Notícia

El Pirineu podria quedar sense glaceres l'any 2050

Entre el 1880 i el 1980 van desaparèixer 94 glaceres a la Península, i des dels anys 80 fins a l’actualitat n’han desaparegut 17 més

La glacera de la Maladeta, que entre el 1890 i el 2015 ha passat de tenir 150 hectàrees a tenir-ne 54
La glacera de la Maladeta, que entre el 1890 i el 2015 ha passat de tenir 150 hectàrees a tenir-ne 54 Autor/a: JAUME BORDONAU / EUGENE TRUTAT/ BIBLIOTECA DE TOULOUSE J. BORDONAU
Els experts ja fa temps que són testimonis de la desaparició gradual d'un dels tresors naturals més importants dels Pirineus, les glaceres, que es van originar durant la Petita Edat de Gel


COM SI FOSSIN TERMÒMETRES, les glaceres són un indicador molt fiable de la temperatura del planeta. I les que hi ha als Pirineus marquen sens dubte que la Terra té febre. Si les coses no canvien, l’augment progressiu de la temperatura global del planeta -d’una mitjana de 0,9 graus des del 1890- les portarà a desaparèixer del tot cap al 2050, segons coincideixen diferents experts.

Actualment només hi ha 21 glaceres a la península Ibèrica, que ocupen una superfície de 450 hectàrees, segons dades d’un estudi de la Universitat de Cantàbria, l’Autònoma de Madrid i la Universitat de Valladolid. Són les úniques que queden i són als Pirineus. Segons aquest mateix estudi, entre el 1880 i el 1980 van desaparèixer 94 glaceres a la Península, i des dels anys 80 fins a l’actualitat n’han desaparegut 17 més. Cal afegir-hi una altra dada: durant els últims 15 anys, les glaceres més petites s’han fos completament i la superfície de les més grans s’ha reduït un 50%-60%, i algunes fins i tot s’han fraccionat.

DINÀMICA DE LES GLACERES

Si cada glacera fos una empresa on es fes balanç anual, es podria dir que ja fa temps que tenen més pèrdues que guanys. Els càlculs no fallen. Una glacera guanya neu a l’hivern, amb el fred i les precipitacions. Quan arriba l’estiu, a les glaceres i a tota la muntanya hi ha una pèrdua de gel per l’augment de les temperatures. Però les glaceres es formen perquè guanyen més del que perden. L’acumulació de neu durant l’any supera la fusió, és a dir, que queda neu acumulada que amb el temps acaba convertit-se en gel i, per tant, formant la glacera. En aquest cicle és evident que la temperatura hi té un paper clau i, per tant, si augmenten les temperatures, s’altera aquest equilibri. “Com més altes són les temperatures a l’estiu, més fusió hi ha, i és un fet que l’augment de gasos d’efecte hivernacle ha fet que pugin les temperatures i, per tant, ha disminuït aquest balanç entre guanys i pèrdues”, explica Jaume Bordonau, investigador de la Universitat de Barcelona, que ha estudiat les glaciacions per les quals han passat els Pirineus.

Les glaceres dels Pirineus són petites en comparació amb les d’altres indrets, com ara els Alps o els Andes, on en depenen els recursos hídrics per abastir poblacions senceres. De les glaceres pirinenques no en depèn l’abastiment d’aigua de consum, però sí que són un valuós patrimoni natural. “Globalment, tenen poca incidència, però són el termòmetre del que està passant a escala global”, explica Bordonau. “La disminució de les glaceres a l’Aneto sí que pot arribar a tenir una certa influència en els cabals i el règim hídric de rius com la Garona, el Cinca o l’Éssera”, afegeix Bordonau.

MÚLTIPLES GLACIACIONS

Actualment, a tot el món les glaceres cobreixen aproximadament un 10% de la superfície dels continents, amb un volum total de gel d’uns 33 milions de quilometres cúbics (30 milions a l’Antàrtida, 2,7 milions a Groenlàndia i poc més de 200.000 quilòmetres cúbics a la resta de glaceres d’arreu del món).

