Notícia

Crònica d'una esquiada a Baqueira-Beret els dies 15 i 16 de març

Autor/a: Diari de la Neu
Dijous 15 de març

Estic conduint per l'autoroute "deux mers", a mig camí entre Carcassonne i Toulouse, quan m'informen via telèfon (a les 6 de la tarda) que a la Vall d'Aran està nevant a totes les cotes. No penso fer marxa enrere. Ara no toca fer mitja volta, en tot cas acceleraré una mica pensant que estaria bé arribar a la Val d'Aran amb les últimes clarors del dia.
Però no serà així i quan surto de l'autopista a Montréjeau i enfilo cap a la Val de seguida es fa fosc. Circulo nevant i rere un camió amb remolc matrícula espanyola que em fa les funcions de "llevaneus".
Arribo a Vielha a les 10 del vespre, cansat, després d'haver fet més de 70 kms a pas lent sota una intensa nevada i amb tots els senyals que indiquen "Lérida" mig tapats pel torb.  Però el mal temps i la mala estona ja tindràn la seva compensació l'endemà.

Dissabte 16 de març

M'aixeco amb un cel clar i lluminós, només alguns núvols de poca consistència recorden el pas de la borrasca. Però el millor de tot plegat és que ens informen que a Baqueira s'hi acumulen uns trenta cms de neu nova. Cal anar per feina, i després d'esmorzar i equipar-se, enfilem cap a Baqueira amb el meu amic Julio Sala, qui em farà de guia local per un parell de dies.

De pujada a pistes ja es veu que la neu és omnipresent a tota la vall, l'aigua baixa per tot arreu sota un sol brillant que rellueix amb força. Cal posar-se ulleres. Quan arribem a l'aparcament principal ja faig una primera observació: molts cotxes matrícula francesa, m'atreviria a dir que en una proporció de 2 a 1 (o més i tot) amb els de matrícula espanyola. En Júlio m'informa que estem en període les "vacances du la neige", una d'aquelles tres setmanes en què França divideix el país en tres zones perquè cadascuna d'aquestes envïi milers d'esquiadors, grans i petits, cap a les estacions d'esquí del Pirineu o dels Alps durant un període de tres setmanes. Un sistema escolar de vacances dossificades que al país veí funciona molt bé des de fa molts anys i que, malauradament, a Catalunya no hem sabut o no hem volgut adoptar.
En tot cas, anem per feina i voltats de cotxes amb més d'un pam de neu al sostre ens calcem botes, esquís, guants, crema solar i anem a buscar el trenet gua-gua per anar a pistes.

Arribats a la cota 1.500 de Baqueira, la zona de peu de pistes és un formigueig de gent que busquen despistadament tot tipus de serveis, a la recerca de forfets, equips d'esquí de lloguer o l'accés al telecabina. Nosaltres preferim pujar pel telecadira "bosque", i mentre pugem comentem el temps i l'estat de pistes. Arribem a cota 1.800 on un airet fí i fred ens dóna la benvinguda. Mirant l'entorn començo a fer-me una idea de les nevades que ha estat rebent Baqueira aquesta temporada: tot està d'un blanc gairebè uniforme, els relleus són mínims i s'intueix que hi ha gruix, molt de gruix.

No perdem el temps i enfilem pel telecadira Pla de Baqueira que ens porta a la cota 2.500. Baixem per la pista Mirador camí del telacadira que porta el mateix nom per remontar altre cop fins al Cap de Baqueira. Passem part del matí per les pistes del sector Baqueira i la seva cara nord. La nevada ha estat important i molt recent, la neu està fresca i això fa que amb els pas de les hores i el pas dels esquiadors, en els pendents més inclinats de la cara nord, es formin les primeres acumulacions en forma de tímids bumps. Cap problema: l'esmorzar ha estat bo i les cames responen però a en Julio li preocupa que em pugui emportar una mala imatge de l'estació!

