Notícia

Crònica de la Ronda dels Cims 2013: 186 kms i una volta a un país

Autor/a: Particular
El jonquerenc José Manuel Garrote va ser a Andorra el passat mes de juny per participar a la cursa de muntanya Andorra Ultratrail Vallnord, de 170 kms. Garrote va donar la volta al perímetre al país "dels Pirineus" per l'itinerari "Ronda dels Cims" que passa pels pics més importants del país. La volta gegant a tot el Principat d’Andorra se la considera una de les curses més altes d'Europa, té una distància de 170 km amb 13.000 metres de desnivell positiu i negatiu, passant pel Pic de Comapedrosa (2.942 m.). A la prova andorrana hi van participar 301 corredors i només 145 van acabar-la, una mostra de la duresa extrema que implica aquesta "Ultra Trail". Alguns es van retirar per cansament i en algun cas per hipotèrmia, ja que les condicions meteorològiques van ser més dures del que correspondria per aquest època, amb temperatures molt baixes.
El runner, que per primera vegada incorporava el logotip de capçalera del "Diari de la neu" a la seva equipació va acabar la cursa en la posició número 50 havent-hi invertit 44 hotes i 35 minuts. Aquesta és la crònica de la seva experiència, que ja us advertim que és dura, molt dura.


Vint-i-u de juny de 2013, 6:50 hores del matí. Després de fer un cafè amb la Reyes a Ordino ens apropem a la sortida, plena de gent, corredors, acompanyants, voluntaris, curiosos... M’encanta aquest ambient, però no vull entrar encara a la zona de sortida, vull gaudir de l’ambient, d’aquest moment.
Li faig un petó a la Reyes, em desitja molta sort i em diu que gaudeixi, la miro, em surt un somriure i li dic que no pateixi per mi.
Em poso a la cua per entrar a l’interior de la sortida, em passen el xip, sona, tot correcte, ara sí! Ja hi som, comença la cursa, la meva aventura, el meu repte. Aquesta vegada estic sol, els meus companys de fatigues del CEJ no hi són, els trobo a faltar però estic molt decidit a fer-ho, és el meu repte, el meu somni.
Des de dins la zona busco a la Reyes per veure on s’ha situat. La veig amb la càmera, fent fotografies, em mira, aixeca la mà i somriu, ara si, ja estic preparat, que hi sigui ella em dóna tranquil·litat. Em concentro en la cursa, amb el que he de fer i com he de sortir. Només queda esperar que donin la sortida.
Per fi s’escolta un petard i es dóna la sortida als 301 corredors, 301 somnis, 301 reptes.Comencen a córrer, el ritme és suau i donem una volta al poble d’Ordino. Després d’uns 2 km. comencem a trepitjar pista i mica en mica ens enlairem.

Arribo al poble de Llorts, Km. 29, porto gairebé sis hores de cursa, estic bé, molt fresc, tranquil. M’està esperant la Reyes, em pregunta com estic i em diu que em veu bé. Li he donat una motxilla i em diu si vull res, li dic que sí, que em doni uns mitjons perquè me’ls canviaré, hi ha molta aigua, no plou però a la muntanya moltes vegades és impossible no passar pel camí sense mullar-te els peus.
Sé que és important anar amb els peus secs per evitar les temudes butllofes i li dic que si pot compri més mitjons (tot i que jo a la meva motxilla en porto un parell de recanvi i a la bossa que agafaré a Pas de la Casa, al Km. 129, n’hi he deixat uns altres).
Em prenc els avituallaments amb tranquil·litat, veig molta gent que arriba i marxa de seguida, però m’ho vull agafar amb calma, sé que he de menjar, desconnectar i descansar una mica, la cursa és tremendament llarga i només estem començant, no tinc pressa.

