crescut cap a totes les valls: Beret, Blanhiblar per una banda i els Argulls i Vall d’Àneu  per l’altra, i és molt important per tota aquella zona. I el telecadira Dera Reina va ser una gran instal·lació, el Blanhiblar va estar bé. Deixa’m que et digui que hi havia un projecte des de Sorpe, allò hauria donat vida al Pallars, més que aquí, però per culpa de la política no ha tirat endavant. També és veritat que en aquella vessant hi ha menys neu. Ara, que si és el millor moment? El que sí que sé és que amb la bombolla immobiliària aquí a la vall han quedat moltes cases per vendre i em penso que tardarem 50 anys a tenir-ho venut. Però què vols que et digui, a mí ja m’ho va semblar, o ja ho intuïa, que es feien disbarats.

Baqueira en aquests 50 anys ha quedat posicionada molt amunt, tant econòmicament com en prestigi, i en la situació actual, encara es nota més. Què en pensa?
El client de Baqueira sempre ha estat selectiu, però és que la vall és selectiva i ho ha de ser perquè és la millor per a l’esquí. Això fa que aquí tot sigui car, la vida, els hotels, els restaurants, etc, però ho porta això que et deia, és un lloc idoni per a l’esquí i s’ha guanyat un nom. A més, que ara et diré que la gent no s’imagina les despeses que suposa fer funcionar una estació d’esquí: més de 300 persones empleades, les màquines retracs que valen 50 milions de pessetes, els telecadires... i tot això s’ha de pagar amb els forfets i fins avui Baqueira se n’ha sortit molt bé. Aquí ve gent amb poder adquisitiu i aquest és el client de Baqueira. Tinc un amic que ara no puja mai i un dia li ho vaig demanar. I em va dir “però si amb el que costa el forfet d’aquí! Abans érem tres i podia venir, però ara en som cinc, i no podem” m’explicava. Em sap greu i potser sí que això se’ns ha encarit massa. I més ara que de moment no veig manera de sortir de la crisi. El cas és que abans aquí hi venia la classe alta i mitja, i ara la la classe mitja ja no ve, o no tant com abans. Però mira, de tot això t’explicaré una cosa divertida, curiosa, però certa: hi va haver un temps que la gent volia venir a Baqueira sí o sí per l’ambient que s’hi respirava. Doncs hi havia dones que fins i tot es llogaven les jaquetes de pell per venir a lluir-les aquí un parell de dies!

Les estacions més assequibles també tenen els seus problemes per tirar endavant. Potser n’hi ha masses o no hi ha prou afició a l’esquí?
Sí, ja ho sé. Les estacions d’Aramon tenen dèficit, la Generalitat s’ha anat quedant les que no aguantaven, Espot, Port Ainé, Vallter... i la veritat és queem penso que només Baqueira i Masella guanyen diners.

I potser s’haurien quedat La Tuca i Llessuí i tot, però ja no s’hi va ser a temps...
Parlant de la Tuca, jo per mi que no la van montar del tot bé. De bon principi em van demanar que hi participés, pensant-se que jo tenia diners. Va saber greu que es tanqués i penso que l’Ajuntament de Vielha no l’havia d’haver deixat caure, perquè era bonica, familiar, i avui encara donaria vida. Però darrerament també van actuar amb bon criteri perquè els últims inversors volien prioritzar el tema residencial pel davant de recuperar l’estació, i realment penso que això no hauria estat bo.

I vostè que ha viscut els jocs olímpics de prop, que li sembla la proposta de Barcelona-Pirineu?
Mira, l’alcalde Hereu en el seu moment ens va reunir a Barcelona a uns quants olímpics per parlar de la candidatura, amb el senyor Trunyó. De bon principi ja ens van dir que ho volien centralitzar a Barcelona i el Pirineu de Girona i que venir aquí quedava molt lluny, que no es complia amb els requisits de les distàncies. A més, que si feies proves a Baqueira després també en voldrien fer els de Cerler.
Jo ho veig amb bons ulls però en la situació actual de l’economia, no sé si és el millor moment. A part, que Baqueira no s’ha preocupat gaire de les competicions, i en això penso que s’hi ha d’implicar més. Però si fins i tot amb l’snowboard a vegades no es veu del tot bé aquesta modalitat... Ara, jo per mí, endavant amb la candidatura, si es poden fer i n’estan segurs de trobar els recursos i que surtin bé, doncs endavant.

Quin missatge els hi voldria fer arribar als lectors d’aquesta entrevista?
Penso que amb tot és important conèixer els principis de totes les coses. Això va des de les persones fins als projectes, perquè és l’única manera de poder entendre-les. I deixa’m que agraeixi un fet que em va emocionar molt en el seu moment. Amb tot això de la neu i l’esquí, uns anys enrere vaig rebre la Medalla de Forjador de la Història Esportiva de Catalunya. Per a mi va ser un reconeixement, un detall honorífic i ho agraeixo molt, més que no pas guanyar un campionat. Gràcies.

Ivan Sanz
11 d’abril de 2014

Comentaris

  • Gràcies per tot Sr Mombiedro seguim necessitant gent am illussio i ganes d fer coses com vos ... Felicitats per la seva feina feta.

    President
    Caei

5-10-20-tots
1


 




Editorial





giny



giny

Edició en paper


giny

giny