El temps passa ràpid i cal anar cap a Bonaigua. El telecadira Jorge Jordana, inaugurat la temporada passada, ens deixa a l'entrada de les pistes Manaud i la Solei, negra i vermella respectivament, però estan tancades. Caldrà accedir al sector Argulls, porta de la Bonaigua, per la pista que porta el mateix nom del sector. Les pales fora pista de la zona estan siguent repassades pels freeskiers i snowboarders i les seves traçades són de fotografia de calendari: es nota que s'ho passen molt bè mentro jo penso que algun dia hauré de provar aquests esquís creats per al fora pista.

Prenem el telecadira Argulls, que ens porta a la confluència amb el sector Bonaigua. Saludem una amiga que ens informa de com està el sector al qual ens adrecem. Mentre aprofitem per descansar i comentem "la jugada", sota un sol radiant, observem amb incredulitat els telesquís del Tuc de la Llança estan gairebè tapats per la neu.
Un altre conegut s'afegeix a la conversa i ens diu que ja n'hi ha prou de xerrar, que aquí es ve a esquiar, que ja és la segona vegada que ens ha vist parats! Doncs vinga, som-hi, fem-li cas. Baixem fins a la zona de serveis de Bonaigua, a 2.070 m. En Julio em diu que sí o sí hem d'anar al bar San Miguel, nou d'aquest any, que m'agradarà molt. Quan som a punt d'entrar al bar... sorpresa! ens "intercepta" el seu fill, en Juli, que està entre classe i classe d'esquí amb un grup de nivell. Prenem una ració de caldo i unes croquetes de ceps en un local molt acollidor, potser massa.... Uf! Com passen els minuts amb un bon aperitiu mentre anem comentant sobre l'actualitat blanca i el transcurs de la temporada.

La Peülla no podrà ser...

Quan ens disposem a baixar a la Peülla, ens trobem amb una altra amiga a peu de telecadira. Atenció! esquiar no vol dir renunciar a fer vida social, tot el contrari, l'entorn és l'idoni però se'ns fa tard i hem de renunciar a visitar el sector de la Peülla. Bè, això de renunciar és un dir, em diu en Julio que ja tinc l'excusa per tornar a Baqueira ben aviat. Per què demà toca Beret.
Ara el que cal és començar el camí de retorn fins al sector Baqueira on hem quedat per dinar. Remontem pel telecadira de Bonaigua mentre observem l'estat de la carretera del port. Les pareds de neu, veritables murs, sobrepassen els llevaneus que continuen treballant a la zona.

Un cop a dalt baixem per la pista Argulls per anar a buscar el telecadira Solei. I des d'aquí baixem per Ruda (m'encanta aquesta pista) fins al Bar 1.800, a la zona de serveis de Baqueira. Encara que tard, dinem, però crec que som els últims que farem treballar la planxa. El dia d'esquí va arribant a la seva fí, fet que no ens privarà de tornar al Cap de Baqueira per repetir alguns traçats que al matí m'han deixat amb un bon gust de boca per finalment baixar per la pista del "bosc", o la "u", com em diu en Julio que se la coneix popularment. Una pista que fins fa uns deu anys estava "mig abandonada", però la innivació de l'àrea i el telecabina li han retornat una freqüència i assiduïtat que la fan molt atractiva, sobretot en dies de mal temps o vent, siguent la idònia per esquiar quan aquestes circumstàncies priven de fer una bona esquiada a les cotes altes.

Són gairebé les cinc de la tarda i això es nota. Els esquiadors iniciem el retorn cap al peu de pistes i la "u" deu ser a aquesta hora la més sol·licitada. Les cames comencen a flaquejar i no la puc fer d'una tirada, i això que el dinar em creia que havia estat reparador. Arribats a baix, a cota 1.500, altre cop uns coneguts d'en Julio. Aquest home coneix tothom i tothom el coneix a ell. Crec que he trobat el guia, no un guia. En qualsevol cas, la "vida social" sempre serveix per teixir complicitats, sobre tot quan es comenta l'excel·lent dia d'esquí que hem viscut després de les últimes nevades.
En fí, anem cap a buscar el trenet gua-gua i comencem a pensar on anirem a sopar al vespre, cal agafar forces per l'endemà. Però això de la gastronomia nocturna, o l'après-ski, requeriria un capítol a part.

