Notícia

Què ha canviat en el món de l'esquí a Catalunya en els darrers 20 anys?

Desglossem 20 canvis ocorreguts entre els anys 1998 i 2018 que suposen un abans i un després.

L'ús del casc s'ha popularitzat en aquests darrers 20 anys.
L'ús del casc s'ha popularitzat en aquests darrers 20 anys. Autor/a: Diari de la neu
Desglossem 20 canvis o fets concrets ocorreguts entre els anys 1998 i 2018 en el món de la neu i l'esquí a Catalunya i que suposen un abans i un després. A la societat catalana, en general, ha canviat la importància i la manera d'entendre l'esquí. A vegades per millorar i altres per empitjorar. També han canviat els hàbits dels esquiadors i alguns aspectes que sovint ens han passat per alt.


Aquest article no pretén ser una cronologia dels canvis any per any, tot i que la majoria es poden datar perfectament. Altres són més extensos en el temps i es generen durant el transcurs de diversos anys.

1 • El darrer projecte d'una estació d'esquí.

Va ser fa 20 anys, l'any 1998, quan es presentava el darrer projecte per iniciar la construcció d'una nova estació d'esquí. VallfoscaInterllacs va ser la presentació d'un projecte que, en certa manera, feia que al Pirineu s'arribés al sostre pel que fa a complexos d'esquí. El projecte es va començar a construir el 2007 i va fer fallida tot just un any després.

2 • L'après-ski comença a canviar.

A finals dels anys 90 el model d'après-ski sovint es basava, només, en un sopar al restaurant de moda i la visita pertinent als bars, pubs i discoteques dels pobles peu de pistes. En entrar al nou segle comencen a proliferar activitats força més variades. Possiblement hi té a veure l'efecte Caldea, el complex d'aigües termals inaugurat al centre d'Andorra l'any 1994 i que va obrir la porta a què, poc a poc, s'incorporessin moltes més activitats a l'après-ski, seguint el model francès dels Alps.

3 • Els snowparks, nous veïns.

En entrar al nou segle, l'any 2000, comencen a proliferar els primers snowparks a les estacions. Primer de forma molt bàsica, amb pocs mòduls, i a poc a poc fent-se grans, més equipats i complexos. Aquests ja no ocupen espais marginals a les estacions sinó que ocupen espais centrals i més d'una zona. La modalitat lliure en esquí i surf de neu és de les poques que va creixent en practicants.

4 • Neixen els grans dominis del Pirineu.

Entre els anys 1999 i 2004 neixen els grans dominis com Alp2500, Grandvalira, Vallnord o el forfet de Les neiges catalanes. L'esquí es trobava en una fase del tot expansiva, no només en dominis esquiables, remuntadors i més quilòmetres esquiables a les estacions, sinó també en nombre d'aficionats, creixent especialment el nombre practicants de surf de neu.

5 • El Pirineu deixa de perdre la batalla de l'inici de temporada davant dels Alps.

La moda d'estrenar la temporada a les macro-estacions alpines pel pont de la Puríssima comença a decaure. Les millores constants en innivació permeten obrir les estacions pirinenques en iguals o similars condicions que les alpines, i això per les mateixes dates. La fugida massiva d'esquiadors catalans caps als Alps deixa de ser-ho i els esquiadors es reparteixen més equitativament entre les dues serralades.

6 • Aquells meravellosos anys rècords de vendes.

Entre els anys 2005 i 2006 la venda de material d'esquí o snowboard, especialment aquesta darrera modalitat, escombra tots els rècords. Per exemple, l'ús del casc, marginal abans d'entrar al nou segle, comença a popularitzar-se a partir del 2006. Són anys en què pràcticament totes les marques del sector se superen en el nombre d'unitats venudes. L'esquí viu, amb tota seguretat, el moment més dolç en xifres de negoci. Encara avui i segons dades de la patronal que agrupa les principals marques d'esquí, l'any 2017 només es va vendre un 40% del que es venia el 2006.

7 • La crisi i el declivi de practicants.

