Notícia

20 anys de la tempesta del segle al Balandrau

El 30 de desembre de l'any 2000 nou excursionistes van perdre la vida entre el Balandrau i la Coma de l'Orri

balandrau
Al fons a l'esquerra el Pic del Balandrau, més a la dreta Els Tres Pics i a la dreta el coll dels Tres Pics Autor/a: Cedida per Aleix Busquets
Es compleixen 20 anys d'una de les tragèdies ocorregudes al Pirineu. El pas d'aquests anys ha permès posar en context el què va passar entre el 30 de desembre de 2000 i l'1 de gener de 2001. En el seu moment la informació més precisa sobre els fets la va donar la revista local de la vall de Camprodon, El Pont 9, un dels pocs mitjans que, possiblement per proximitat i coneixement del territori dels seus editors i col·laboradors, va permetre una descripció dels fets molt precisa. Actualment el llibre 3 nits de torb i 1 Cap d’Any, editat per l'editorial Símbol i obra de Jordi Cruz, en permet una reconstrucció dels fets encara més ben documentada del que va passar, en especial en l'aspecte meteorològic.


tragedia-Balandrau-El9Nou
Un moment de la recerca dels desapareguts, en què es van haver de fer forats a la neu de fins a quatre metres de fondària - Foto: El9Nou.cat - Robin Townsend

Va ser el 30 de desembre de l'any 2000. Aquell matí es presentava força solejat a la vall de Camprodon. Les previsions meteorològiques anunciaven fred, neu i vent per a la tarda, però nou una tempesta de la magnitud amb què va arribar.

Fa vint anys els cims i valls d'alta muntanya la vall de Camprodon ja eren freqüentats per molts practicants de l'esquí de muntanya. Com passa actualment, són cims accessibles per fer el que es coneix com una sortida de puja i baixa. Cims com el Bastiments, el pic de la Dona, del Gra de Fajol o del Costabona i Balandrau són "clàssics" d'aquesta part del Pirineu oriental.

Malauradament una borrasca procedent del Cantàbric, la que estava anunciada pels serveis de meteorologia, va arribar abans del previst i amb una força mai vista. Havia pres la direcció ponent-llevant a gran velocitat, escombrant tot el Pirineu primer per la part occidental, després el central i finalment l'oriental. En arribar al Pirineu oriental és habitual que aquest tipus de tempestes de nord o de nord-oest prenguin el nom de Torb. Aquell dia, a banda dels diversos grups atrapats a la vall de Camprodon, també va perdre la vida un professor d'esquí a Port Ainé, atrapat per una allau al vessant sud del Pic de l'Orri.

La tragèdia a la Vall de Camprodon

El torb va arribar a la zona de Vallter cap al migdia. Va ser una arribada brusca, amb cops de vent molt violents i amb un aire gèlid. L'estació d'esquí va haver de tancar instal·lacions en poca estona i els esquiadors van començar a marxar de l'estació. En canvi, els excursionistes que van quedar sorpresos per la tempesta de neu i vent a les proximitats dels cims, van baixar com van poder.

El cas és que tres grups de persones van quedar atrapats en el torb, amb un vent de ratxes de fins a 140 km/h, que arremolinava literalment la neu precipitada per una llevantada uns dies abans. La sensació tèrmica era de fins a -30ºC, segons ha documentat el meteoròleg Jordi Cruz, qui fa dos anys va publicar un llibre sobre els fets, del qual en recomanem la seva lectura per a tots els qui coneixen la zona o són practicants dels esports de muntanya.

Quatre grups: dos al Balandrau, un al Coma de l'Orri i uns escaladors al Gra de fajol

A les proximitats del Balandrau hi havia dos grups. D'un d'aquests dos grups van morir Mònica Gudayol, Elena Fernández, Josep Artigas, Oriol Fernández, Pep Marí, Josep Miralles i Maria Àngels Belsa. Només una persona va sobreviure, Josep Maria Vilà. Després de passar dues nits al ras, l'1 de gener va ser localitzat pels serveis de rescat. En realitat formaven dos grups diferents, un de 3 persones i l'altre de 5.

A la Coma de l'orri la tempesta hi va atrapar un grup de quatre excursionistes. Dos d'ells van aconseguir arribar al refugi d'Ull de Ter, però una altra parella, Àngela Roch i Javier Guerrero, van morir pel fred extrem i van ser trobats a la Coma d'Orri.

I finalment hi havia el grup del Gra de Fajol, que el formaven dos alpinistes que feien escalada i que es van acabar separant. Un d'ells va salvar la vida per poc.

