Publicitat

Entrevistes

"Els millors somnis, quan es compleixen, t'obren les portes a nous somnis que abans no podies imaginar"

Kilian Jornet Esquiador de muntanya

Kilian Jornet
Kilian Jornet
Aprofitant la presentació del nou llibre ‘Summits of My Life: somnis i reptes a la muntanya’, parlem amb el Kilian sobre aquests cinc anys que l’han portat a descobrir els cims de la seva vida. Editat per Ara Llibres en català i castellà, inclou textos escrits en primera persona per l’atleta ceretà, fotografies i infografies que acosten tots els detalls del projecte.
 
Com neix Summits of My Life?

Tot comença amb una foto del Cerví que presidia l’habitació de la meva infantesa. En els meus somnis imaginava que un dia hi pujaria. Al 2011, després d’una temporada de trail molt bona, em notava deprimit. Sentia que estava perdent oportunitats de conèixer-me i fer coses diferents que em permetessin obrir-me d’una nova manera. Un dia, en tornar d’entrenar, va aparèixer aquella foto del Cerví. Havia tingut la sort de conèixer persones com Marino Giacometti, pare de l’skyrunning, que havia fet ascensos a cims mítics amb material molt lleuger. Ell havia guiat a corredors com Fabio Meraldi, Pep Oller, Jean Pelliser o Bruno Brunod a establir rècords de velocitat en pujar i baixar del Mont Blanc, l’Aconcagua, el Cerví... Si un em feia especial il·lusió superar –i també, por- era el del Cerví, establert pel Bruno. Em suaven les mans i el cor em bategava amb força i vaig adonar-me que era el moment d’iniciar Summits of My Life.
 
El Cross del Mont Blanc, l’Innominata, el Mont Blanc, el Cerví, l’Elbrús, el Denali, l’Aconcagua. Per què aquests vuit reptes?

Vaig triar vuit cims que em feien una il·lusió especial: pel repte esportiu, per la història, per la bellesa de la muntanya, per les dificultats que hi trobaria o per l’aprenentatge que m’aportaria. Sabia que a la muntanya el que vénen són els rècords però, també, que el que queda de tot plegat és el record de com ho hem fet. Per això, vaig escriure una carta de valors on establia els principis que havien de regir el projecte: per reivindicar el ‘com’ i no tant el ‘què’.
 
Lleugers, en silenci, amb responsabilitat... de manera purista i minimalista. Així entens què s’ha de descobrir la muntanya?

Crec que hem d’aprendre a viure amb menys, amb el que necessitem per poder ser el màxim d’humans possible, el màxim d’adaptats al medi, a la natura. A mi m’agrada anar a la muntanya sense intermediaris, sense assistència, sense ajudes externes, amb humilitat, sense voler ser superiors a ella. La nostra força són els peus, el cos, les cames i la ment. La muntanya és sincera, és lluny de la hipocresia. No hi ha cap mà per ajudar-nos quan estem en perill ni ningú que ens feliciti. Som responsables de totes les nostres accions, tant si surten bé com malament.

El 21 de maig de 2017 arribes al cim de l’Everest. Què vas sentir en trepitjar-lo per primer cop?
No sabria com dir-ho: no vaig sentir una emoció gaire forta en aquell moment; potser el cansament m’ho impedia i el cervell funcionava estalviant el màxim d’energia possible. Sí, estava content perquè ja no havia de pujar més però només pensava en què tocava baixar ràpidament.
 
Per què vas decidir fer un segon Everest?

Tot i haver fet cim, em quedava un sabor amarg per no haver pogut pujar en les millors condicions. Sabia que hi hauria una altra finestra de bon temps entre el 27 i el 28 de maig. Vam creuar una mirada amb el Seb i vam dir que l’aprofitaríem.
 
La sensació, en acabar, va ser diferent a la del primer?

En arribar al camp base avançat, aleshores sí, vaig esclatar d’emoció: dos Everest en una setmana! Vaig pensar en tot el que havíem fet en només un mes i en la manera d’aconseguir-ho: vam escalar aquelles muntanyes com quan som a casa, als Alps. I, això, obre unes noves perspectives per al futur, tot un nou món de possibilitats.
 
Quin balanç fas d’aquests cinc anys del projecte Summits of My Life?

Han estat cinc anys d’aprenentatge que m’han permès descobrir indrets espectaculars del món i, davant d’ells, la meva insignificança. Proposar-me reptes cada vegada més exigents m’ha obligat a aprendre noves tècniques, a passar més hores a les muntanyes, a guanyar experiència i coneixement i, amb els meus companys, absorbir tot el que m’han donat. També, han representat un canvi en la manera com visc la muntanya. Les vivències, les persones, el pas del temps... han deixat el preuat cronòmetre de la meva adolescència en categoria d’anècdota, a una dada més que, ara, quedava subordinada a la forma, a la idea o a l’estètica d’una activitat feta amb ètica i puresa, els principis que han regit el Summits of My Life.
 
I ara, què?

Abans pensava que era trist quan els somnis es feien realitat, que et quedaves buit però, en aquest cas, no ha estat així. Els millors somnis, quan es compleixen, t’obren les portes a nous somnis que abans no podies imaginar.
Publicitat
Publicitat
Publicitat


Publicitat

Edició en paper


Publicitat
Publicitat
Publicitat

Editorial

Publicitat