Notícia

Un dia a pistes amb Gerard Escoda

Així vaig viure l'experiència de conviure 7 hores amb un esquiador olímpic en 4 jocs d'hivern


El 31 de març passat vaig ser a Grandvalira compartint el dia a pistes amb Gerard Escoda (Escaldes, Andorra, 1970). Si sou "del país dels Pirineus" segurament no cal que us el presenti. Però si sou del vessant del Pirineu català, aleshores, potser caldria remoure-us la memòria: en Gerard havia estat olímpic per Andorra en quatre jocs d'hivern.

No cal que us digui que compartir tot un dia a pistes amb un esquiador que ha estat olímpic és un privilegi, per a mi, i per a qualsevol altre perfil d'esquiador amb inquietuds mínimes per tot el que envolta la neu, l'esquí i, en especial, l'àmbit geogràfic del Pirineu.

Per estar esquiant 7 hores amb una altra persona és evident que, o hi congenies una mica, o hi ha el risc que el resultat acabi sent poc profitós. I per sort no va ser el cas.

Anem a pams: en Gerard Escoda actualment és el responsable de les classes Top-Race de l'Escola d'Esquí i Snowboard de Grau Roig. Es tracta d'un producte adreçat als esquiadors de nivell expert o que estiguin interessats en la competició. I això és el que vam fer a cada baixada: analitzar, experimentar i corregir la reacció dels esquís mentre provem alguns exercicis d'acció, anticipació i reacció.

Però, i en el telecadira? Sense la pressió d'anar calçats amb uns esquís tocant neu, cal continuar parlant de competició? O ho podem combinar amb moltes altres coses? Doncs això és el que vam estar fent en els trajectes del telecadira, tenir una conversa informal i fluida.

Amb en Gerard vam parlar de tot i més: del rol de les famílies d'avui dia en el món de la neu i de famílies portes en dins de casa seva, de política internacional i de xafarderies andorranes, de diaris en paper i de diaris a internet, d'skimo en pistes d'alpí i d'esquí nòrdic practicant el KL, del món occidental i del tercer món, de si s'esquia a Israel i de com s'ensenya a esquiar a Rússia, de les xarxes socials i de les xarxes de pesca... Sí, i tants altres temes que fluïen i s'encadenaven entre trajecte i trajecte, entre descens de gegant i girs nans, amb frases que ni eren ni curtes ni eren llargues. S'entén, oi?

I de què parles mentre comparteixes un aperitiu en una terrassa amb vista al llac de Pessons? I si a més et posen al davant unes Huîtres Amélie maridades amb el millor xampany? Si tot això, finalment, acaba amb un arròs de muntanya al restaurant més genuïnament andorrà i d'ambient de muntanya que, al meu entendre, hi ha a Grandvalira, com és el restaurant del refugi de Pessons, de què acabaràs parlant?

Doncs en aquest ambient era inevitable que acabéssim debatent sobre vins, escumosos i gastronomia. De denominacions d'origen, de cuina popular, de guisats autèntics, de productes selectes i més gastronomia, molta més.

I aquí és a on volia anar a parar: la gastronomia que ens ofereix Grandvalira. Tot és qualitat, si voleu luxe, i, atenció, a bon preu. I el servei? Cap queixa, a tot arreu us atendran en català, castellà, francès, anglès i servits a taula correctament. I els locals? Tots impecables.

I si tot és tan perfecte, si tot és a bon preu, amb tanta qualitat i bona atenció, i a més servit en un marc perfecte de cims i valls nevades, per on pensen millorar en els anys vinents aquests senyors? Doncs em costarà fer una crítica, en positiu, però la faré, i és aquesta: Grandvalira, andorranitza't.

Ah, Gerard, per la teva companyia en les 7 hores que em vas haver de guiar, instruir i amb bona vista vas saber reflexionar sobre com estic esquiant, mil gràcies. Com tot a Grandvalira, va ser una experiència de luxe.
Publicitat
Publicitat

Entrevista

Publicitat

Les més llegides

Publicitat

Edició en paper


Publicitat
Publicitat
Publicitat

Editorial

Publicitat