Notícia

Una pista de descens, un accident i uns apunts sobre les xarxes de seguretat

5 qüestions a tenir en compte sobre les carreres en pistes de descens


Fa pocs dies que l'esquiador d'alpí francès David Poisson va morir mentre entrenava a l'estació canadenca de Nakiska. La mort es va produir després que l'esquiador perdés un esquí mentre realitzava una baixada per la pista, no controlés el gir de conducció i finalment acabés impactant contra un arbre. (Enllaç notícia).

La mort va ser instantània. Moments després de l'accident ja es parlava d'una possible negligència per part dels responsables de seguretat de pista a l'estació canadenca. Les xarxes de protecció que haurien d'haver esmorteït la col·lisió de l'esquiador no van fer bé la seva funció. La polèmica possiblement va esclatar en calent i la veritat és que, tot i el tràgic accident, tot el sector està reflexionant sobre el que ha passat, com va passar, i si realment hauria estat un accident, no evitable, però si menys tràgic amb altres mesures de seguretat.

El lloc de l'accident i les xarxes

El tram on es va produir l'accident era ràpid i es calcula que els esquiadors superaven els 100 km / h de velocitat. Segons publicava el digital francès SkiChrono, recollint testimonis del lloc dels fets, la xarxa de protecció no va esmorteir la velocitat de l'esquiador. Segons informava aquest mitjà, en el tram de l'accident, s'haurien col·locat dues xarxes de seguretat tipus B, en paral·lel, de les que mesuren 2,5 m d'alçada i es fixen directament sobre la neu, aproximadament uns 30 cm.

Sembla ser, doncs, que el més recomanable hagués estat una xarxa tipus A, que tenen una alçada de 4 m i en lloc d'anar fixades sobre la neu van tensades per dos cables en paral·lel, els quals al seu torn van fixats amb suports de pal tipus màstil de semi corba. Són xarxes fixes, més complexes d'instal·lar, però més segures per a l'esquiador que les xarxes B. Normalment es deixen instal·lades a principis de temporada i es retiren quan aquesta acaba.

1 • La diferència clau entre les xarxes A i B

Sobre les xarxes A cal assenyalar que per a la seva instal·lació es requereix obra civil, ja que cal fixar amb fonaments els màstils a terra. Per això són xarxes que només s'instal·len en estadis permanents de competició (Àguila de Grandvalira, Roc Blanc de la Molina ....), que són pistes que compten amb homologació FIS per a determinades proves. Les xarxes A tenen la característica que són elàstiques i després de rebre l'impacte d'un esquiador, el que fan és que "el retornen a la pista". Les xarxes tipus B serveixen per esmorteir una caiguda, per desaccelerar o frenar l'esquiador en una possible sortida de pista.

2 • El criteri a l'hora d'escollir xarxes A o B

Però, qui i amb quin criteri es decideix per posar xarxes A o B a la pista de competició? És l'homologador d'una pista FIS qui decideix directament sobre el terreny els metres i les zones on s'han de posar les xarxes A, el mateix per a les xarxes tipus B, i en aquest cas si han de ser una, dues, tres o quatre fileres.
Per decidir si ha d'instal·lar-xarxes tipus A o B es té en compte la zona de la pista on hi ha corbes o rectes, salts, compressions o canvis de rasant. L'homologador el defineix exactament en uns mapes topogràfics que queden arxivats i que tots els organitzadors de carreres en aquesta pista han de complir.
Malgrat això, en les carreres, pot existir la figura del Jurat que, a més de les mesures que posi l'Organitzador, estan habilitats per a sol·licitar mesures de seguretat addicionals (més xarxes, matalassos protectors, etc.).

3 • Hi ha més accidents en descens ara que anys enrere?

Des de 1959 hi ha hagut 12 accidents mortals en entrenaments o competicions de descens, i l'últim abans de David Poisson es va produir l'octubre de 2001, l'esquiadora Régine Cavagnoud, a Innsbruck, Tirol. Així doncs potser no hi ha més accidents, segons aquestes dades, però tot i que sembli contradictori hi ha més risc. Les pistes de descens són les mateixes des de fa anys però la tècnica dels esquiadors i el material que fan servir ara els velocistes els permet anar més ràpids que no els seus predecessors. Els practicants de la modalitat tenen assumit que les caigudes, massa sovint, comporten alguna lesió, siguin més o menys importants. Avui en dia les pistes de descens pràcticament no han variat en els últims 30 anys però en canvi ara es descendeix 50 km / h més ràpid. Queda clar, doncs, perquè ara un accident en un descens té un 50% més de possibilitats de ser greu o molt greu que anys enrere.