La informació recollida per la revista de Camprodon

Deixant de banda el llibre esmentat de Jordi Cruz, el cert és que hi ha poc article ben documentat sobre els fets. Per contra val molt la pena recuperar els 4 articles que sobre els fets es va publicar a la revista local de la Vall de Camprodon. Possiblement sigui el mitjà que millor va reconstruir els fets. Va ser un especial on s'hi recollia el context meteorològic, l'entrevista als responsables del rescat i una crònica ben documentada sobre el que va passar aquell dia.

Aprofito, doncs, per felicitar 20 anys més tard la feina que van fer a la revista els editors i col·laboradors.
Aquí la teniu en format PDF escanejat i tot seguit la reproduïm amb el text original.


divulgameteo-media-balandrau-2
Un moment de la recerca dels desapareguts (Foto: Compte de twitter de José Miguel Viñas @Divulgameteo).


L'apunt meteorològic de la revista de Camprodon El Pont 9
Reproducció integral del text original.


L'acabament del segle XX. ha tingut com a protagonistes el mal temps, la pèrdua de vides humanes i un gran desplegament de forces de seguretat i representants de l'Estat a la Vall de Camprodon. L'estació meteorològica de Camprodon ha estat testimoni d'aquestes inclemències del temps, recollint puntualment els valors dels diferents fenòmens que permet registrar. Així, doncs, podem dir que durant tot el mes de desembre van caure a Camprodon, 178 litres d'aigua per m2.

Els dies que va ploure més van ser el 22 i 23 de desembre amb un registre de 59.6 i 67.8 1/m2 respectivament. El dia del temporal de vent, el 30 de desembre, l'anemòmetre de l'estació meteorològica va rebre cops de vent d'una intensitat màxima de 98.2 km/h a partir de les nou de la nit. El dia va començar aparentment tranquil, a les 12 del migdia el vent era de 8 km/h, a les 4 de la tarda ja començava a bufar amb ràfegues de 67.6 km/h, ï a 2/4 de 8 del vespre les coses ja començaven a pintar malament, 96.6 km/h, uns cops de vent que van provocar talls en el subministrament elèctric a la majoria d'habitatges de la Vall de Camprodon.

D'altra banda, i pel que fa a temperatures, cal destacar unes màximes sorprenents pel mes de desembre on entre d'altres, el dia 13 de desembre el termòmetre va enregistrar 13.7 °C (positius) a 2/4 de 2 de la matinada. Aquesta inestabilitat en el temps (dies assolellats, calor, variació de temperatures), han estat sense cap mena de dubtes les causes de la tragèdia que ha tingut com a escenari la nostra Vall. En el decurs de les properes pàgines mirarem de reflectir diferents opinions que ens permetran crear-nos una visió del que va passar el fatídic 30 de desembre on, recordem, van perdre la vida 7 persones al Balandrau i 2 al Coma d'Orri.

Els muntanyencs del Balandrau anaven en dos grups, un d'ells format per José Marí, Ma Àngels Belsa (el cadàver de la qual va estar tres mesos desaparegut) i el seu company Josep Miralles, i l'altre amb Josep Maria Vilà (únic supervivent d'aquesta tragèdia), Mònica Gudayol, Helena Fernndez, -Oriol Fernkidez, i Josep Artigas. Malauradament la llista de víctimes mortals, per sinistres a les nostres muntanyes, encara no estava tancada.

El dissabte dia 20 de gener un grup de tres excursionistes que practicaven esquí de muntanya al Costabona quedaven sepultats per una allau. El balanç, novament terrible, dos morts i un ferit. Els cadàvers de les víctimes, Joan Soley i Jordi Arteaga, i el cos de l'únic supervivent, Gabriel Grau (tots ells veïns de Lliçà d'Amunt), van ser localitzats el dilluns al matí.

Text original i integral de Nuria Mayà publicat a la revista El Pont 9.

divulgameteo-media-balandrau
Un moment de la recerca dels desapareguts (Foto: Compte de twitter de José Miguel Viñas @Divulgameteo).

Entrevista Cisco Carola, cap dels bombers del parc de Camprodon
Reproducció integral del text original revista El Pont 9.