M’acomiado de la Reyes i començo a pujar direcció al pla de l’Estany, uns 500 metres de desnivell positiu. Fins aquí la cursa ha estat un puja i baixa i continua així, un cop al pla de l’Estany baixem una mica i tornem a pujar fins a l’estació d’Arinsal: 9:20 hores de cursa.
Ara toca pujar fins l’Alt de la Capa, gairebé 2.600 metres, però em sento bé, concentrat, anar  guardant, pujo a bon ritme i baixo bé, però intentant no carregar massa les cames, com diu sempre el company Moreno, a “ritme d’Ultra Trail”.
Arribo a Escaldes, Km. 57, 13:59 hores, la Reyes m’està esperant (quina alegria et dóna veure a la gent que estimes), em torna a preguntar com estic, li dic que bé, ella em mira, em fa un “escàner” i veu que tinc bona cara, la seva expressió de preocupació canvia.
Descanso, menjo, em relaxo, miro les cares dels altres corredors i penso si jo tindré la mateixa. Ara ja no van tan ràpids als avituallaments i tots ens ho prenem amb més calma, les hores de la cursa comencen a pesar.
Em torno a acomiadar de la Reyes, em desitja que tingui una bona nit (ja no ens veurem fins el dia següent) i marxo direcció la Margineda (primera parada on em donaran una de les bosses que he preparat i on podré sopar).
En principi són 8 Km. (jo crec que n’hi havien més) on he de salvar 400 metres de pujada i després 1.400 metres de baixada, vorejant Andorra la Vella.
Amb pràcticament 15 hores de cursa i ja gairebé de nit arribo a la Margineda, aquí a l’interior d’un pavelló tot està molt ben organitzat, a un costat les bosses i a l’altre hi ha llits, davant l’avituallament, i al fons els lavabos i les dutxes, la veritat és que hi ha de tot.

PRIMERA NIT

Després de passar-hi prop d’una hora marxo de la Margineda, em faig un escàner interior i em trobo bé, amb una mica de cansament, però les cames no em fan mal i això, per experiència,  sé que és bona senyal.
Ara comença una pujada que conec, i em ve a la memòria 4 anys enrere quan amb en Plana, en Penalva i en Moreno la pujàvem tots junts. Són uns 1.000 metres positius, molt durs, fins arribar al Coll de la Gallina. M’ho prenc amb tranquil·litat, ja és de nit i vaig sol (gairebé com tota la cursa), la lluna és plena i amb la immensitat de la nit se la veu preciosa: il·lumina el camí dels corredors,  la pujada serà llarga...
Per fi arribo al coll de la Gallina, ha anat millor del que pensava i començo a baixar, toquen 1.000 metres de desnivell negatiu, hi ha molta aigua i el terra patina molt, en una d’aquestes relliscades caic al terra i trenco un dels pals i em surt de l’ànima: “merda”!
Em fa més mal trencar el pal que la caiguda. Guardo el pal trencat a la motxilla, li envio un missatge a la Reyes perquè em compri pals al matí i segueixo amb un pal. Aquesta cursa l’acabarem amb dos pals, amb un o sense (és el meu pensament), encara em sento fort.
S’acaba la baixada i comença la pujada més llarga de tota la cursa fins el Pic Negre (2.664 metres) amb més de 1.600 metres de desnivell positiu.

Ho recordo perfectament, després de quasi 5 hores es comença fer clar, veig el Pic Negre, escolto la gaita (aquest any no està al Pic del Comapedrosa) i veig la silueta del gaiter, “Déu meu!” Quina fotografia, quin instant, em sento afortunat.
Un cop al cim del Pic em paro, miro Andorra als meus peus, li dóno les gràcies al gaiter i amb la seva música gaudeixo de la vista: el sol encara no ha sortit però ja és clar i Andorra així és tan bonica...

Vint-i-cinc hores de cursa, Km. 103, he fet el desnivell positiu més gran que hi ha en tota la cursa i ara em queda un puja i baixa continu, avui farà calor, les cames em comencen a fer mal i la cursa continua.
En aquesta part del recorregut estàs sempre a més de 2.000 metres, passes per valls verdes amb vaques i cavalls pasturant-hi, el riu al costat meu i gaudeixo d’aquesta pau. Arribo a un control i veig a dos corredors descansant i la seva roba al costat d’una foguera, de seguida sé perquè. S’ha de creuar el riu passant per sobre de dos arbres i un voluntari em diu que vagi amb molt de compte perquè rellisca molt, (i penso “uf!, després de perdre un pal només em queda caure a l’aigua”). Vaig cap als arbres, a veure que passarà.... i el passo sense problemes.
A partir d’aquí i fins els Pas de la Casa m’acompanyarà una gossa (la Boira), preciosa, forta, acostumada a estar per aquests terrenys. Se li notava que gaudia tant...
La gossa era d’un corredor que estava acompanyant un tram a una altre corredor de l’Ultra Mític (ells fan 112 Km. i en alguns trams coincidim). Anàvem amb el mateix ritme, jo una mica més avançat que ells i la gossa anava i venia, em mirava, jo la mirava i ens vam caure bé (anava més amb mi que amb ells). En un moment li vaig dir al seu amo que la gossa podria fer dos rondes del cim i tots tres vam somriure. Em va agradar la seva companyia.
Arribo al Pas de la Casa, m’acomiado de la Boira i arribo a l’avituallament. Era a l’interior d’una sala polivalent, cada cop hi ha menys corredors, ja porto 31 hores, estic al Km. 129 i no veig a la Reyes. Per primera vegada penso que acabaré la cursa.
Fins aquí no m’ho havia plantejat, volia anar pas a pas, d’avituallament en avituallament, sense pensar en res més, concentrat en seguir el camí, no perdre’m i mantenir el meu ritme.
Arriba la Reyes (m’encanta que estigui allà, la seva presència em dóna tranquil·litat i forces) i m’explica que ha anat de bòlit per trobar-me uns pals, però els porta, em mira, em torna a repassar i somriu, en veu bé, tinc cara de cansat però em sento amb forces i sé que estic a prop.
Li dic que tinc una nafra al peu esquerre, em trec les sabatilles molles (no hi ha manera d’estar més de mitja hora amb els peus secs) i amb l’esparadrap que porto m’ho soluciona.
Menjo, descanso, en canvio de mitjons (els 4), de vambes i després d’una hora marxo del lloc, la Reyes diu que em seguirà tota la tarda, m’acompanya uns 500 metres de baixada caminant i ens tornem a acomiadar.