Dissabte 17 de març

Avui toca Beret però la meteorologia no serà tant bona com ahir. Deixem el cotxe als aparcaments de Ruda i prenem el telecabina que ens porta a cota 1.800. Fa vent i més fred que ahir, sobretot en cotes altes.
En qualsevol cas ens en anem directes a Cap de Baqueira amb el Telecadira Mirador i baixem per Tamarro on constatem la bona feina de les ratracs, la pista està molt ben planxada (en Julio ja se'n cuida de  recordar-m'ho i diu que li sabria molt de greu qe m'emportès una mala imatge de Baqueira. Jo em poso a riure i li dic que no es preocupi, que entenc la situació perfectament).

Pugem pel Jorge Jordana a buscar la cara nord i baixem per la negra Lluis Arias. Hi ha bumps i com que estic fresc baixo passant-m'ho bomba. Però com que en Julio no ha esmorzat em diu que em vol ensenyar el Moët Winter Lounge, un local restaurat de forma molt acollidora on hi trobem dos ambients. La part de l'esquerra és proòpiament l'espai Moët però quan hi anem nosaltres el trobem tancat, és massa aviat per prendre champagne. A la dreta, igualment acollidor i compartint edifici, hi ha una bar amb una especialitat que no podem deixar de provar: entrepà de filet de vedella de Girona. Home! No m'ho perdré pas això! Filet de la meva terra...
Però bè, anem per feina que ens queden moltes pistes per fer. Pugem per Vista Beret i quedo impressionat pel gruix de neu que hi ha sota el telecadira. Les ratracs van haver de treballar per retirar neu i deixar pas a les cadires.

Passem el dia repassant les pistes del sector Beret: Dera Reina, Beret, Audeth i em fixo en l'estadi, reservat per entrenaments, i és que pel dilluns s'hi celebran els Campionats Infantils d'Espanya.
Mentre pugem per Dossau el vent bufa amb intensitat i intuïm que l'acabaran tancant. Baixem per la pista del mateix nom i el vent que ens ve de cara es fa molt desagradable.

Saltem a Blanhiblar: amunt amb el telecadira del mateix nom i mentre guanyem metres  a velocitat de desembragable observem el circuit d'esquí nòrdic. A dalt tothom es refugia en el bar o fan via de marxar avall. Nosaltres optem per anar a buscar el telesquí alpí Costarjàs. La neu en aquest sector està impecable i mentre fem una breu parada per descansar observem, ja a la part baixa de Blanhiblar, la zona acondicionada per a la pràctica de Snowboard i Freeski.
Visitem el restaurant i zona de serveis de Beret, molt concorreguda, per tot seguit iniciar el camí de retorn cap a Baqueira. El vent es comença a fer massa intens mentre baixem per Vista Beret i ens informen que el telecadira Dossau està tancat per culpa del vent (ho vèiem a venir).

Ja a Baqueira la climatologia, vent gèlid i sol apagat, no ens impedirà pujar pel "Jordana" i baixar per Vista Ruda, molt exposada al vent (amb lo que m'agrada a mí aquesta pista poc concorreguda...).
"L'home del temps" no dóna bones notícies per l'endemà així que el que no fem avui ja no ho farem demà. Per acomiadar-nos de l'esquiada fem una baixada integral de Mirador i bosque. Arribats a baix cansats però satisfets quedem amb la sensació que hem aprofitat el dia.
Mentre baixem pel telecabina, camí del cotxe, comencem a pensar on dinarem. Són les quatre de la tarda passades i em quedo amb la sensació que Baqueira ja és una mica més meva, però el més important és que ja tinc l'excusa perfecte per tornar: Peülla, no t'oblido!

Ivan Sanz Tusell
Març de 2013

Un agraïment especial a la família Julio Sala i Montse Pérez (que em van portar en "bandeja") i el seu fill ( Juli, el tema motos per l'any vinent, com La Peülla! ).


Comentaris


No hi ha cap comentari
 

Opinions

Més opinions

Entrevista





giny

Les més llegides

Edició en paper


Editorial

Enquesta

La nostra enquesta: com en dieu al dibuix que deixa el trepitjat de pistes?


70%


11%


11%


7%

27 vots