4 • Quin paper juguen els entrenadors dels velocistes i les estacions d'esquí?

Normalment el Club o Federació lloga la pista a l'estació d'esquí i aquesta es fa càrrec de la seguretat. Posa les xarxes, el servei de pisters per a possibles evacuacions i equips de ràdio per comunicar-se. L'entrenador és el responsable de donar el vistiplau al dispositiu. És important destacar que en la seguretat d'un entrenament o una competició de descens l'estació d'esquí que l'acull ha de disposar d'un pla d'evacuació del lloc de l'accident al centre hospitalari. Segons sigui aquesta lesió es fa necessària l'evacuació en helicòpter. Això fa encarir la sessió d'un descens, sigui entrenament o competició.

5 • Característiques d'una pista de descens

Cal tenir present que en la modalitat de descens la tècnica és important, per descomptat, però no ho és més que en una prova d'eslàlom o de gegant. En el descens al final el que prioritza un bon resultat és la velocitat de l'esquiador en pista, per tal d'esgarrapar unes centèsimes, més que la tècnica, que ja es dóna per assumida.
Les proves de descens ja fa temps que són motiu de discussió, i ja gairebé ningú vol organitzar-les a nivell FIS. Cada vegada hi ha menys joves que ho practiquin, i menys encara noies. Els requisits també són un problema: un traçat de proves de descens ha de complir les normatives de la Federació Internacional d'Esquí (FIS) i del Comitè Olímpic Internacional (COI).

A les pistes de descens, segons el RIS (Reglament Internacional d'Esquí) l'ample de pista ha de ser d'un mínim de 30 m (la majoria fan 50 m) i un gruix mínim de 50 cm de neu a la pista. El desnivell mínim en competicions de rang FIS, l'ideal són 900 m de desnivell en homes i 600 en dones, però es pot arribar a 450 metres (fins i tot 350 metres en descensos en dues mànegues), segons Art. 701.1 del RIS.

A Catalunya hi ha dos estadis de competició o pistes homologades FIS per descens, la pista Dossau a Baqueira Beret i la pista Pista Estadi de Velocitat de la Molina. A Andalusia hi ha la Pista Universiada de Sierra Nevada i a l'Aragó la Pista Tres Homes, a Formigal.

El descens, una modalitat en hores baixes

I finalment cal admetre que el descens és una prova tan espectacular com perillosa. Actualment està provat i reconegut que el descens amb esquís és una prova molt més perillosa que la F1 o la moto GP. Així ho reconeix la mateixa Red Bull, la marca comercial que aposta pel patrocini de les proves esportives més arriscades i espectaculars. En aquest context, s'entén el perquè el descens és una modalitat en regressió de practicants i d'estacions que vulguin o puguin acollir aquest tipus de proves. Ningú vol patir accidents, i les estacions d'esquí i els entrenadors possiblement prefereixen vincular-se a modalitats menys perilloses. Possiblement pel bé de tots.


Dades addicionals obtingudes de SkiChrono
12 accidents mortals des de 1959


La mort de David Poisson és la número 12 des de finals dels anys 50. A més de Régine Cavagnoud, que va morir a l’octubre del 2001 al Tirol, es recorda la desaparició de l’austríac Ulrike Maier durant la cursa de la Copa del Món el 1994 a Garmisch Partenkirchen (Alemanya).
1991: Gernot Reinstadler (Aut) en un entrenament de descens a Wengen (Sui)
1979: Leonardo David (Ita) és víctima d’un accident durant la baixada preolímpica a Lake Pacid (EUA).
1975: Michel Dujon (Fra). L’esquiador Saint-Gervais va morir en una sessió d'entrenament a Tignes al desembre. Va impactar contra un teleski.
1972: David Novelle (EUA), descens de Winter Park (EUA)
1970: Michel Bozon (Fra) mor durant el descens de Megève, a la pista i mur de Borne. Va saltar les xarxes de seguretat i va impactar contra un arbre.
1964: Ross Milne (Aus), el germà de Malcome Milne va morir durant l'entrenament del descens olímpic dels Jocs d’Innsbruck (Aut) al gener.
Walter Mussner (Ita) , en un entrenament a Cervinia (Ita).
1959: Toni Mark (Aut) és víctima d’un accident mortal al març durant el slalom gegant de Wallberg (Tot) a la Selva Negra.
El canadenc John Semmelinck es mata al descens de Garmisch Partenkirchen (Alemanya).

Comentaris


No hi ha cap comentari
 

Editorial


Opinions

Més opinions

giny

Edició en paper


giny

giny