Baixo uns 200 metres de desnivell i pujo uns 800 metres de desnivell per arribar a Port Dret, torno a baixar uns 500 metres de desnivell fins arribar a Bordes Envalira.
Un altre avituallament, gairebé 35 hores de cursa, Km. 140. És una vall preciosa, un poble tranquil i bonic, paro a menjar, no fa tanta calor, la Reyes m’està esperant en un camp verd al costat d’un riu, s’aixeca i m’acompanya fins l’avituallament.
És un mirador preciós, agafo una cadira, la Reyes em porta menjar, m’assec i torno a gaudir del paisatge, del moment, d’aquella pau... Estic content, em trobo bé, les cames pesen però el meu cap està fort.
Crec que és un dels millors moments de la cursa per la seva vista, per aquella tranquil·litat, aquella pau, no pensava res, senzillament gaudia,  sentia.
M’aixeco, la Reyes em torna a acompanyar uns 600 metres caminant i ens tornem a acomiadar, em queden 7 Km. fins el poble d’Incles, quasi tot baixada i planer.
Ja arribant a Incles un home em mira, es fixa en mi i em pregunta: “Jose?” Jo li dic que sí però el miro estranyat i ell de seguida em diu “no em coneixes, però sóc l’home de l’Elena Reynalt”, ens donem la mà i m’acompanya fins l’avituallament, m’explica que m’han seguit tota la  cursa per internet i que com viuen allà havien anat fins a Incles per esperar-me.
En l’arribar allà em trobo amb l’Elena, els seus pares i el seu fill, i també amb la Reyes. Quina alegria em van donar, va ser un gran detall per part de tots ells, els estic molt agraït, van estar amb mi, em van donar molts d’ànims i la seva visita em va donar més forces.
L’home de l’Elena em diu que en canviar el recorregut, per la neu, la distància havia variat i que faríem gairebé 190 Km., i jo li vaig que creia que no (il·lús de mi).
Ens acomiadem tots, la Reyes em torna a acompanyar una estona caminant, ara queden 9 Km. fins Armiana, miro el perfil i penso que en poca estona seré allà, cada cop ho veig més a prop.
Se’m va fer etern, dues pujades duríssimes, no arribava mai, pensava que els quilòmetres no passaven i que era impossible que només hi hagués 9 Km. (Un cop acabada la cursa vaig saber que el total de quilòmetres van ser 186 i evidentment hi havia distàncies entre avituallaments que no coincidien), vaig trigar 3 hores interminables, però finalment vaig arribar.
No hi havia cap corredor a l’avituallament, però la Reyes sí (quanta força i energia em va transmetre durant tota la cursa) i a més amb sorpresa, em va portar un sopar de botifarra a la brasa i truita francesa, el meu cos ho va agrair (al final ja no saps què menjar en aquestes curses).
Abans d’arribar a l’Armiana vaig posar els dos peus en una bassa de fang, en arribar li vaig dir a la Reyes que em portés les vambes que li havia donat al Pas de la Casa, estaven molles (la Reyes les havia netejades i encara estaven molt molles) però com a mínim no tenien fang.
Un voluntari (que bé que ens van tractar i cuidar durant total la cursa) em va ajudar a canviar-me els mitjons (i ja en van 5) i les vbambes mentre sopava.

