Entrevistes

“És una feina que es fa en un entorn meravellós però que no tothom aguanta”

Gaspar Prat Conductor de trepitjaneus i formador a l'ACEM

El passat 14 de febrer Diari de la neu va ser a La Molina acompanyant Gaspar Prat (16-02-1963), qui a més de ser un dels conductors de trepitjaneus de l’estació, també és formador d’aquesta professió a l’ACEM (Associació Catalana d’Estacions de Muntanya)

Des de quan és maquinista de retrac?

Vaig entrar a treballar a La Molina l’any 1984 i primer vaig estar en un teleesquí. A la següent temporada ja em van encarregar la conducció d’una retrac.

Quin carnet es necessita per portar-la?
No hi ha un carnet en especial. El que es necessita és, en tot cas, una formació prèvia, de teoria, que a Catalunya es fa per mitjà de l’ACEM (Associació Catalana d’estacions de Muntanya). Després hi ha la formació pràctica que va a càrrec de cada estació i que pot durar unes 75 hores.

Es difícil la conducció?
La dificultat no és la conducció en sí mateixa, en tot cas és saber quines són les condicions de la neu per poder conduir correctament la màquina. Hi ha variables que fan que la màquina s’hagi de conduir d’una o altra manera. El que importa realment és saber tractar la neu des de la retrac.

Doncs expliqui’ns les funcions concretes de la retrac
D’entrada deixar clar que tot gira a l’entorn de la neu, que per un conductor de retrac és una qüestió sagrada. El nostre objectiu és procurar conservar el mantell de neu perquè estigui en les millors condicions possibles per als esquiadors i a la vegada allargar-li la vida el màxim de temps.
També ho podem resumir amb un llenguatge més tècnic, que seria que procurem aconseguir una densificació de la neu molt alta per convertir-la en una mena d’acumulador de fred, i a la vegada, que no arribi a ser excessivament dura per ser esquiada. Tot això procurant optimitzar al màxim el treball d’aquestes màquines, que tenen un cost i un consum elevat.

Concretem-ho una mica més. Quan comença el procés de creació del mantell?
Comença el primer dia de la temporada i en diem la fase de preparació. Es tracta  de distribuir la neu, natural o de canó, al llarg i ample de la pista. El resultat és el mantell de neu i s’ha d’anar compactant per aconseguir una bona base, freda i el mínim porosa que serà la base per a la resta de la temporada.

Un cop aconseguit el mantell, què feu per conservar-lo?
El primer que fem és mirar de mantenir-lo tant blanc com sigui possible, ja que així resisteix millor la insolació. Per això és important que la gent entri a pistes amb les botes o sabates netes, o que retracs i motos de neu hi entrem amb les erugues sense fangs. Tot això ajuda a allargar-ne la vida però sempre tenint clar que des del moment en què cau el primer floc a pistes comença un procés de fusió inevitable i que nosaltres només procurem retardar tan com sigui possible. A partir d’aquí cal anar compactant i fresant, en equilibri, cada nit.

Distribuir aquest mantell de neu a l’inici de temporada deu ser la fase més costosa...
Tot dependrà de com estigui distribuïda la neu: sí és de canó, si ha estat acumulada rere els paravents, si hi ha un gruix uniforme a totes les cotes... Després hi ha variables a l’hora de compactar: si es fa en pujada costarà menys que en baixada, o a més velocitat, menys compactació.
Més endavant vindran uns altres processos, com són el manteniment, la prevenció i finalment la reparació del mantell. Són processos que es fan al llarg de la temporada i que consisteixen en continuar distribuint la neu de noves nevades, o la produïda. Procurem seguir anivellant totes les zones amb un gruix uniforme, prevenir les zones de més desgast i finalment reparar amb neu aquelles zones que el pas dels esquiadors, el vent o la fusió, han quedat gairebé descobertes.

Així sou els maquinistes els qui indiqueu les zones que necessiten més neu de canó?
No ben bé. Entre l’equip de pisters i nosaltres però tenint present que hi ha més factors que intervenen en la producció de neu i el trepitjat. S’ha de buscar un equilibri entre els criteris tècnics, els comercials i els econòmics. Aquest mes de febrer, per exemple, ja estem molt limitats pel volum de m3 d’aigua que s’aconsellen destinar a la producció de neu, aquesta temporada per motius econòmics, però a vegades poden ser motius mediambientals, de capacitat de recuperació dels aqüífers que omplen les basses, posem per cas. Per tant, amb aquestes limitacions hem de triar coordinadament on convindrà reforçar amb neu de canó.

