Els Alps del Sud és la serralada que vertebra l'illa sud de Nova Zelanda. Aquí s'hi localitzen els cims més alts de tot el país, entre els quals en destaca el Mount Cook (Aoraki o Aorangi en maorí, de 3.764 m). Al llarg i ample de la serralada hi ha comptabilitzades 72 grans glaceres i unes 3.000 de menys d'una hectàrea. Amb el canvi climàtic, però, la reducció del gel permanent als Alps del sud de Nova Zelanda és una realitat que s'imposa a una velocitat alarmant. Segons dades publicades avui al digital Snowbrains.com, el màxim de massa glacial es va assolir fa quatre-cents anys i actualment ja només en quedaria una quarta part.

Una altra dada que preocupa és la fusió encara més accelerada dels darrers quinze anys i prova d'això són les fotografies publicades fa uns dies pel digital britànic Daily Mail, que ha publicat dues fotografies amb deu anys de diferència de la glacera Franz Josef. Aquesta és una glacera que forma part dels circuits turístics imprescindibles quan es visita Nova Zelanda, una mena de reclam turístic similar a Athabasca, al Canadà.

Sobre l'esmentada glacera, tan a la Wikipedia com en les rutes de viatges organitzats a l'illa del sud, expliquen que (segons informació actualitzada el 2019) és un riu de gel de 12 km i que, conjuntament amb la glacera de Fox (de 20 km), forma part del Parc Nacional de Te Wahipounamu, catalogat com a Patrimoni de la Humanitat. Des de 2014 les excursions a peu a la glacera estan prohibides. La reculada del gel ha deixat parts de la muntanya descobertes de gel i de tant en tant grans roques es precipiten des dels pendents alts cap a la part central de la vall. Ara, per observar la glacera, cal fer-ho a distància o bé amb vols amb helicòpter.

Després d'haver retrocedit diversos quilòmetres entre els anys 1940 i 1980, la glacera va deixar de recular l'any 1984. Hi havia dies que el riu de gel en descens havia arribat a avançar fins a 70 cm al dia.

La glacera va seguir avançant fins al 2008, però des d'aleshores el procés ha estat a la inversa i el retrocés molt ràpid. Segons la recerca de fotografies localitzades en els anys 2005, 2013 i 2018, les quals publiquem avui en aquest article, són testimoni gràfic del retrocés i el resultat no és alarmant, sinó que més aviat fa por.