Com es va organitzar el rescat de víctimes del Balandrau?
Primer de tot hi va haver els de Coma d'Orri, això va ser el dia 30 a les 19 h. de la tarda i el rescat va durar fins a l'endemà que vam localitzar els cossos d'una parella sense vida, noi i noia, dels quals ningú n'havia denunciat la desaparició.
Més tard es va poder rescatar amb vida en Llàtzer i en Tripiana, dos amics que havien fet el Gra de Fajol, una parella de la qual ningú havia denunciat la desaparició. Això ens va situar al dia 31 a les 15 h. de la tarda. I no va ser fins a les 17 h. que es va denunciar la desaparició d'un grup de persones que havien anat al Pirineu (sense especificar on). Ens van indicar cotxe i matrícula i vam alertar a tothom per començar a rastrejar els aparcaments de la nostra zona i els de la zona francesa. El cotxe es va localitzar a Tregurà, a les 11 de la nit, i per sorpresa nostra hi havia més vehicles, d'un grup de 5 persones més. L'endemà de bon matí es va organitzar el rescat; hi van participar bombers d'arreu de Catalunya, fins i tot els andorrans. L'ajut dels efectius francesos va ser vital, ja que disposen de molts i molt bons mitjans, els gossos i el recco, l'aparell que permet localitzar mòbils, màquines de fer fotografies, etc.

Per què no es va acceptar l'ajut de voluntaris?
Si et refereixes a tota la polèmica que ha envoltat aquest tema respecte a aquest assumpte de dir dues coses: primer de tot, el voluntariat d'aquí casa nostra fa tres anys que no realitzen cap rescat, a part que no sé a qui es van anar a oferir; hi havia gent més per sobre meu, però personalment a mi no em van dir ni oferir res. Una altra cosa, abans d'aquest rescat se n'han fet d'altres i mai no se'ns ha ofert ningú. Que quedi clar que jo penso que són gent molt valuosa, però que actualment fa temps que no participen en tasques de rescat. En segon lloc, vam comptar amb la col·laboració de mossos, bombers catalans, andorrans, madrilenys, tots ells professionals, érem entre 50 i 90 persones cada dia allà dalt, i el transport es feia amb helicòpter. En cas d'emergència, ja em diràs com es podia evacuar a tothom en el menor temps possible, era un risc, per tant, posar-hi més gent (civils) era un problema. Potser molts d'aquests voluntaris tenien un gran nivell, segur que sí, però no pots jugar la seva vida.

xavier_sala-cisco_carola
Cisco Carola a la dreta de la imatge. Presentació del llibre d’en Jordi Cruz, 3 nits de torb i 1 de cap d’any. el 8 de desembre de 2018 a Camprodon. Fotografia del compte de twitter de Joan Mora Bosch).


Un cop vista la disposició dels cossos, qui penses que va passar realment aquell dia?
Jo crec que tots fugien de pressa del mal temps. El grup de cinc baixaven i van travessar la carretera sense adornar-se'n, a causa de la quantitat de neu i al fort vent que bufava. En un punt del torrent van veure que era millor plantar els esquís i seguir a peu i així ho van fer. L'esgotament de tot el dia els va vèncer i el fred els va matar. A més, aquesta versió queda prou clara gràcies a les explicacions que més tard va fer l'únic supervivent. El grup de tres i segons la meva opinió, un cop trobats tots els cossos, és que devien anar tots tres junts. Segurament el vent va fer caure Ma Àngels Belsa per aquest torrent on hem estat treballant durant tants de dies. I el seu marit en veure que ella queia la va voler ajudar, però malauradament es va precipitar per un penyassegat, ja que el seu cos presentava diferents lesions i hematomes propis d'una caiguda. L'altre component del grup, en veure que no hi podia fer res va continuar caminant i va morir com tots, cansat i víctima del fort fred que feia.

Malauradament aquest fet ens ha demostrat que s'ha de tenir respecte per la muntanya, però abans de sortir què hem de valorar?
A veure, tots coneixem de casos de gent del país, pagesos, caçadors, forestals... que en un dia de primavera i fins i tot d'estiu, han tingut problemes per tornar a casa. Jo crec que és força important indicar a amics o familiars on es va i per on es passarà, fins i tot deixar un planing de l'itinerari que es recorrerà, i sobretot tenir en compte que el temps és molt imprevisible. Si més no, cal consultar el temps i demanar la previsió específica de la zona que es pensa visitar, i sortir d'hora sempre és molt important. Dies de torb, molts n'hem vist, però ara, a més, tenim la facilitat que amb vehicle es pot arribar a molts llocs per fer i practicar esports de muntanya i d'aventura i a més, tots dos, cada vegada atrauen més gent.

Text original i integral de NuriaMayà publicat a la revista El Pont 9.

coll-tres_pics-font_lletera-balandrau
Torrent de Font Lletera a l'estiu, en el tram que queda per sobre la carretera de Tregurà (Foto: Sandra Espona - Tregurà).

La crònica completa dels fets del 30 de desembre, el Balandrau
Reproducció integral del text original revista El Pont 9.


