Notícia

Consells bàsics per iniciar-se en el descens de barrancs

El més important és formar-se i conèixer bé el comportament del riu

barranquisme
Ràpel a la Vall de Núria, un dels feus del barranquisme català Autor/a: Guies Arània
Quins són els consells més bàsics per baixar els primers barrancs? Què cal tenir en compte? Quina és la millor època de l'any? I les condicions meteorològiques òptimes? On podem practicar aquest esport tant complet? En aquest reportatge us responem a aquestes i a d'altres preguntes.


Combinant traces d’espeleologia, senderisme, escalada, alpinisme i esports aquàtics, el descens de barrancs, o altrament dit barranquisme, és una activitat tant completa com trepidant. I és que en recórrer el llit d’un barranc per totes les seves etapes, els qui la practiquen es poden anar trobant requestes d’allò més variades: des de caminar fins a nedar, passant per saltar o fer ràpel, entre d’altres. Què cal, però, per iniciar-s’hi? On es pot fer i quin és el material necessari? I quines són les mesures de seguretat més bàsiques a tenir en compte? Amb aquest article us reponem a aquestes i a altres preguntes. I ho fem amb l’ajuda de Lluís Domingo, de la Federació Catalana d’Espeleologia, i de Josep Hernández, propietari de Guies Arania i tècnic esportiu en descens de barrancs.

Imatge del barranc de l'Infern (Foto: Guies Arània)

Quins són els passos bàsics per iniciar-se?

Tant Domingo com Hernández fan la mateixa recomanació a tots els aspirants: si no s’ha fet mai descens de barrancs, el primer que cal fer és una activitat guiada de descoberta, de la mà d’un club especialitzat, per provar l’esport i decidir si ens agrada o no.

En cas afirmatiu, el següent pas és fer un curs de formació (també n’organitzen pràcticament totes les empreses d’aventura), bàsic i imprescindible per poder començar a fer descensos sense guies. Val a dir que n’hi ha dos: el de nivell 1, inicial, i el de nivell 2, avançat o de perfeccionament. En el primer s’aprèn sobretot a muntar la corda, a fer les reunions, a dirigir el riu i les mesures de seguretat més bàsiques. I en el segon ja es tracten més qüestions d’auto-rescat i auxili, primordials per resoldre qualsevol problema que ens pugui sorgir al barranc.

Compte amb l’intrusisme

Tant per fer la primera descoberta com per apuntar-se a algun dels cursos, Hernández destaca que «el més important és que es contracti qui es contracti, o es busqui qui es busqui, ens assegurem que la persona està titulada. Perquè hi ha moltíssim d’intrusisme, en aquesta feina». Per això és molt important demanar la titulació o l’acreditació AEGM (de l'Associació Esportiva de Guies de Muntanya), «que normalment el que és guia s'associa allà per tenir el seu carnet i les seves credencials conforme és un guia professional, i no un piratilla», explica el propietari de Guies Arania.

Ens hem d'assegurar sempre que els guies estan titulats (Foto: Guies Arània)

Quin és el material imprescindible?

Malgrat que cada practicant adaptaria aquesta llista als seus nivells, costums o necessitats, tots coincideixen en una sèrie d’articles o objectes bàsics que en cap cas poden faltar. Es tracta dels següents:

- Casc (a ser possible, amb una mica de visera)
- Arnès (ha de ser de barrancs, amb un punt d’ancoratge alt, per evitar quedar de caps per avall)
- Descensor o davallador (al mercat n’hi ha de molts tipus, però se sol fer servir el de vuit)
- Bagues d’ancoratge
- Mosquetons per a les baques d’ancoratge (si pot ser, de diversos tipus)
- Corda (ha de ser una corda semiestàtica de canyons, que porten un tractament perquè no agafin tanta aigua i pesin menys)
- Vestit de neoprè (d’entre 3 i 5 mm i de dues peces), mitjons de neoprè i botes especials de barrancs
- Navalla (per si la necessitem per ajudar algun company o a nosaltres mateixos)
- Corda de reserva o de socors amb la mateixa alçada que el salt més llarg

I a part d’això, també és molt recomanable no oblidar el xiulet (per comunicar-nos amb els companys, sobretot en barrancs aquàtics amb cabals alts), uns guants o protectors de corda, entre d’altres.


És molt important revisar bé tot el material abans de practicar l'activitat (Foto: Guies Arània)

Quines són les millors èpoques de l’any per a practicar l’activitat?

Tot i que depèn molt del barranc, en el clima mediterrani la millor època per al barranquisme és la primavera i l’estiu. Es comença a la primavera pels barrancs que porten més aigua, i també pels que no són aquàtics (els que no són de salts i tobogans, sinó que només són cascades d’aigua i de ràpel), com per exemple el Salt del Grill (Queralbs), la Corba (Ripollès), el Barranc de la Vall (Mas de Barberans)... I a mida que el cabal va baixant, es va passant als més aquàtics i als que històricament es fan més al mes d’agost, com per exemple els de Núria.

