Sortim a trepitjar per La Molina amb una Pisten Bully 600 (Foto: Diaridelaneu).

Són les cinc de la tarda, hora de trobada amb Gaspar Prat, conductor de trepitjaneus de La Molina. Comença el primer torn de treball per condicionar les pistes d’esquí. Ens trobem a la sala d’operaris, on els cinc conductors de les màquines revisen el comunicat de treball que els han encomanat. Hi ha bon rotllo: bromes, comentaris, salutacions... En definitiva, l’ambient que cal esperar en un espai de treball on hi coincideixen diverses persones ben avingudes.

De seguida van per feina i es divideixen en dos grups, els que van cap al sector Alabaus i els qui es queden al sector central de l’estació. És el cas de Gaspar Prat, el conductor més veterà de la Molina i qui em farà de guia.

Enfilats al land-rover ens adrecem cap al sector de Pista Olímpica, en concret a l'edifici de Montana, on hi tenen el centre operatiu. O sigui, el magatzem i el garatge. Després de comentar alguna qüestió tècnica amb el mecànic, cadascun dels operaris engega la seva màquina i deixen que s’escalfi el motor uns pocs minuts. Una estona que aprofitem per fer alguna fotografia.

La primera impressió dalt de la retrac és que l’espai de comandament del conductor s’assembla al d’un pilot d’avió: interruptors, llums, reguladors, palanques, palanquetes, un volant i, això sí, dos seients força amples i confortables per passar-hi vuit hores.


Gaspar Prat pujant a la "ratrac" (Foto: Diaridelaneu).

SOM-HI!

Primer requisit abans de començar el trepitjat: cal netejar les erugues brutes de fang, si és el cas, fent unes passades sobre un tou de neu. Així s’evita l’entrada de fang a les pistes: “La neu bruta es fon molt més ràpidament que la neta. Ben blanca rebutja el 90% de la radiació solar, si bruteja baixa per sota del 60% i la fusió s’accelera” m’explica en Gaspar, mentre va revisant amb la vista l’entorn de les pistes i mirant l’ordinador.

Entrem a la pista Olímpica i fem via cap a Font Canaleta per omplir el dipòsit amb gasoil. La màquina és silenciosa, malgrat ser un gegant que supera els 12.000 quilos de pes. Amb un somriure que es barreja amb les paraules diu que “res a veure amb la primera que vaig portar, que pesava 4.000 kgs. Era molt lleugera i feies amb ella el que volies”.

Acabats de fer gasoil enfilem cap a Quatre Camins. M’explica com a principi de temporada comença el procés de creació del mantell de neu, que aquest any s’ha fet amb més neu natural que no pas produïda. “Quan comença la temporada el que fem és condicionar la pista amb el mantell de neu. Cal anivellar i compactar...” per al llarg de la temporada “mantenir-lo uniforme, prevenint la seva reducció pels laterals, reposant neu o reparant constantment allà on sigui necessari”, em comenta mentre condueix.

Fem diverses passades amunt i avall de la pista, esquivant un canó de neu que per motius nivo-estratègics no està en línia amb la resta. Mantenim una distància mínima (com s'hi ajusta!) amb les xarxes de protecció a la vegada que traslladem amb la pala neu dels laterals cap al centre pista. “El pas dels esquiadors fa que la neu es vagi arraconant als laterals i buidant el centre pista”, afirma sense treure l’ull dels miralls retrovisors. Mentre treballa es queixa que la neu està massa humida, i és que durant el dia ha fet massa calor: “Em penso que tenim el mateix problema que han tingut avui a Sotxi. Massa calor”, conclou.

Mentre maniobra amb la pala, tant aviat marxa enrere com endavant, m’explica el procés de l’intercanvi energètic que es produeix a la neu amb el pas de les hores “Quan trepitgem la neu el que fem és treure-li l’aire, així evitem la porositat i l’escalfament que es produeix per l’intercanvi energètic” i hi afegeix que “com més compactada estigui la neu millor aguantarà tota la temporada”. I ho resumeix amb que “retindrà millor el fred”  perquè “evitem tant com podem l’intercanvi fred-calor amb l’aire exterior”.

“Després hi ha el procés de la fresadora, que cal regular com s’enfonsa a la neu en funció de si el mantell és més dur o menys, de la velocitat de la màquina i del pendent. El que fem és deixar a punt per esquiar la capa de neu més superficial” o sigui, la que l’endemà trobarem els esquiadors amb les característiques “ratlletes”.


Acabant de posar combustible (Foto: Diaridelaneu).

L’ÚS DEL CABLE I ANCORATGES

19.30 h. Condicionem la sortida del telecadira Font Canaleta i tota la zona adjunta. Baixem cap a la pista Moixeres. La foscor és relativa perquè hi ha lluna plena. Fem diverses passades a la pista mentre sentim per ràdio interna els companys que avisen que estan posant cable als ancoratges. Preguntat per aquesta qüestió m’explica el funcionament: “El cable el fem servir retracs com aquesta. No totes les màquines ho tenen. L’ús del cable, que pot arribar als 1.000 metres de llargada, és un punt de suport que millora la seguretat i especialment el resultat en el trepitjat de pistes amb gran pendent”.

Per fer-ne ús, però, les pistes han de tenir un ancoratge a la part superior on s’hi fixa el cable. A La Molina des de fa dos anys els ancoratges incorporen un senyal lluminós intermitent. Serveix per a què motos de neu o esquiadors de muntanya estiguin al cas que hi ha una màquina amb cable treballant a la pista. El seu ús ja ha provocat algun accident en esquiadors de muntanya que han entrat a la pista mentre es treballava amb aquest dispositiu. I els resultats han estat molt tràgics. En nits de lluna plena les pistes poden ser especialment freqüentades.


