Notícia

Esquí de muntanya en pistes d'alpí: entre la integració i la prohibició

Analitzem com 7 estacions d'esquí del Pirineu estan encarant la pràctica creixent de l'Skimo a les pistes d'alpí

Dues esquiadores de muntanya travessen la traça dels teleesquís de la Tosa. Imatge d'arxiu.
Dues esquiadores de muntanya travessen la traça dels teleesquís de la Tosa. Imatge d'arxiu.
En els darrers 10 anys la pràctica de l'esquí de muntanya dins les pistes d'esquí alpí no ha parat de créixer. La convivència entre les dues modalitats a les estacions d’esquí és motiu de debat, però en alguns casos és un problema. Algunes tenen prohibit l'esquí de muntanya (esquí de rando, com es coneix a França) dins les estacions via ordenances municipals, i altres ho permeten però només dins les zones específicament habilitades.


A cada estació d'esquí l'afluència d'esquiadors de muntanya a les seves pistes varia en funció de les característiques de l'estació, com ara la proximitat i facilitat d'accedir a cims molt atractius per als practicants d'skimo.

Quin esquiador de muntanya practica en pistes d'alpí?

És evident que la gràcia de l'esquí de muntanya és practicar-lo en espais oberts, tranquils i poc freqüentats, però també hi ha qui no vol fer-ho sinó és dins les pistes d'alpí. Es podria dir que hi ha tants perfils com esquiadors, però normalment responen a tres patrons:

1 - Els experts, que no els queda més remei que fer pràctiques i entrenar en pista d'alpí perquè a fora els traçats no hi ha neu. Normalment aquests ja saben com actuar i no provoquen problemes. Amb excepcions, clar.

2 - El pare o la mare que, mentre el fill esquia, prefereixen fer una activitat com ara raquetes o foquejar, per passar una estona fent més exercici físic que no esquiar, però sense renunciar a gaudir de l'entorn. Ja estan acostumats a l'ambient de pistes perquè en la seva majoria són ex-esquiadors. No generen conflictes perquè saben com moure's per no interferir amb els qui baixen esquiant.

3 - Els qui s'inicien en la modalitat, per tant, novells que ho volen fer en un entorn segur, amb neu garantida i trepitjada. De totes les edats i condicions i normalment els que desconeixen com moure's i que, fins i tot, poden reaccionar negativament si algun esquiador d'alpí els passa a prop.

Quan?

El "quan" s'acostuma a produir, majoritàriament, de dia i a principi de la temporada, quan les precipitacions de neu a les muntanyes van escasses i les pistes d'alpí obren gràcies als canons de neu. És en aquest moment quan l'esquiador de muntanya només té l'opció de practicar aquesta modalitat dins els traçats innivats. A mesura que avança la temporada i el gruix de neu s'incrementa a tota la muntanya el problema passa a ser puntual, fins que a finals de temporada, a mitjans de març, es repeteix la situació.

Quins són els conflictes entre esquiadors d'alpí i de muntanya?

Bàsicament n'hi ha 3.
1 - Quan els practicants d'esquí de muntanya pugen en grup, enlloc de fer-ho en fila índia.
2 - Quan travessen una pista d'alpí d'un costat a l'altre, en traçat diagonal, en un canvi de rasant.
3 - Quan en alguns casos, excepcionals, van acompanyats de gossos, a vegades sense lligar.
I tot això, perquè molesta als esquiadors d'alpí? Doncs sembla ben justificat: si tenim present que poden baixar a certa velocitat pel centre o pel lateral d'una pista, que de cop es trobin amb un esquiador que, no només no està aturat, sinó que remunta en contra direcció i, a més, guanya metres a pas lleuger, la possibilitat de col·lisió és un risc real. I ningú es vol fer mal ni tampoc fer-ne a una altra persona.

De nit, conflicte amb les trepitjaneus

Aquests serien els principals conflictes entre els esquiadors de pista i d'alpí, però després hi ha la problemàtica afegida amb les màquines trepitjaneus, un problema que es dóna quan els esquiadors de muntanya llisquen amunt, no de dia, sinó de nit, i ho fan per pistes de grans pendents, desconeixent la presència de màquines trepitjaneus que fan ús de cable. L'ús d'aquest dispositiu ja va generar un accident mortal fa tres temporades a Arinsal.

