Notícia
El Grand Hotel, els orígens de Font-Romeu com a estació d'esquí
L'estació d'esquí mai va ser projectada com a tal, i el seu desenvolupament va començar amb la construcció de l'hotel i l'arribada del tren
Font Romeu és avui una de les grans estacions d'esquí del Pirineu, i així ho avalen les xifres cada any, tant pel nombre de visitants com per les xifres de negoci. I no només ho és pels motius esmentats, sinó que també és un referent per la seva potent xarxa d'innivació que els permet tenir el domini innivat en un 90%. Però això tampoc seria una dada excepcional si no fos que, a més, ho aconsegueixen fer en un vessant sud, a 1.950 m, i amb una mitjana de 3.000 hores de sol per any. I com és possible que en aquesta ubicació hi naixés una estació d'esquí? Per què i quan va néixer com a centre d'esports d'hivern, realment?

Façana actual del Grand Hotel, reconvertit en edifici d'apartaments (Foto: Diaridelaneu).
Els origens de Font Romeu
Va ser l'any 1903 quan a l'actual nucli urbanitzat de Font Romeu s'hi construeixen els primers xalets amb el nom de "Les Chalets d'Odeillo", a iniciativa de l'alcalde d'Odelló. Deu anys més tard, el 1913, s'inaugura el Gran Hotel. I un any més tard, el 1914, hi arriba el tren. Són dues inversions clau que vénen impulsades per la societat dels Chemins de fer du midietdesHôtels de montagne.
Aquestes dues infraestructures fan de Font Romeu una destinació emergent per als "primers turistes-no esquiadors" que buscaven luxe i salut. Font Romeu esdevé molt aviat, amb el gran Hotel i el tren, un centre de vacances d'època modern, molt complet en l'àmbit sanitari i esportiu. Tot això n'incentiva el creixement urbà de la zona entorn de les dues infraestructures esmentades.
En aquests primers anys d'explotació de l'hotel, hi comencen a pernoctar i tenir-hi estades molts clients espanyols i francesos que provenen de l'alta societat: prínceps, comtesses, banquers, polítics, escriptors, artistes, empresaris i adinerats formen part del gruix dels clients.

Creixement ràpid a partir de 1920
El moment de creixement més ràpid es dóna a partir de 1920, quan es pren consciència que cal acabar de convertir l'emergent nucli urbà en una destinació turística de moda. I això tant d'hivern com d'estiu. Coincideix en aquesta data en què a l'hivern d'aquest any l'Alta Cerdanya rep una nevada generosa que ho deixa tot cobert de neu i gel. Un detonant de les possibilitats hivernals de la zona. Font Romeu es projecta, a partir d'aquell hivern, com un espai apte per als esports d'hivern.
Progressivament, i en els anys següents, s'ubiquen a la zona més infraestructures, com ara una escola, un complex esportiu amb pista de gel, pista de tenis, comerços i més xalets.
Dia i nit
Definitivament Font-Romeu fa un pas endavant com a destinació glamurosa. De dia les activitats es desenvolupen a la neu, i els turistes practiquen els esports d'hivern, com ara l'esquí de fons, l'esquí alpí, l'hoquei gel o el descens amb trineu. Són esports populars que a la vegada reforcen l'esperit d'espai únic, exclusiu.
Quan el sol es pon i arriba la nit ningú vol perdre's ser un protagonista més a les festes del Gran Hotel. Possiblement les nits d'aquest establiment glamurós siguin el referent més genuí i autèntic del primer fenomen de l'après-ski. I no només al Pirineu francès, sinó possiblement de tot França. I una dada ben curiosa per tractar-se de principis de segle: a finals de la dècada dels 20 la clientela del Gran Hotel era d'un 60% de procedència espanyola, en un 30% francesa i en un 10% anglesa, segons dades facilitades per l'oficina de turisme de Font Romeu.

Font Romeu neix com a estació d'esquí
Un cop Font Romeu ja s'havia consolidat durant deu anys com a espai adient per a la pràctica d'esports d'hivern, ja només era qüestió de temps que hi arribés la instal·lació del primer giny mecànic. I aquest arriba a l'any 1937, quan s'hi instal·len els dos primers remuntadors, tot i que rudimentaris. A partir d'aquest moment Font Romeu ja és un destí turístic i sanitari de referència en l'àmbit mundial, però passa a ser-ho també com a estació d'esquí.
El conflicte de la Segona Guerra Mundial, entre 1939 i 1945, fan que tota la dècada dels 40 i 50 siguin de certa calma a l'estació, però l'activitat sembla que no s'hi atura. Però és a partir dels 60 que torna l'activitat frenètica i el creixement com a gran estació d'esports de neu i muntanya.
El 1963, un any preolímpic, tots els esportistes i atletes francesos passen per les instal·lacions esportives de Font Romeu per preparar-se, en altura, pers als jocs olímpics. L'any 1965 el ministre d'esport de França, l'alpinista MauriceHerzog, decideix que Font Romeu esdevingui la seu definitiva del Liceu Esportiu, màxima institució de formació esportiva i residencial del país.
La decisió es pren per una conjuntura clau: els jocs olímpics de 1968 se celebren a Ciutat de Mèxic, ubicada a 2.000 m. d'alçada s.n.m i Font-Romeu, a 1.750 m, amb un clima sec i solejat, esdevé una plataforma ideal per a preparar els esportistes francesos. I l'elecció dóna resultats: el 1968 els esportistes que passen per Font Romeu obtenen grans resultats i medalles als jocs olímpics. I el destí de l'Alta Cerdanya continua creixent i creixent, com a municipi i com a estació d'esquí de referència al sud de França.

Postal de Font Romeu corresponent als anys 60 o 70
Adéu al Grand Hotel
A mitjans dels anys 70, però, amb Font Romeu ja erigida en una de les grans estacions d'esquí del Pirineu, arriba una circumstància en la qual, en certa manera, el seu glamur i reclam es veurà afectat: el Gran Hotel s'ha fet vell, necessita massa reformes i finalment es reconverteix en un gran edifici d'apartaments. I ja hi ha molta més competència. Ara bé, aquesta circumstància no priva que tot l'edifici sigui declarat monument històric l'any 1988, i és que la majestuositat de l'edificació i el seu pes històric i incidència en el desenvolupament econòmic de la zona són elements que en justifiquen la decisió.
Són anys en què el negoci de la neu també es fa més complex. Ja no n'hi ha prou amb les nevades naturals. Els esquiadors es tornen més exigents: demanen esquiar tot l'hivern, i no només quan ha nevat. I Font Romeu percep que cal fer un pas endavant per mantenir-se com una destinació d'esports d'hivern amb garanties. Perdut el reclam del Gran Hotel, la neu és la clau perquè tot continuï rutllant. Ni un pas enrere, però el cert és que cada vegada costa més mantenir la neu a pistes tal com demanen els clients. I a l'economia local li convé garantir el producte, i si no és per via natural, aleshores cal buscar solucions. És el primer senyal que evidencia que Font Romeu, potser, no era la millor ubicació per a una estació d'esquí.
Els 70 i 80, la dècada de la neu de canó
Als anys 70 comença la carrera dels canons de neu. A la veïna Pirineus 2000 es comença experimentant en una pista de 60 metres de llargada amb suport de canons l'any 1976. En començar la temporada 1979-80 ja hi ha una primera xarxa de canons a l'estació. Font Romeu esdevé la tercera estació francesa en fer ús de la la tecnologia dels canons. I l'invent, que ja s'instal·la de forma més general a la temporada 83-84, no podia arribar en millor moment: les nevades als anys 80 són cada vegada més irregulars en freqüència i en volum. I tot això passa en una estació d'esquí amb un front de pistes clarament en orientació sud i amb un model de negoci en el qual cal garantir la neu de desembre a abril.

L'any 1976 la veïna de Font Romeu, Pirineus 2000, començava a instal·lar els primers canons de neu (Foto: arxiu i article V. Riverola).
A la dècada dels 90 la tecnologia de la producció de neu continua millorant i els canons cada vegada són més eficients, consumeixen menys energia i produeixen més volum de neu. Font Romeu salva les temporades dels 90 amb bons resultats a cada campanya, només amb alguna excepció.
Els 2000, la dècada amb el canvi climàtic tocant a la porta
Els anys 2000 Font Romeu continua millorant. Són anys en què es renoven la majoria de remuntadors i es fan millores a les pistes, però el canvi climàtic toca a la porta com mai abans ho havia fet. Les hores amb què les temperatures se situen clarament per sota els 0 graus van disminuint a cada hivern, amb especial incidència les temporades 2006-07 i 2007-08. I la temporada 2011-12 és especialment difícil per manca de suficients nevades naturals, fent que gairebé tota l'evolució de la temporada quedi "en mans" dels innivadors.
Vista l'experiència és evident que cal millorar la xarxa d'innivació per fer-la més eficient en les poques hores o finestres de fred en què es pot produir neu. Un cop més, la tecnologia permet a Font Romeu, superar el repte. Els canons de nova generació tornen a fer un avenç tecnològic important i garanteixen més producció amb menys consum altre cop i, sobretot, produir amb temperatures cada vegada més marginals.

Font Romeu és una estació molt freqüentada pels esquiadors catalans del sud (Foto: Diaridelaneu).
Aquesta és, doncs, la història de Font Romeu com a estació d'esquí. Possiblement és una paradoxa que el seu origen no estigui vinculat a un projecte com a tal, sinó que es deu a la construcció d'un hotel que, originàriament, tampoc estava previst per atendre ni practicants dels esports de neu. El seu present és conseqüència d'una història casual, planificat per a una societat i context diferents als actuals.
Per què, en el fons, si no hagués estat per la construcció de l'hotel i el tren, algú s'hauria planejat la construcció d'una estació d'esquí amb un peu de pistes en una cara sud? O en unes cotes que van dels 2.300 m als 1.980 m.?
Projectant-se cap al futur sense por
Ara bé, el repte més important per Font Romeu el veurem en els anys vinents: la construcció d'una nova pista d'esquí encarada a sud i amb una cota baixa de 1.750 m. Ben mirat tota una demostració de força i aposta per la tecnologia que només es pot explicar per una raó: perquè malgrat tot la trajectòria de la seva història els avala. I la tecnologia, aquest cop, serà la seva gran assegurança perquè el projecte sigui realitat, funcioni i Font Romeu esdevingui, ara sí, un veritable peu de pista, o com prefereixen dir-ne a França, un poble-estació d'esquí.