Aquell matí es va llevar amb un cel tapat amb núvols alts i mitjans que, malgrat el seu to grisós, no presagiaven cap complicació meteorològica. La temperatura, molt suau per un final de desembre, però no pas res excepcional. Segurament el temps quiet i encalmat contribuïen a donar la sensació que el dia es mantindria així.

Vaig passar el matí a casa, plantant uns grèvols al jardí. Cap al migdia, semblava que el dia s'alegraria una mica: els alto-cúmuls i alto-estrats, tan espessos a primera hora es retiraven cap al sud. Al nord, en canvi, s'esdevenia més clar i, per sobre del Costabona i de les esquerdes de Rojà, es començava a instal·lar la nuvolositat de retenció que precedeix l'entrada de la tramuntana: la cella blanquinosa de la barda.

El vent continuava, però, estranyament encalmat. A l'hora de dinar, cap a les dues, la barda s'havia fet més evident, més densa i més ampla. Curiosament, per sobre seu, es mantenien els cirro-estrats i s'havia trencat la tendència a obrir-se el cel. Va ser llavors, quan em vaig adonar que, malgrat el temps encalmat i la bona temperatura, quelcom s'estava gestant pel cim de les nostres serralades; i així Ii ho vaig comentar a la meva companya: s'està complicant el temps a alta muntanya.

No va passar molta més estona d'ençà d'aquest comentari. Encara donaven el Telenotícies del migdia a TV3 i jo estava esperant l'espai del Temps que, com que era dissabte, el presentava l'Alfred Rodríguez Picó. Va ser així, de sobte, quan un fort i brusc cop de vent va fer-nos aixecar el cap de taula i mirar instintivament cap a fora i, tot seguit, preguntar-nos: Que passa? Passats uns instants, i després d'una pausa de calma, un segon bufarut, de nou, es va fer sentir i ens vam tornar a mirar, ara més tranquils després d'assumir instintivament que es tractava d'una tramuntanada. Una forta i sobtada tramuntanada.

Què va passar aquell 30 de desembre als cims de les nostres muntanyes? Quina o quines forces tan terribles es van desencadenar perquè nou persones hi deixessin la vida en poques hores? Les previsions meteorològiques per aquell dia, si bé no anunciaven pas bon temps, tampoc eren excessivament alarmants. Excepte la previsió que va fer l'Alfred Rodríguez Picó que anunciava "fenòmens que podien ser violents" als cims dels Pirineus.

L'anàlisi de la situació meteorològica d'aquell dia ens dibuixava una entrada d'una massa d'aire molt fred procedent de les illes Britàniques que entraria pel Cantàbric, creuaria amb molta celeritat els Pirineus i, finalment, es perdria pel Mediterrani en direcció a Itàlia.

Va ser precisament aquesta celeritat que portava la pertorbació la responsable del daltabaix: ningú s'esperava un canvi de temps tan sobtat. Les condicions meteorològiques d'aquell matí del 30 de desembre, segurament, no van fer canviar cap pla de sortida a muntanya, i tothom, confiat, va fer la sortida que s'havia proposat.

Els testimonis que van viure aquella experiència parlen d'un canvi brutal en qüestió de minuts. Es va passar d'un temps quiet i relativament suau a una situació de vent huracanat, temperatures molt per sota de zero graus i visibilitat pràcticament nul·la a conseqüència de la neu que queia i de la que arrossegava el mateix vent, barrejada amb trossos de glaç.

És clar que el cos humà no pot resistir per massa temps unes condicions extremes com aquestes. Per tant, per a les persones que es trobaven escampades per aquests cims, les primeres hores de la tarda d'aquell 30 de desembre es van convertir en un infern, per a molts d'ells, insuperable. Insuperable malauradament pels set esquiadors del Balandrau i, també, per la parella d'excursionistes que, al mateix temps, van perdre la vida, glaçats, al coll de la Coma de l'Orri.

Modestament, crec que en cap cas es pot parlar d'imprudència perquè la ruta escollida pels desafortunats excursionistes era absolutament assequible fins i tot en condicions d'un torb moderat; tampoc es pot atribuir a un equipament insuficient, perquè hauria calgut un equip especial per suportar el temporal desencadenat i ni la meteorologia del moment de la sortida ni la ruta triada ho feien imprescindible. Mala sort? Fatalitat? No ho sé. En tot cas, una evidència més del respecte que cal tenir a la muntanya i a les forces que sovint s'hi fan presents.

Text original i integral de Joan Solà publicat a la revista El Pont 9.

balandrau-skimo-aleix_busquets

Foquejant en grup cap al coll de Ters Pics en una imatge d'arxiu (Foto: Aleix Busquets - Setcases).