Tot i així, Domingo indica que «ara el clima està canviant, i és tot en funció del nivell tècnic o de si ha plogut o no». Una qüestió, la de la meteorologia, que també cal tenir molt en compte. De fet, segons el mateix Domingo, «una de les parts més importants» abans de programar un descens és «assegurar-nos que no ha de ploure».

També cal saber molt bé, però, com està la conca hidrogràfica que hi ha a sobre del barranc (si és molt gran o molt petita, com reacciona...), i quin temps ha fet els dies previs a l’activitat. En aquest sentit, Hernández argumenta: «Si ha plogut molt, el cabal del riu puja i a vegades no t'hi pots posar. Si ha de venir molta pluja, tampoc t'hi fiquis, perquè pot venir una crescuda i se't pot emportar per davant... Llavors la ‘meteo’ sempre, tant el dia de l'activitat com els dies anteriors, l'has de seguir molt, perquè si no et pots trobar que facis un viatge de tres hores cap a un barranc, arribis allà i vegis que és impossible posar-t'hi, tot és de color xocolata i el riu va de punta a punta, perquè resulta que fa una setmana que plou, allà».

Cal estudiar bé el comportament de qualsevol barranc abans d'entrar-hi (Foto: Guies Arània)

Quines altres mesures de seguretat cal tenir en compte?

En primer lloc, mai pot fer un descens una persona sola. El mínim ideal serien tres persones, perquè si una es fa mal una altra es pugui quedar amb la ferida i la tercera pugui sortir a buscar ajuda. I a més, fins que no tinguem experiència és important anar amb algú que sí que en tingui. «Que això d’anar amb l’amic que en sap està bé, però que primer vagin amb un guia i després ja aniran amb l'amic que en sap. Perquè l'amic que en sap moltes vegades en sap per ell, però no és el mateix portar gent que fer barrancs pel teu compte. Són dos mons. Una cosa és quan jo me'n vaig a fer un barranc amb la meva dona i una altra és quan porto vuit persones que no conec de res i que si tinc algun problema els hi he de resoldre. I una persona pot saber fer molts barrancs, però pot no saber conduir un grup o resoldre problemes d'un grup, perquè no té res a veure una cosa amb una altra. No per res, eh! Sinó perquè no tenen la formació», explica Hernández.

D’altra banda, Domingo destaca que el descens de barrancs és un esport tècnic, i això ens obliga a conèixer la tècnica tant per remuntar la corda com per ajudar el company en cas que tingui algun accident. «Hem de pensar que en ser un espai confinat, pot ser que els Bombers tardin moltes hores en arribar».


Un barranc pot ser apte per a nens en un moment i convertir-se en molt perillós en un altre (Foto: Guies Arània)

I els dos professionals reiteren que també és imprescindible no posar-se mai en un barranc que no es conegui o que no sigui del nostre nivell. Perquè «tu pots anar al barranc més fàcil del planeta, que a l'estiu hi aniràs amb nens i els nens s'ho passaran teta, i anar-hi al maig i morir afogat, perquè no té res a veure un barranc amb poca aigua que un barranc amb molta aigua», exemplifica Hernández.

I com podem saber el nivell de cada barranc?

Per disposar de tota la informació necessària, hi ha una taula internacional de nivells. Es tracta d’una graella que inclou diverses paràmetres. En primer lloc, el component vertical; és a dir, si hi ha ràpels molt llargs o no. Això s’indica amb una ‘V’ seguida d’un número (1, 2, 3 o 4) que indica el nivell.

En segon lloc, hi ha el component aquàtic, que defineix si és un barranc on hi ha molta aigua o poca, si hi ha corrent, si s’ha de nedar molt...

I després ve, senyalitzat amb lletres romanes, el compromís, que denota informacions com si calen moltes hores per fer el descens, o si quan ets a dins hi ha una sortida per escapar-te o no, entre d’altres.

Exemple de la classificació del barranc del Mas dels Frares (Federació Catalana d'Espeleologia)

«Aquesta classificació de barrancs et permet escollir barrancs més senzills de cara a iniciar-te. I és un referent per algú que comença, mirar una classificació i decidir on pots anar», explica Domingo.

On hi ha els millors barrancs de Catalunya?

Hernández ho té clar: «El millor barranc de Catalunya és el de les Gorgues de Núria». Assegura que com aquest només se’n poden trobar a Suïssa, i reflexiona: «La Vall de Núria és com un secret, que el tenim aquí i ningú hi compta; i gent de Barcelona que té Sort a tres hores se'n va allà a fer barrancs, quan a una hora de casa hi tenen la Vall de Núria, amb barrancs de nivell extrem, de nivell fàcil, de nivell per a nens, de totes les edats, per a tots els públics... I a més a més, estan dins del Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser, que és preciós».

Per la seva banda, Domingo afegeix que per iniciar-se és molt important començar per les canals seques o barrancs secs. I recomana fer-ho a zones com Montserrat, el Cadí o el riu Glorieta i el Mas del Frare (aquests dos últims, a Tarragona). També diu, però, que «el paradís històric per anar a fer descens de barrancs és el Pallars».

Comentaris


No hi ha cap comentari
 

Editorial


Opinions

Més opinions

giny

Edició en paper


giny

giny