Notícia

Quan una estació és gran, petita o mitjana?

A França un criteri per mesurar la grandària de les estacions es fa d'acord amb la capacitat dels remuntadors

Boí-Taüll
Imatge aèria de Boí-Taüll, una estació de mida mitjana. Arxiu. Autor/a: Boí-Taüll
Sovint els esquiadors tenim els nostres dubtes a l'hora de definir si tal o qual estació és gran, és petita, és mitjana o si és gegant. Que jo sàpiga no hi ha un criteri objectiu que així ho estableixi i només a França hi ha un criteri basat en la capacitat dels remuntadors.

En aquest article plantejo un criteri del tot personal sobre aquest tema i ho faig basant-me únicament en els quilòmetres de pistes que ens ofereix una estació. Així doncs no hi tindré en compte el nombre de ginys mecànics ni la capacitat de càrrega d'aquests, com es fa a França. Penso que aquesta dada, tot i que deu ser molt important en l'àmbit tècnic, potser no ho és tant per a l'esquiador. Ben mirat els qui esquiem potser ens importa relativament poc si una estació pot tenir més o menys capacitat de remuntar esquiadors amunt si, a la pràctica, per enfilar-nos-hi no hem de fer cua. Aquesta és una circumstància que gairebé ha desaparegut, excepte en dies i horaris molts concrets de la temporada.

Per contra, ens és molt més fàcil fer càlculs sobre quantes hores, o dies, necessitem per lliscar per cadascuna de les pistes d'una estació.

El mètode francès

En tot cas faig un breu del mètode francès, explicat fa un parell d'anys al portal Nevasport. L'autor de l'article ens explica que aquest paràmetre ens diu que les estacions són més grans o petites en funció del Moment de potència dels remuntadors, una dada definida pel STRMTG (Service Technique des Remontées Mécaniques et des Transports Guidés). La dada resultant ve del seu rendiment per desnivell i mesura la capacitat de fer guanyar altura als passatgers. Cada remuntador mecànic tindrà un valor resultant de multiplicar el seu rendiment pel seu desnivell. Si en voleu saber més us recomano clicar en aquest enllaç.

De tota manera, la capacitat de transportar esquiadors amunt, sí que devia ser cabdal als anys 70, 80 i 90 del segle passat des del punt de vista de l'estació i del client, quan telecadires i teleesquís quedaven literalment col·lapsats de cues els caps de setmana.

Avui dia, per evitar que els clients facin cues, les estacions s'han renovat amb telecadires de 4 i 6 places, sovint desembragables, aconseguint esborrar cues als remuntadors. Això sím amb l'inconvenient d'haver de fer front a uns costos d'amortització cada vegada més difícils.

Mesurar pistes segons superfície en hectàrees

Algunes estacions americanes i europees donen les seves dades segons superfície esquiable. Aquesta possibilitat no em sembla gens malament però entenc que és un paràmetre que busca donar valor a les estacions sense bosc que ofereixen espais forapistes, opció molt buscada i valorada per molts esquiadors, sobretot després d'una bona nevada. Com més gran l'àrea, més opcions de gaudir estrenant traça en neu verge.

D'altra banda caldria plantejar el debat de si es pot considerar pista traçada o superfície esquiable aquella zona, àrea o pista, que per norma mai es trepitja amb les màquines. O àrees en què més de la meitat de la temporada no disposen de neu per diversos motius, però que igualment figuren com a esquiables.

La mida segons quilòmetres lineals/hores invertides

Així doncs, em disposo a fer el meu propi càlcul, en funció dels quilòmetres esquiables de cada estació i fent una estimació aproximada de les hores que invertirem en recórrer totes les pistes.

Parc de neu: menys de 5 quilòmetres / Màxim 2 hores

Sovint tenen un sol front de neu equipat amb un o dos remuntadors, un sol edifici de serveis que ho engloba tot (venda forfets, restaurant, lloguer i garatge per una màquina). En seria un exemple La Quillane, al Capcir.

Estació petita: de 5 a 25 quilòmetres / De 2 a 4 hores

Aquest seria el nombre de quilòmetres en pistes que, al meu criteri, fan que una estació es pugui considerar petita. Les hores que invertirem en recórrer l'estació per a un esquiador de nivell expert, que per tant podrà esquiar per totes les pistes de l'estació sigui quina sigui la seva dificultat, no superarà les 4 hores. Dins aquest grup hi trobaríem estacions com Vallter, Vall de Núria i Tavascan. Tenen un mínim de dos remuntadors i possiblement ja disposen de més d'un edifici de serveis.

Estació mitjana: de 25 a 50 quilòmetres / De 4 a 8 hores

Serà una estació per la qual necessitarem més de 4 hores i un màxim de 8 per recórrer la totalitat dels 50 quilòmetres, comptant que en els remuntadors no perdrem minuts fent cues ni, per descomptat, tinguin aturades per avaries o incidents que ens alenteixin.