Contrapunt.
Reproducció integral del text original revista El Pont 9.


Surt una nova revista que, com sempre, ens agradaria que fos plena de bons projectes i bones coses acabades. De tot això en trobarem, però malauradament, del que més s'ha parlat en tots els llocs de conversa ha estat d'un fet luctuós a la nostra Vall.

Tothom ho recorda: durant les festes de Cap d'Any morts a la muntanya, al Coma d'Orri i Font Lletera. En el cas de Coma d'Orri, durà ben poc la recerca. Quasi passà desapercebuda. Una altra cosa foren els dos grups de Font Lletera.

Pocs dies després, una allau al Costabona arreplega un grup de tres muntanyencs i dos d'ells varen morir. De tots ells no cal donar noms ni edat, ni cap data personal. No cal perquè eren persones mortes en accident a casa, ens els sentim com a nostres, i a tots ens va doldre.

Alguns, però, no poden evitar les conclusions fàcils. Que si en saben poc o molt, que a l'hivern no s'ha de sortir del poble, que el temps ja es veia venir, que si la neu era glaçada o massa tova... Si em permeteu, voldria convidar-vos a una reflexió.

El matí del dia fatal, el temps era boníssim. Les previsions per a la tarda eren de vent fort. Ara bé, mai pots preveure l'hora exacta del temporal, ni què vol dir exactament vent fort.

La sortida des de Tregurà al Balandrau és la més curta i fàcil que puguis fer sense complicar-te la vida, i quan per qualsevol motiu vols tornar, és de molt bon fer.

El vent va resultar molt fort i va arrencar de cop, i aquella zona és especialment ventada. Varen quedar immersor en el torb van buscar el recer, que vol dir el clot, on la neu els va enterrar. Fins aquí la síntesi. Ara, de coses se'n poden dir moltes: que la gent del país a la primera bufada haguessin reculat, que si encara que fóssim perduts hauríem caminat mitja hora més i ens haguéssim escapat, etc.

Potser sí, però tots hem sabut de morts del país, per moltes causes, prop de la seva casa, pel fred, o un llamp, o perduts en les pròpies terres. No cal donar-hi voltes. No es poden donar les culpes a les mateixes víctimes, gent amant de Ia natura i, sobretot de la nostra natura. Si passegessin mirant carrers, és quasi segur que no els passaria res. Però hem de deixar que tothom assumeixi un risc calculat per gaudir de les coses que més plaer els faci. Si aquest plaer els hi dóna la muntanya, quin de més noble?

Si l'accident hagués estat dins d'un cotxe pel motiu que fos (boira, neu, massa velocitat...) no en faríem ni molt menys tant de cas. Si el vent que va fer aquell dia hagués estat en un dia de treball, comentaríem: "Ha trencat pins aquí i allà, xemeneies, claraboies, teules..." com passa, si no cada any, molt sovint. Perquè els dies normals la gent ha de treballar i no hi va, a muntanya. No cal demonitzar el millor que tenim, que són les nostres muntanyes. Demano un record per tots els muntanyencs desapareguts a qualsevol cim. Amb els de casa nostra (ja em consta en pròpia carn), tots els camprodonins el tenim.

Després d'això tan gros que ha passat, hem fet prou per alleugerar en el possible la tragèdia? Es van posar en funcionament tots els mitjans de què disposa el nostre govern, tan material corn personals, "No hi ha cap dubte". Els efectius poden estar previstos per a les actuacions, per dir-ne d'alguna manera, "normals''. Aquest cas va ser excepcional. Segurament és impossible tenir tots els mitjans a disposició per casos fora del normal i que potser —així ho espero- ja no tornaran a passar.

En l'afany de protecció a la gent, els professionals han d'actuar sols? En qualsevol cas fora del normal i sota la seva direcció, no poden comptar a cada poble amb un llistat de gent voluntària i capaç de fer segons quines tasques? Com han d'actuar els ciutadans en cas d'una emergència mentre no arriben els professionals?

Ens mirem Ia desgràcia, o quan hi ha foc podem tirar galledes d'aigua? Les ONG només serveixen per als terratrèmols de Sudamèrica? Queden moltes preguntes per fer, però potser en diríeu demagògiques. Si no s'ha tingut ni una xerrada per comentar els fets, deu voler dir que com està, està bé. Amb tot, esperem que a la Vall no torni a passar un fet tan desgraciat.

Antoni Surinyach

Text original i integral d'Antoni Surinyach publicat a la revista El Pont 9.

Comentaris


No hi ha cap comentari
 

Editorial


Opinions

Més opinions
giny

Edició en paper


giny

giny
giny
giny