Segons dades consultades per Diaridelaneu.cat, en les nits de lluna plena, el nombre d'esquiadors que poden pujar des de Masella fins al cim de la Tosa poden arribar a ser un centenar o més, i ho fan per les pistes Tosa Vermella, Isards o Coma Pregona, a les quals cal afegir les que poden pujar a la Tosa remuntant per la pista per Dues Estacions, provinents de La Molina.

Entre la prohibició i la integració

Tots aquests conflictes s’han tancat en fals en algunes estacions prohibint la pràctica de l'esquí de muntanya, sobretot a França, país en el qual el 70% dels dominis esquiables han optat per prohibir directament la pràctica de l’esqui de randonnée. El 30% restant ho permeten en horaris molt acotats i en zones lliures del trepitjat de neu amb cable. Ara bé, a l’hora de la veritat els practicants d'skimo persisteixen a pujar per les pistes d'alpí.

Però, i al Pirineu més proper? Com s'està encarant aquest tema? En aquest article desglossem quina és la situació que s'han adoptat en algunes estacions.

Formiguera - Formigueres

En aquesta estació del Capcir, a la Catalunya del Nord, s'ha optat per integrar per complet les dues modalitats, però amb limitacions. Deixant de banda si es compleixen o no, són força clares.
Amb sortida a la base de l’estació, davant l’escola d’esquí ESF, surten fins a 3 itineraris. Tots ells ho fan seguint el lateral de pistes, són de lliure accés i, si es vol, fins i tot es poden cronometrar i participar en una cursa virtual amb altres usuaris.

Vallnord i Grandvalira

Andorra ha estat un dels primers llocs on s'ha intentat resoldre aquest tema però al final cada estació ha aplicat la seva pròpia política.

En el cas d'Arcalís a l'esquiador de muntanya se'l considera un client més. Malgrat que no pagui el forfet per fer ús de les pistes, un cop visiten l'estació se'ls condueix cap als circuits marcats específicament per a la pràctica de l'skimo.

La idea és que l'existència d'aquests circuits sigui un motiu per dissuadir-los de fer ús de les pistes d'alpí. L'objectiu és que, un cop finalitzen la seva activitat, també acabin consumint en els bars o restaurants peu de pista i per tant generin ingressos directes per a l'estació. Així ho va admetre Xavier Ajona la temporada passada a Diaridelaneu.cat, quan va ser preguntat per aquesta qüestió. La seva resposta va ser clara: "hem de saber trobar la manera que s’interessin per la nostra estació i treure'n un benefici mutu" però també va admetre que això no resol conflictes i que, al final, cal que "s’imposi el sentit comú dels usuaris de l’estació pel bon ús de les pistes".

El mateix passa  a Grandvalira, que també han optat per "endreçar" l'esquí de muntanya dins l'estació oferint diversos circuits. Confien en què aquesta modalitat també podrà generar ingressos gràcies a les activitats annexes, tot i que aquests esquiadors gaudeixin de l'estació sense haver de pagar el forfet.

Una dada curiosa: aquest estiu el Comú de Canillo va afegir un altre element per regular la pràctica de l'esquí de muntanya a la zona de Soldeu El tarter, prohibint expressament que els esquiadors de muntanya portin gossos, lligats o no. Aquesta prohibició queda recollida en la normativa del Comú que regula aquesta pràctica en el terme comunal.

Vallter 2000

El cas de Vallter és especialment significatiu, possiblement perquè va ser una de les primeres estacions en ser afectada per aquesta pràctica a les seves pistes. D'una banda hi ha la proximitat de cims accessibles de gran atractiu pels esquiadors de muntanya, i de l'altra, perquè la cota de sortida és alta i, per tant, amb garantia de neu i d'accés fàcil i desnivell relatiu per assolir cims de més de 2500 metres.

L'estació de la Vall de Camprodon en aquest sentit va ser molt innovadora i des de fa tres anys va optar per adaptar per complet una pista d'alpí com a pista destinada, en exclusiva, als qui volen foquejar. La pista del xalet es va adaptar en exclusiva per a ells, no sense el desacord i resignació de molts clients de l'estació. El problema, però, és que es van retirar els canons de neu i per aquest motiu no sempre és practicable. Això ha provocat que, quan no hi ha prou neu, molts acaben fent ús de les pistes del Pla de Morens.