Són la majoria al Pirineu. Dins aquest grup hi trobem estacions com Boí Taüll, Port del Comte, Port Ainé i Espot a Catalunya, i Vallnord-Arcalís a Andorra o Espai Cambra d'Ase, Formigueres, Puig Balador, Font Romeu i Porté-Puymorens a la Catalunya del Nord.

Estació gran: de 50 a 100 quilòmetres / Més de 8 hores

Estacions que requereixen, com a mínim, més d'un dia d'esquí de 8 hores però un màxim de dos per esquiar la totalitat de les pistes, totes les dificultats i el mateix requisit: que els remuntadors no s'aturin ni hàgim de fer cues. Seria el cas de La Molina i Masella a Catalunya, i de Vallnord Pal-Arinsal a Andorra, o Els Angles a la Catalunya del Nord.

Estacions molt grans (o directament gegants): Més de 100 quilòmetres.

Són estacions que requereixen més de dos dies per recórrer totes les pistes. A Catalunya en seria el millor exemple Baqueira-Beret i Alp2500, o sigui, la fusió en una sola estació i forfet de La Molina i Masella. A Andorra hi tenim el màxim referent del Pirineu i del sud d'Europa, que és Grandvalira, amb més de 200 quilometres.

Perquè valorem tant els quilòmetres lineals?

Ara bé, abans d'acabar l'article encara voldria fer una reflexió sobre quines motivacions són les que ens poden despertar, a molts, aquestes ànsies de devorar quilòmetres en una estació, sobretot quan la visitem per primera vegada i ens mirem i repassem el plànol de pistes diverses vegades.

Intueixo que deu ser aquella necessitat de tenir la seguretat que no ens hem deixat cap pista per conèixer. O potser per deixar tranquil·la la nostra consciència perquè, només faltaria, que algú ens parli de la millor pista d'aquella estació i resulti ser l'única que no hem visitat. O potser tot plegat sigui més senzill, i simplement es tracti d'un instint més bàsic: descobrir per a nosaltres mateixos cada racó i cada quilòmetre de pistes.

Conclusió

Bé, admeto que l'article és més que discutible i que possiblement molts esquiadors deuran estar disconformes amb els criteris que jo proposo. O perquè amb 45 quilòmetres (Font-Romeu) és una estació és mitjana i una altra amb 55 (Les Angles) ja és gran. O si són prou determinants aquests 10 quilòmetres de diferència per d'ubicar-les en una classificació o una altra? O si he tingut en compte que per fer totes les pistes d'una estació sovint cal repetir part del traçat d'una pista ja esquiada.

A més, hi ha altres variables: no és el mateix esquiar sol que fer-ho amb companyia. No és el mateix un esquiador ràpid de girs curts que un que opta per girs mitjans a velocitat més moderada. No és el mateix un esquiador que s'atura a fer fotografies i a comentar l'estat de la neu amb els companys d'esquiada que aquell que només hi veu un vessant estríctament esportiu i físic en la seva visita a pistes. O el que s'atura per esmorzar i per dinar. L'esquiador més social contra l'esquiador més esportiu.

Ja per acabar només vull afegir que amb aquest article no pretenc establir un criteri o referent sobre les mides de les estacions. La inquietud per escriure'l m'ha sortit de dins perquè després de buscar una classificació oficial sobre aquesta qüestió, no l'he trobat enlloc. O potser no l'he sabut trobar, malgrat que l'expert consultor suís Lauren Vannat, expert en el món de la neu, ha escrit sobre aquesta qüestió. Un altra cas similar al del geògraf alemany Christoph Schrahe, que es dedica a certificar els quilòmetres esquiables d'una estació. Però, insisteixo, cap d'ells em consta que hagin escrit sobre aquesta qüestió. (Si no fos així i m'equivoco ja m'ho fareu saber, fet que us agrairé).

Bé, doncs només dir-vos que això és el que m'ha motivat a escriure'l. Per fer-lo i abans de posar-m'hi vaig consultar algunes persones que considero més i millor informades que no pas jo sobre aquest tema, tant de portals d'informació com de les mateixes estacions d'esquí, als quals agraeixo l'opinió personal que em van donar al respecte, la qual l'he tingut de referent a l'hora de redactar aquest article.

En fi, res més a afegir, espero que la meva opinió, 100% subjectiva, us hagi pogut resultar interessant en alguna qüestió i, si no fos així, com a mínim que us permeti reflexionar sobre el tema i treure'n les vostres pròpies conclusions.




Entrevista

"La festa post competició és un gran al·licient. Sense ella, el record per als nens no seria el mateix"
Oriol Guinart Director tècnic de Club Aranès d'Esports d'Iuèrn (CAEI)

entrevista


Les més llegides

Edició en paper


Editorial