Però si retrocedim en el temps uns 20.000 anys, a l’època de l’últim màxim glacial, la situació era completament diferent. Les glaceres cobrien més d’una quarta part de la superfície dels continents, explica Bordonau, que també ha fet estudis sobre els principals afloraments de sediments glacials als Pirineus i sobre com les diferents glaciacions han dibuixat el paisatge pirinenc. Durant l’última glaciació, la temperatura mitjana del planeta era d’entre 4 i 5 graus menys que l’actual.

CALIDESA MEDIEVAL

Les glaceres que es van formar a l’última glaciació ja van patir un gran retrocés. No es descarta que fins i tot desapareguessin, i que les que coneixem avui dia siguin el resultat del que es coneix com a Petita Edat de Gel, que va començar al segle XIV. “Durant l’última glaciació les glaceres dels Pirineus tenien molts quilòmetres d’extensió (la Maladeta, uns 37 quilòmetres, per exemple), i ara ocupen unes quantes hectàrees”, explica Bordonau.

Se sap que entre els segles XI i XIV es va viure el que es coneix com a període càlid medieval, amb temperatures molt altes. “Està documentat que es conreava vinya a latituds molt altes. A Alemanya, per exemple, es plantaven vinyes en altituds inèdites”, explica Bordonau.

LA PETITA EDAT DE GEL

L’origen de les glaceres que avui dia existeixen, doncs, se situa en la Petita Edat de Gel. Aquestes oscil·lacions que s’han donat en diferents períodes es deuen a “les variacions en la recepció de l’energia per part de la Terra, causada tant per variacions en la radiació emesa pel Sol com per alteracions en la transparència de l’atmosfera”, explica Bordonau. En el període de mínima activitat solar de la Petita Edat de Gel, el que es coneix com a mínim de Maunder, que es va donar entre el 1645 i el 1715, la temperatura mitjana global va baixar entre 1 i 2 graus. Una xifra que sembla petita però que resulta suficient per contribuir a crear les glaceres.

Als Pirineus, altres estudis corroboren aquesta dada. “Per saber com va baixar la temperatura els científics observem els anells de creixement dels arbres. En el cas d’Aigüestortes, dels pins negres”, explica Bordonau. Als anells dels arbres ha quedat registrat un altre pic de descens de temperatures cap al 1800. Aquest descens, que va afectar sobretot l’hemisferi nord del planeta, va ser degut a l’activitat volcànica, que va alterar la transparència de l’atmosfera, amb diferents erupcions arreu del món: al volcà Laki, a Islàndia, i al Tambora, a Indonèsia. Durant aquest període també van augmentar les precipitacions.

Al segle XXI, la situació ha canviat radicalment. La glacera de la Maladeta (a la foto que acompanya aquest article), la de més extensió dels Pirineus i la més ben conservada, ha passat de tenir una superfície de 152,3 hectàrees el 1820 a tan sols 54 hectàrees actualment. I la glacera del Mont Perdut ha passat de 556 hectàrees a 38. Segons l’expert en glaceres Jordi Camins, autor de diversos llibres sobre el tema i premi Medi Ambient 2012 de la Generalitat de Catalunya per la seva llarga trajectòria com a observador glaciòleg, en una única generació humana, la nostra, serem testimoni de l’extinció de totes les glaceres i geleres del sud d’Europa. Amb l’acabament el 1985 de l’últim període d’estabilització, es va reiniciar el retrocés del gel i l’actual etapa, en què, cap a l’any 2040, si les condicions climàtiques actuals es mantenen, s’haurà aturat l’activitat de les glaceres més extenses.

Publicació original del Diaria Ara.ad





Entrevista



Les més llegides

Edició en paper


Editorial