Baqueira-Beret

La Val d'Aran no s'ha escapat del problema i per això des de l'any passat es va optar per adaptar cinc circuits específics per a la pràctica de l'skimo. Són 5 circuits segurs i dins l'àrea de l'estació d'esquí, un dels motius pels quals els qui s'inicien en esquí de muntanya prefereixen fer-ho en una estació d'esquí, on se senten segurs. La idea és que la pràctica de l'skimo es faci sense interferències amb els esquiadors d'alpí o, en tot cas, que el contacte entre els dos col·lectius sigui puntual.

Els circuits s'han de seguir, sempre, per la part externa de les pistes d'alpí a les que se segueix d'una forma més o menys paral·lela, esdevenint una modalitat compatible amb els esquiadors d'alpí ja que, en principi, no haurien de fer ús de les pistes d'alpí per pujar i en tot cas només coincidiran a l'hora del descens.

La Molina

És un cas especial perquè, d'entrada, cal tenir present que a la muntanya de la Tosa la pràctica de l'esquí de muntanya és prohibida per una normativa municipal de l'Ajuntament d'Alp. A la pràctica, però, els esquiadors de muntanya fan ús, no només dels pendents de la muntanya per a practicar l'esquí de travessa, sinó que fan ús de les pistes d'alpí per pujar i baixar, de dia i, de forma molt notable, de nit.

Davant el fet consumat per la presència cada vegada més elevada de practicants durant el dia, l'estació va optar per recomanar, ja la temporada passada, que els esquiadors de muntanya s'adaptessin a la normativa publicada per la FEEC (Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya). En resum: es demana als esquiadors de muntanya que pugin cenyits als laterals de la pista, que es pugi en fila "índia" i que no portin animals, o en tot cas, que ho facin lligats.

Pel que fa a la nit: el perquè de tanta presència d'esquiadors és fàcil d'entendre: l'atractiu que suposa pujar a sopar al Niu de l'Àliga foquejant per les pistes de la Comabella o Olímpica és un al·licient al que pocs hi volen renunciar. Per fer-ho compatible es procura establir una bona coordinació entre els responsables de trepitjar pistes i els guardes del refugi, i així coordinar els horaris i les pistes que es faran servir per al descens.

Masella

Com la seva veïna La Molina, la pràctica de l'esquí de muntanya està prohibida per un edicte municipal, tant d'Alp com de Das publicat el 2008, però el cert és que el conflicte és molt més present que en qualsevol altra estació, igualment de dia com de nit.

El problema afegit a Masella és que les pistes acostumen a estar força més freqüentades per esquiadors d'alpí que no pas la seva veïna i, en conseqüència, els conflictes apareixen per una pura qüestió de més probabilitats. A més, les pistes baixes i mitges són majoritàriament protegides pel bosc i no hi ha opció de foquejar fora del traçat trepitjat. Sembla lògic que els conflictes hi apareguin amb més freqüència.

La temporada passada un dels maquinistes de Masella, Martí Carbonell, va ser entrevistat per Diaridelaneu.cat i va advertir dels perills que suposa trepitjar en horari nocturn amb les màquines mentre a la vegada s'hi creuen els esquiadors de muntanya, que pugen o baixen de la Tosa i el Niu de l'Àliga. Carbonell va ser molt concís amb la seva afirmació quan va dir que: "és un problema molt greu, que va a més, i si ningú hi posa solució tindrem un disgust".

En conclusió


El cas de Masella és, amb tota seguretat, el que millor exemplifica que hi ha un conflicte que no s'ha resolt i que, si no ha anat a a més, és per la prudència dels maquinistes i pel sentit comú de la majoria de practicants de les dues modalitats. Ara bé, això no treu que aquesta és una realitat que, tard o d'hora, caldrà resoldre d'una forma més clara i eficient en benefici de la seguretat i la tranquil·litat de tots. L'avís i el precedent hi són: tard o d'hora es pot repetir algun accident, amb un resultat fatal.

Altres enllaços d'interès.

Àlbum de fotografies d'esquiadors de muntanya en pistes d'alpí.




Entrevista

"La festa post competició és un gran al·licient. Sense ella, el record per als nens no seria el mateix"
Oriol Guinart Director tècnic de Club Aranès d'Esports d'Iuèrn (CAEI)

entrevista


Les més llegides

Edició en paper


Editorial