Al llarg del torn de nit fem ús de cable en diverses pistes (Foto: Diaridelaneu).

FRESAR PISTES AMB NEU HUMIDA

20.15 h. Entrem a l’estadi Roc Blanc. Primer entrebanc: cal treure una xarxa de seguretat no fixada que ocupa part de la pista. El Roc Blanc requereix molts més esforços que Moixeres o Quatre Camins. El gran pendent d’una banda, la neu molt humida de l’altra i l’afegitó que la temperatura del moment (8ºc) continua sent massa alta, fan que el trepitjat sigui complicat. A l’hora de maniobrar hi ha el perill que l’eruga salti i això sí que seria un problema greu.

En Gaspar opta per fer ús del cable. Baixem de la màquina i procedim. Tot plegat cinc minuts i també avisem per ràdio els companys que estem treballant amb cable. Això es fa perquè si algun d’ells ha de travessar aquesta pista per algun motiu n’estigui al cas i ho eviti.

Tornem a la retrac. Quina feinada deixar a punt aquesta pista! Hem de fer diverses passades i repetir-ne algunes a causa de l’estat de la neu. Al fons del pendent es veu la carretera amb trànsit força intens, per alguna cosa és divendres de temporada alta. Aixecant una mica la vista es veuen alguns nuclis de població il·luminats. És un moment realment bonic, segurament dels que fan aquesta feina un privilegi.


Trepitjant Quatre Camins (Foto: Diaridelaneu).

UNA BREU PARADA I TORNEM-HI

21.32 h. Quan finalment enllestim Roc Blanc tornem a Pista Llarga i baixem directes per l’Estadi, per valorar com està la neu. Quina impressió baixar la pista amb retrac! Encara es veu amb més pendent que no pas sobre uns esquís.

Hi fem una breu parada per trobar-nos amb un dels companys i comentem algunes qüestions, com ara la previsió meteorològica o les curses de la temporada. Uns pocs minuts de relax que aprofitem per fer un mossegada en un bar a peu de pistes encara obert. És una estona agradable, però queda molta feina per fer i sembla ser que anem més lents del que és habitual.

22.30 h. Ens preparem per fresar la part de Comella coneguda com a “Copa del món”, en l’argot propi dels conductors de La Molina. El repte aquí és no emportar-se cap canó de neu amb el cable! I us asseguro que n’hi ha uns quants.


Així és la cabina de treball d'una trepitjaneus (Foto: Diaridelaneu).

LA MOLINA, UNA ESTACIÓ AMB OROGRAFIA COMPLICADA

Mentre fem les passades en Gaspar m’explica alguns dels condicionants a l’hora de treballar les pistes de La Molina. Ho són el vent i l'orografia variada d’una mateixa pista. Això fa que un mateix traçat pugui tenir mantells de neu diferents en funció de la insolació, la inclinació lateral o el vent. Sovint els obliga a canviar els paràmetres de la fresadora i, sobretot, a fer treballar la pala amb diferents posicions en una mateixa pista. Tot això ha fet que a La Molina “siguem uns especialistes en fer anar la pala! Som capaços de treure’t clavats 10 cm de neu en un mantell que en fa 20. I aconseguir que hi s’hi pugui esquiar sense que es noti que hi ha poc gruix!", m'ho argumenta tot rient i fent que sí amb el cap.

“Aquí estem més especialitzats que altres en resoldre els problemes d’aquesta estació, de la mateixa manera que els altres ho estaran en altres qüestions” diu tot reconeixent que, per exemple, “en cas de nevada important segur que hi hauria altres maquinistes que ho resoldrien millor i més ràpid que nosaltres”. “És lògic, t’especialitzes en allò que toques cada dia” acaba concloent.

23.15  h. Estem treballant l’Estadi. Una altra feinada a base de diverses passades deixar a punt aquesta pista. Requerim l’ús de cable.

24.00. h. Ens dirigim cap a Torrent negre, a contra-rellotge. Amb lluna plena i la claror reflectida sobre la neu d'aquesta part més alta de l'estació observem que es podria treballar sense ni tant sols fer servir llums. Veiem com l’altre company està fresant la Pleta. Però a nosaltres se’ns fa tard i només aconseguim condicionar una sola pista.

Iniciem el retorn cap a la base baixant per Muntanya Sagrada, moment que aprofitem per parlar sobre les dificultats afegides d’aquesta feina quan neva o hi ha boira.

Arribats a baix falten 15 minuts per l’hora del canvi de torn i aprofitem per omplir dipòsit, un cop més, deixant a punt la màquina per al següent torn. Haurem consumit 170 litres de gasoil.

01.00 h. Aparquem la retrac al costat del telecadira Cap de Comella. Feina feta, bona planxada i bona nit.


Feina feta. Bona fresada. és l'hora del següent torn de treball. (Foto: Diaridelaneu).

M’acomiado d’ells mentre fan el canvi de torn. Mentre torno cap a casa recordo molt bé les quatre paraules claus d’aquesta feina tan excepcional, destinada en exclusiva a cuidar la neu. Es tracta de condicionar, mantenir, prevenir i, només en última instància, reparar. Fins que arribi el darrer dia de la temporada tot girarà al voltant d’aquestes quatre tasques. Una feina que cal fer a consciència, però que segons en Gaspar, és com les altres: “totes tenen el seu secret i totes requereixen la seva dedicació i experiència”.

D’això se’n diu ofici, però en el cas d’en Gaspar caldria afegir-hi, a més, vocació.

Ivan Sanz
14 de febrer de 2014

Veure entrevista amb Gaspar Prat clicant enaquest enllaç