L'any 2007 es toca sostre. Comença el primer símptoma de declivi en tots els àmbits. Es comença a reduir el nombre de botigues d'esports i punts de venda, una tendència que afecta pobles i ciutats, ja siguin al Pirineu o en ciutats de la costa o centre del país. I un canvi d'hàbits: la venda de material passa de botigues petites i especialitzades a grans superfícies comercials o grans cadenes. El nombre de practicants també sembla que toca sostre.

8 • S'aturen les inversions a les estacions d'esquí.

L'any 2008, amb la crisi del "totxu" ja instal·lada al país, els sous també es redueixen. Cada cop són més freqüents les unitats familiars en què algun membre de la família perd la feina, i si hi ha menys ingressos a les famílies, també es nota amb menys freqüentació d'esquiadors a les pistes. S'inicia un suau però progressiu declivi de l'afluència d'esquiadors a les estacions. A partir de 2009 les estacions d'esquí inverteixen en manteniment de les instal·lacions però s'acaben les grans inversions en remuntadors. Només Grandvalira i Baqueira continuen invertint en instal·lacions o reformes.

9 •La setmana blanca desapareix.

Les setmanes blanques dels anys 90 han desaparegut. Molt poques escoles o instituts poden dedicar una setmana sencera a la neu. Cada vegada més s'opta per fer estades de dos o tres dies, i els que arriben a fer una setmana dediquen el darrer dia a altres activitats. Remarcable el fet que hi va haver un intent per institucionalitzar-les en l'àmbit acadèmic i establir-les oficialment l'any 2009. Va fracassar tots just un any després.

10 •La Candidatura de Barcelona-Pirineus.

L'any 2010 saltava per primera vegada als mitjans de comunicació la notícia d'una possible candidatura de Barcelona-Pirineus per a uns jocs d'hivern. Ha estat una de les poques notícies que a partir d'aquell moment ha sovintejat més o menys periòdicament als mitjans i que han recordat a la societat que en aquest país hi ha opcions i possibilitats per fer-ho possible i viable. Ha estat una de les qüestions més positives que han aconseguit remoure consciències entre la comunitat esquiadora i que ha fet que institucions i la política en general es prenguin amb més consideració els esports d'hivern.

11 • El lloguer guanya la compra.

Un fenomen curiós es dóna a partir de 2010, quan els preus dels lloguers d'equips d'esquí per a debutants va a la baixa. Llogar un equip d'esquí en lloc de comprar-lo sembla un argument i raó de pes que guanya adeptes. Les vendes de material per a debutants a particulars s'enfonsen a les botigues especialitzades. El lloguer guanya la batalla a la compra i les estacions d'esquí s'equipen amb material bo que és renovat freqüentment.

12 •La dada clau per a uns jocs d'hivern: Catalunya necessita 1.400.000 esquiadors.

A partir de 2011 el nombre de practicants i debutants a l'esquí s'estanca o entra directament en declivi. La crisi frena l'entrada de nous practicants als esports d'hivern. A més, a Catalunya es calcula que hi ha una població esquiadora propera als 700.000 esquiadors, una mica menys del 10% de la població, una xifra que es considera insuficient si es volen organitzar uns jocs d'hivern amb mínimes garanties d'èxit de representació en els jocs. La xifra hauria de ser el doble, amb la qual equipararia Catalunya amb els països del seu entorn amb tradició més sòlida en esports de neu.

13 • L'efecte Kilian Jornet

A partir de 2012 l'efecte Kilian Jornet activa la febre de l'skimo. L'esquí de muntanya, tot i que amb llarga tradició als Pirineus però pocs practicants, es posa de moda. Es comencen a veure els primers esquiadors de muntanya de forma estable i cada vegada amb més freqüència dins les mateixes estacions d'esquí, un fet que abans era força excepcional. Cada vegada més pares compren el forfet pels seus fills mentre entre ells opten per fer skimo, raquetes o potser passejar entre terrasses i bars al peu de pistes.

14 • Estacions d'esquí que fan fallida.