Treballar dins la màquina sembla una feina força còmoda i segura. Però consten diversos accidents, alguns força recents...
Dins la màquina és difícil. Potser el perill més imprevisible és que surtis de la màquina per fixar el cable a l’ancoratge i rellisquis pista avall sense parar si no portes els grampons. Ara bé, també potser que et trobis sobre una placa que desplaci la retrac, o que la boira o una nevada et faci desviar o sortir de la pista. O que t’atrapi una allau...

A vostè se’l va emportar una allau. Què va passar?
Sí, fa uns 4 o 5 anys, però en realitat va ser un moviment de placa quan baixava amb la retrac per la pista Olímpica. Vaig tenir sort perquè la ploma va evitar que el sostre s’enfonsés en bolcar. Encara no sé com però vaig sortir disparat de la cabina, de cop em vaig veure envoltat de neu i només em vaig trencar una cama. No vaig sentir mal de veritat fins que, arrossegant-me, vaig arribar a la retrac per avisar de l’accident. Un cop van arribar els companys em van venir tots els mals.

L’Olímpica és el traçat més complicat de La Molina per trepitjar?
No. Un punt que és més lent de preparar és el pas del teleesquí Set Fonts. El vent sempre hi acumula neu que cal retirar i fer-ho tenint present que hi ha una barranc a l’altre costat. Tot i ser lent es pot fer amb una sola passada. Després, potser hauríem de parlar de les pistes de Carena i Alabaus, que tenen un contrapendent molt marcat i són de mal treballar.

Sempre feu les mateixes pistes, cadascun dels conductors?
Normalment sí. Cadascú s’especialitza en una zona. Jo per exemple acostumo a fer aquesta part central, pistes com l’Estadi, Roc Blanc... Però actualment tenim un molt bon equip i, per exemple, els maquinistes d’Alabaus són també especialistes i practicants de surf de neu, ja que aquella és una zona destinada a aquesta modalitat: hi ha el circuit, el half-pipe... Si no ho fossin difícilment s’hi podria organitzar un campionat, que sempre han sortit molt bé.

Us feliciten o retreuen el trepitjat de pistes l’endemà?
Alguna vegada t’arriben crítiques, que tan poden ser positives com negatives, però és un cercle reduït de persones que està molt implicat en el dia a dia de l’estació. Curiosament quan rebem bones crítiques és precisament quan menys feina hem tingut, perquè la neu s’ha deixat treballar perfectament sense esforços suplementaris. I quan són negatives coincideixen amb el dia que el trepitjat ha estat difícil per l’estat de la neu, i no ens ha estat possible fer-ho millor.

Preparar una pista de competició per la qual hi lliscarà Lindsey Vonn, com va passar el 2008,  deu ser tota una responsabilitat...
Ha, ha! Sí recordo aquell repte perquè va ser molt ben superat, com sempre que a La Molina hem preparat algun campionat. En aquell cas vam tenir la sort que la meteorologia també ens hi va acompanyar, tot i que unes hores abans de la Copa del Món va fer una nevada important i es va haver retirar tota la capa de neu nova per deixar en superfície de neu dura que s’havia estat treballant aquells dies. Ho vam aconseguir entre tots, perquè la veritat és que hi va haver molta implicació per part de tothom.

A més de La Molina, en quines altres estacions ha trepitjat?
Alguna vegada a Espot i Port Ainé

També és  formador per als nous conductors de retrac.
Ho sóc per l’ACEM, de fet em penso que dec ser l´únic al país. A vegades venen maquinistes de Sierra Nevada, del Cantàbric o zona centre perquè, tot i que a nivell espanyol hi ha l’Atudem, no organitzen cap curs de formació i els únics que es fan són aquí, a Catalunya.

Algun consell per algú que es vulgui dedicar a aquesta feina?
Home, que és una feina que es fa a l’alta muntanya, en un entorn meravellós, però que té aquests horaris difícils. No tothom aguanta, jo he vist passar molta  gent per aquí i als quatre anys ho deixen.
I també t’ha d’agradar l’adrenalina, sobretot en dies de tempesta que requereixen treballar amb els cinc sentits. Contra el que es pugui pensar és una feina que requereix molta coordinació amb el personal de l’estació, malgrat que a la cabina facis una feina més aviat solitària.

Ivan Sanz Tusell
14 de febrer de 2014


Cliqueu aquí per veure crònica de la jornada de treball

Comentaris


No hi ha cap comentari


 


















Editorial

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny