Notícia

Puigbalador cau de la llista i tanca

El deute acumulat s’apropa als 300.000 euros als quals caldria fegir-ne 230.000 si s'obre l'estació aquest hivern

Puigbalador, la següent en caure de la llista. Imatge d'arxiu.
Puigbalador, la següent en caure de la llista. Imatge d'arxiu.
Situació difícil en el món de la neu a la Catalunya del Nord. Si fa quatre temporades tancava portes Er Puigmal, des de fa poc més de 48 hores ja s'ha confirmat que a la llista d'estacions recentment tancades caldrà afegir-ne una altra: Puigbalador també tanca portes.


Si res canvia en els pròxims dos mesos, Puigbalador, l’estació d’esquí més septentrional de la Catalunya del Nord, ja no obrirà portes. Una baixa més i no per això, per repetitiva, menys impactant. És una història d’una estació d’esquí que tanca i que es repeteix, cert, i que, salvant les diferències i motivacions, s’assembla a la història que vam explicar no fa massa temps sobre Puigmal. El cas és que ja és oficial i per escrit que Puigbalador no té previst obrir, ja que el passat 2 de setembre l’Ajuntament (Mairie de Rieutort) va anunciar en un comunicat intern la decisió de no obrir pistes en aquesta temporada vinent 2017-18. El motiu? Els deutes s’acumulen en la gestió i la xifra creix any rere any, tot sense perspectives de fer-la baixar. Davant una bola de deute que creix l’administració francesa, implacable amb el món local, especialment quan es tracta del Pirineu i el sud-est extrem de França, no ha donat permís a l’Ajuntament per endeutar-se ni acollir-se a noves subvencions i aixía conseguir obrir, un any més, l’estació.

Puigbalador en un context especial

La història de Puigbalador és una història amb un inici excitant, perquè en certa manera era el reflex de l’empenta i l’energia que es captava en el món de la neu als anys 80. Perquè va ser en aquella època de relativa esplendor del sector quan va néixer la que va ser aquesta última de la llista en incorporar-se a les estacions d’esquí de la Catalunya del Nord.

Però sintetitzem la seva història. L’any 1983 es posava en marxa aquesta estació d’esquí, un moment en què el món de la neu  encara creixia en practicants i el negoci, aparentment, funcionava. Les generacions del baby-boom, o sigui, les nascudes als anys 70, anaven complint anys i, en un context de creixement econòmic, s’incorporaven al lleure de la neu. A la dècada dels 80 l’esquí era un dels pocs lleures possibles en uns hiverns en què la neu a les muntanyes no escassejava tant com passaria anys després.

Eren anys en què les cues als remuntadors, els caps de setmana, eren sinònim de molts forfets venuts i per tant molts diners ingressats. El projecte de tirar endavant una estació d’esquí en aquest cantó gairebé occità de la Catalunya del Nord semblava que havia de ser viable. I això és el que va fer un empresari francès, originari de la vall de Guzet, on també hi ha una estació d’esquí i la qual, d’alguna manera, va servir d’inspiració per a projectar Puigbalador. O sigui, no es pot dir que fos un projecte temerari ni amb desconeixement de producte. En tot cas sí que va ser un projecte empresarial arriscat. Però, n’hi ha cap que no sigui així?

L’estació es municipalitza

Malauradament el cert és que l’estació aviat va tenir problemes de viabilitat. Així que l’estació va canviar de propietaris a la dècada dels 90. Un cop més es posava en evidència que el negoci de la neu, era difícil, i que vist des de fora -les cues als remuntadors que tot esquiador patia- no s’assemblava en res al que en realitat era per dins. L'estació va passar a ser municipal per evitar el seu tancament i així ha continuat fins als nostres dies.

Però els problemes de negoci han arribat a ser tan evidents que només cal recordar que en els darrers anys, per poder obrir l’estació, s’ha comptat amb l’ajuda voluntariosa d’un grup de veïns de la zona o, fins i tot, d’una direcció que havia de liderar la seva gestió i obertura de forma no remunerada, o sigui, també voluntària.
Com si enlloc d’una estació d’esquí es tractés de poc més que una associació o entitat més o menys professional dedicada a gestionar unes pistes i un parc de màquines i remuntadors. De res han servit les campanyes de promoció i difusió d'activitats, esdeveniments o iniciatives de tota mena, des de compartir cotxe entre clients per pujar a esquiar-hi o d'altres més atrevides i exclusives.

Què l'ha fet inviable?

Però, com és possible que una estació projectada als anys 80, quan els estudis de mercat ja eren més fiables que els que es feien als anys 60 i 70, resultés ser un fiasco? Més tenint present que els seus impulsors no eren novells en el negoci de la neu? Doncs la resposta, ara que han passat els anys i davant l’evidència de les realitats dels fets, tindria la seva lògica.

Més lluny que les altres

El cas és que Puigbalador, tot i ser un projecte nou de trinca, era també la més allunyada del gruix del mercat d’esquiadors de tot el parc d’estacions d’esquí de la Catalunya del Nord. O sigui, quedava lluny de totes i de tothom. Però això no explica ni de bon tros la seva inviabilitat, ja que altres estacions més properes a les grans vies de comunicació i nuclis de població, també han resultat inviables. Només cal recordar el cas de Puigmal. Però a la pràctica, ben mirat, perquè esquiar a Puigbalador si es podia fer en altres estacions més properes? Realment era tan especial i diferent de les altres com perquè això fos un al·licient suficient?

Sense oferta d'allotjament

Una altra raó de pes ha estat la seva inexistent oferta d’allotjaments en el peu de pistes. Pràcticament no ofereix apartaments, de propietat o de lloguer, ni hotels o albergs. Difícil doncs que Puigbalador pogués oferir propostes d’allotjament còmodes i econòmicament interessants per a grups de setmana o de més d’un dia d’esquí. L’estació quedava restringida en excés a l’esquí de dia, o sigui els clients de puja i baixa. O com a molt al de cap de setmana.

Sense un peu de pistes atractiu

A més, Puigbalador no té infraestructures en el seu peu de pistes: un únic restaurant, un parell de bars i un sol lloguer d’esquí i venda de material. Sense supermercats, sense un peu de pistes que dinamitzés en l’àmbit comercial la vida al peu de pistes, qui s’hi animaria a trobar motius per passar-hi més hores i fer despesa si no hi ha res a fer, més enllà del que sigui esquiar?

Nascuda amb pocs amics

També cal recordar que Puigbalador no va néixer amb massa consens, o massa amics. Propietaris de terrenys forestals de la zona, que es van sentir menystinguts en els processos de compra i expropiació dels terrenys, i activistes del aleshores incipient ecologisme a la Catalunya del Nord van esdevenir ben aviat reticents o directament contraris a la seva implantació. Si tenim present que Rieutort és una població molt petita, actualment de només 90 habitants, qui podia defensar amb pes la seva implantació?. Puigbalador va néixer i créixer en un context en certa manera anònim davant les seves estacions veïnes. Era una mena de projecte que naixia on no tocava ni per moment ni per espai.

Tancament preventiu

Finalment a finals del mes d’agost d’aquest 2017 la Cambra Regional de Comptes de Occitanie (la regió a la qual ara pertany pel Departament dels Pirineus Orientals) ha estat revisant el compte d’explotació de Puigbalador (Puyvalador) de diversos exercicis i ha calculat que el deute acumulat s’apropa als 300.000 euros, dels quals 70.000 euros corresponen a la temporada passada.

A aquesta informació, avançada ahir a la tarda pel digital Lugaresdenieve, cal afegir-hi l’avís que l’estació haurà d’assumir, de forma obligatòria i dins l’any 2018, revisions en el seu parc de ginys mecànics per valor de 230.000 € més, despesa per a la qual es va denegar una subvenció sol·licitada mesos abans a l’administració pertinent. O sigui, que fets els comptes aviat el deute podria pujar als 530.000 euros

Davant la situació, ahir dimarts l’Ajuntament (mairie) de Rieutort va començar a informar els agents implicats, com ara clubs o diferents àrees de negocis satèl·lits del nucli central de gestió de l’estació, del ja gairebé segur -però encara no inevitable- tancament de l’estació.
I és que la porta ha quedat, també un cop més, oberta. Si apareix algun inversor, o hi ha manera d’activar abans de 2 mesos un nou model de gestió amb nou capital, es buscaria la forma d’obrir l’estació. Encara hi ha esperança.




Entrevista

"La festa post competició és un gran al·licient. Sense ella, el record per als nens no seria el mateix"
Oriol Guinart Director tècnic de Club Aranès d'Esports d'Iuèrn (CAEI)

entrevista


Les més llegides

Edició en paper


Editorial