Algunes estacions d'esquí van caient en fallida al Pirineu català. Espot i Port ainè, a l'any 2008, i Vallter a l'any 2013, passen a ser estacions en fallida. Boí Taüll també és intervinguda l'any 2014. Les tres primeres, per evitar el seu tancament, se les queda la Generalitat de Catalunya, que les gestiona per mitjà del Grup FGC. A l'Aragó passa, si fa no fa, el mateix, però en diferents fases i motivacions i neix el gegant conegut com Aramón, que agrupa a 5 estacions: Cerler, Formigal, Javalambre, Panticosa i Valdelinares.

15 • La revolució de la informació i les xarxes socials.

A partir de 2013 les estacions d'esquí milloren en informació les seves webs i gairebé totes comencen a incorporar les webcams per facilitar informació real al client, però també incorporen ofertes de paquets en forfets, hotels, etc, algunes actuant com a veritables agències de viatges. La manera d'informar-se per part dels esquiadors també comença a canviar i es qüestiona la informació oficial. Els fòrums per internet específics sobre neu guanyen importància i les xarxes socials democratitzen la informació i permeten contrastar-la respecte al que diuen les fonts oficials. A l'esquiador ja no se'l pot "enganyar".

16 • El boom de l'esquí forapistes.

A partir de 2014 l'efecte Freeride World Tour celebrat als Pirineus posa de moda el forapistes. Tot i que ja se celebraven competicions com El Dorado, amb una primera edició l'any 1998 a Vall de Núria, no és fins a la celebració del FWT d'Arcalís que la modalitat es catapulta al màxim exponent al Pirineu. Falta veure si és una modalitat que arriba per quedar-se o si pot acabar sent una tendència o moda passatgera.

17 • Els esquiadors envellim i no hi ha regeneració.

Un estudi de Laurent Vanat del 2015 avança que el lleure a l'hivern està canviant. Els esports d'hivern tenen altres alternatives molt seductores en preus i comoditats: el turisme de creuers o el turisme rural creixen amb força en ple hivern i competeixen directament amb els esports d'hivern com a opció de lleure. I el més preocupant: la família esquiadora envelleix a marxes forçades. El gruix dels esquiadors en un percentatge superior al 50% el formen les generacions nascudes als anys 60 i 70.

18 • L'esquí, assignatura obligatòria a les escoles del Pirineu.

Els nous esquiadors que entren a pistes i repeteixen l'experiència provenen bàsicament de famílies esquiadores o d'ambients on es viu més o menys a prop els esports d'hivern. Una experiència positiva conseqüència de la possible candidatura per als jocs d'hivern a Barcelona-Pirineus és que, per primera vegada i a partir de 2015, els esports d'hivern passen a ser assignatura obligatòria a les escoles del Pirineu. És la primera aposta en ferm a nivell institucional per posicionar i difondre els esports d'hivern a les poblacions del Pirineu.

19 • L'esquí d'estiu en perill d'extinció.

Adéu al famós lema de Tignes de 365 dies d'esquí. Possiblement és una de les conseqüències més evidents i a la vegada dramàtiques del progressiu canvi climàtic. A l'estiu molts esquiadors catalans viatjàvem a les glaceres alpines, però el trasllat ja no té massa sentit ni al·licients. Poques pistes per a l'esquiador turista, neu de mala qualitat i escurçament dels dies en què les glaceres obren, especialment a l'agost, fan que molts esquiadors catalans deixin de visitar els Alps en ple agost. I l'any passat el darrer exmple: Passo-stelvio tancava per primera vegada l'estiu passat en plena campanya estival, un fet sense precedents.

20 • I la pitjor herència.

En aquests 20 anys han tancat fins a 3 estacions d'esquí alpí. Es tracta de (Rasos de Peguera 2004) i dues a la Catalunya del Nord (Puigmal 2013 i Puigbalador 2017). L'any 2000 també va tancar una estació d'esquí nòrdic: Bonabè.




Entrevista

"La festa post competició és un gran al·licient. Sense ella, el record per als nens no seria el mateix"
Oriol Guinart Director tècnic de Club Aranès d'Esports d'Iuèrn (CAEI)

entrevista


Les més llegides

Edició en paper


Editorial