Així era Vallter en el seu primer any de funcionament: un sol teleesquí per a debutants i un altre únic per als experts (Foto: Vallter 2000).

Els orígens de Vallter cal buscar-los a finals de la dècada dels anys 60, quan amb l’obertura de la carretera de Coll d’Ares i la construcció d’altres centres d’esquí a Catalunya i Espanya, la idea de construir una estació d’esquí a la zona de Camprodon va prendre força. Fou Josep Pujol Aulí (traspassat el 24/04/2005) qui va encapçalar el projecte. Des de petit va ser aficionat als esports d’hivern que practicava, amb el seu cosí i altres socis del Club Ski Camprodon, a la zona de Coll d’Ares i Ull de Ter. Pujol, engrescat i convençut que la vall de Camprodon era un lloc propici per a la construcció d’una estació d’esquí, va buscar finançament entre la comunitat d’estiuejants de la vall.

L’estiu de 1968 va constituir Vallter S.A., amb una accionariat que pagant l’acció a 15.000 pessetes va reunir la xifra de 450.000 pessetes inicials per començar el projecte. A partir d’aquí es començaren les gestions amb el Patrimonio Forestal del Estado per a la construcció de la carretera, les instal·lacions per cable i negociacions amb l’Ajuntament de Setcases, propietari dels terrenys per a la concessió de la muntanya en règim de lloguer. Tràmits, gestions, viatges a Madrid que finalment van concloure l’agost de 1974 amb l’inici dels treballs a la carretera d’accés a l’estació .

Les obres d'obertura de la carretera es van fer en 4 mesos. Els 12 km entre Setcases i el Pla de Morens van tenir un cost de 10 milions de pessetes, i van rebre un ajut de la Diputación de Gerona del 50%, subvenció que no arribaria a fer-se efectiva fins el 1976. En aquella primera temporada de posada en marxa la pista de terra compactada només era accessible per a vehicles 4x4.

El primer teleesquí, el Morens I, es va acabar d'instal·lar el desembre de 1974. L’estació es va obrir al públic el 17 de gener de 1975. Aquesta és la data oficial de la inauguració. I l'obertura es va fer atenent als visitants des d’una caseta de ferro “típica” de les que es feien servir per les obres. Una part de la caseta era magatzem i garatge. L’altre part feia les funcions de “restaurant” i, a la vegada, d’oficina d’atenció als clients. El mes de febrer es va obrir un altre teleesquí, el Barquins I, i amb aquesta instal·lació l’estació ja podia oferir 3 pistes de diferents nivells.


Plànol real de pistes i de projecció de Vallter a finals dels anys setanta (Foto: Vallter 2000).

Temporada 1975-76: més instal·lacions i edifici de serveis

La temporada 75-76, que podem considerar com la de la veritable inauguració, es posaven en funcionament els teleesquís Morens II i Barquins II.
La neu arribava d'hora i el 8 de desembre s'obria l'estació oferint ja uns nous serveis: la guarderia, ubicada a la "caseta de ferro", ara reconvertida. El restaurant, les oficines i el magatzem-garatge ja s’havien re-ubicat en un nou i modern edifici que encara avui es una de les siluetes definitòries de l’estació.

L'estació creixia ràpidament i el desembre de 1976 es tramitava permís per a la construcció del teleesquí de la Xemeneia.

De la temporada 1976-77 gairebé no hi ha informació però, en canvi, de la 77-78 està documentat que ja estava en marxa el teleesquí de la Xemeneia, que s’enfilava fins els gairebé 2.600 m., sota el pic de la Dona i es donava a conèixer el projecte d'ampliació de l'estació amb un telecadira fins a la Portella de Mentet i dos remuntadors a la zona del Xalet-refugi del CEC.

El cert era que les previsions s’anaven complint i Vallter es preparava per a rebre fins a 4.000 esquiadors per dia, segons un estudi encarregat a una empresa especialitzada amb seu a Grenoble, la SETAM.  Però el desembre de 1978 la temporada va començar amb mal peu i la neu no arribaria fins el mes de febrer i encara de forma tràgica.
El 4 de març Vallter va ser l’escenari de la mort del monitor d’esquí Enric Planella. Una allau va atrapar-lo mentre esquiava en una zona molt propera a la Xemeneia, a les pales en forma d’embut que hi ha just darrera el restaurant. Anava acompanyat per dos monitors més que van aconseguir esquivar l’allau. Aquest fet tindria força repercussions a l’estació.

Vallter va rebre els darrers clients el cap de setmana del 27 i 28 de maig (1978), amb la modalitat coneguda com esquí de primavera i que amb els anys faria famosa l’estació de la vall de Camprodon.

L’any 1979 s’inaugurava el primer telecadira de l’estació, batejat amb el nom d’Enric Planella, en record del monitor de Setcases, i la pista del Xalet, la més llarga, amb més desnivell i més variada de l’estació.
Vallter feia així el pas gairebé definitiu en l’extensió del domini que s’havia planificat. A la vegada, però, es retallava el traçat de la Xemeneia, fent-lo més curt, suprimint la corba del traçat i finalitzant el recorregut en una cota més baixa. Encara avui es pot veure, especialment a l’estiu, el traçat original d’aquesta instal·lació.

L'any 1980 algunes de les pilones sobrants del traçat del teleesquí Xemeneia va servir per allargar amb una corba i més metres el Barquins I, arribant d’aquesta manera fins a la cota 2.535, on actualment hi ha la Cafeteria Les Marmotes.

Continuaven les obres i reformes de millora a Vallter. El desembre de 1981 s’asfaltava la carretera entre Setcases i la base del telecadira Enric Planella.

El gener de 1983 s’inaugurava el refugi Pastuira, un hostal d’alta muntanya que havia de ser el primer de 9 mòduls destinats a dotar Vallter d’una zona urbanitzada amb allotjaments per donar servei a l’estació. Fins i tot hi havia previst fer una piscina, a més de la pista poliesportiva.


Plànol de pistes de finals dels anys setanta (Foto: Vallter 2000).

Primera estació en experimentar neu artificial a l'Estat espanyol

El maig de 1984 s’anunciava la instal·lació d’un canó de neu a la pala baixa de la pista del Xalet i just sis mesos després  es posava en marxa amb un dispositiu mòbil, sent Vallter la primera estació d’esquí de l’Estat espanyol en disposar d’aquesta tecnologia.

Però tot i aquestes innovacions la realitat era que temporada 84-85 no va anar gens bé. Vallter començava a ser present en molts mitjans de comunicació pels mals resultats. Tres anys seguits amb poca neu deixaven l’estació en una situació deficitària.

Fins aquí la primera part de la Història de Vallter. Per a aquest article s'han usat les fonts del diari Los Sitios de Gerona, El Punt, Revista Ski Club, documentació gràfica de l'arxiu de Vallter 2000 i entrevista amb Josep Pujol Martínez. Desitjo que us agradi i que ben aviat us pugui fer arribar la segona part.

15 d'agost de 2015
@IvanSanzTusell