SEGONA NIT

Segons el meu perfil Km. 156 i 40 hores de cursa. Va ser el pitjor moment de la cursa, el focus que portava no anava gaire bé (a l’Armiana el vaig canviar), se’m va fer etern des d’Incles fins l’Armiana, les cames em començaven a fer molt de mal i, a més, anava amb les meves parts cuites, la vaselina que havia fet servir fins el moment ja no funcionava).
La Reyes va veure de seguida que ja no anava tan bé, va estar amb mi, per mi, em va mimar i en sortir em va fer un petó i em va donar molts d’ànims. Jo sabia que tocava patir però també que mentalment estava preparat per fer-ho, quedava molt poc i arribaria, si calia arrossegant-me.
Poc després de sortir de l’Armiana, m’assabento de l’arribada d’en Jesús (company meu de feina), que havia fet la trail de 35 Km. També sé que li va saber molt de greu no veure’m, a mi també m’hagués fet molta il·lusió veure’l allà, llàstima.
Em quedava un pujada dura d’uns 800 metres de desnivell en uns 6 Km., i després d’una pujada dura van arribar uns quilòmetres en què es pujava suament fins els darrers 2 Km. on la pujada va ser terriblement dura, la nit feia estona que havia arribat, però recordo perfectament pujant amb la lluna, altre cop esplendorosa, poderosa, il·luminant el meu camí i el de la resta de corredors i el soroll del riu baixant amb molta força, fent-nos saber que els homes per molt que ens ho pensem, no som res al costat d’aquelles muntanyes amb tanta força i bellesa.
Després de dues hores pujant per fi arribo al coll d’Arenes (a més de 2.500 metres), quina alegria, havia fet la darrera pujada i “només” (moltes vegades no saps què és més dur, si les pujades o les baixades) quedaven 9 Km. de baixada. Sabia que em tocaria patir i molt, les cames ja em feien molt de mal i amb la baixada encara me’n farien més.
Però també era conscient que la “ronda” ja era meva, que per molt que trigués i per molt mal que en fessin les cames, arribaria a Ordino.

ARRIBANT A ORDINO

Em vaig prendre la baixada amb molta filosofia, la primera part on la baixada tenia molt pendent vaig caminar i quan mica en mica la pendent es va suavitzar, vaig aconseguir cór-rer, molt lentament però córrer (interiorment al·lucinava, després de 42 hores encara podia córrer!).
La baixada la recordo molt dura, amb molt de mal, molt de patiment, però únicament pensant que la Ronda dels Cims seria meva.
Per fi arribo a Ordino, “Déu meu! (i no sóc creient) quina alegria!” Són les 3:35 de la matinada, porto més de 44 hores de cursa, caminant, corrent, és el meu moment, veig a la Reyes, m’està esperant (ella aquesta nit no ha dormit), quina alegria veure-la allà, esperant-me, animant-me, arribo on està ella i somriu (quin somriure més bonic que té). Em vol treure la motxilla i li dic que després  de 170 Km. (encara pensava que eren 170...) la motxilla arribarà amb mi a la meta.
Ja sóc allà, baixo unes escales i ja veig la petita recta de meta, aixeco els meus pals en senyal de victòria, i amb un gran somriure arribo a la meta.
Vaig on està la Reyes, li faig un petó i ens abracem, aventura acabada, repte fet i només sento pau dins meu. No diré res del dolor de cames.

Mitjançat el facebook del CEJ vaig agrair a totes les persones que m’havien seguit i animat durant la cursa, ara, en la meva crònica, el meu agraïment és per la Reyes (no em cansaré mai d’agrair-li) per respectar la meva passió i també per en José Moreno, en J. Penalva i en Carles Plana.
Ara fa uns 8 anys, aproximadament, quan jo començava a córrer ells tres em van acollir, em van introduir en aquest fantàstic món del córrer i la muntanya i em van ensenyar, sense amagar-me res, tot el que sabien:  gràcies a tots tres!
Evidentment també a la resta dels meus companys de la CEJ, als meus companys de feina que sempre estan pendent de mi i a la meva família: gràcies a tots!
Fa un temps enrere en José Moreno es preguntava si els que correm estem malalts.Moltes vegades la gent em demana perquè correm, i jo contesto que és molt personal, n’hi ha molts de motius, si és cert que enganxa i si tens una continuïtat el cos et demana més, però les meves raons per córrer es poden resumir en poques paraules: pau interior i felicitat. Calen més raons?

Jose Manuel Garrote Arjona
Juliol de 2013
jgarrotearjona@yahoo.es

Comentaris


No hi ha cap comentari
 




Editorial







giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny