Notícia

Guillem Sadurní: "A la vida has de confiar en els somnis i perseguir-los, perquè a vegades es compleixen".

Sortim a trepitjar amb Guillem Sadurní, conductor de trepitjaneus a Arcalís, Caviahue i Vall de Núria

guillem sadurni,caviahue,trepitjaneus
Guillem Sadurní, conductor de trepitjaneus a Arcalís, Caviahue i Vall de Núria Autor/a: Diaridelaneu.cat
Una sola estació climàtica: la de l'hivern. Dos continents: Europa i Amèrica. Tres estacions d'esquí: Arcalís, Caviahue i Vall de Núria. Així és com podríem resumir la vida del darrer any i mig de Guillem Sadurní, més conegut com en "Satur". Aquest ripollenc de només 29 anys fa 5 temporades que treballa com a conductor de trepitjaneus. L'estiu passat ens va explicar quines diferències hi ha a l'hora de trepitjar pistes entre Vall de Núria, al Pirineu gironí, i Caviahue, als Andes argentins. I fa només uns dies vam tenir la sort de poder preguntar-li com li ha anat la temporada per Arcalís, al Pirineu andorrà. Aquest és el resultat d'una entrevista realitzada en dues fases, entre dos continents, i tot això poques setmanes abans de marxar de nou cap a Sudamèrica per fer el que, en el sector de la neu, es coneix com la doble temporada.


Guillem, com, quan i perquè et vas introduir en el món de les trepitjaneus?
Doncs bé, jo havia treballat de shaper a l'snowpark de La Molina i en aquella feina tenia contacte tot sovint amb les trepitjaneus. En alguna ocasió m'hi havia enfilat per donar indicacions al maquinista i això va fer que em quedés atrapat per les feines que feien. A partir d'aquí tot va venir força rodat. Vaig fer un curs de formació de l'ACEM a la temporada 2014-15 a Baqueira i després d'unes pràctiques a La Molina, un any més tard, em vaig oferir a Vall de Núria per a fer la feina. Primer vaig començar per les zones baixes i després, a mesura que guanyes pràctica, em van començar a confiar la feina de les pistes altes.

Com i quan apareix l'oportunitat de fer la doble temporada i anar a trepitjar a Caviahue, als Andes argentins?
L'oportunitat va aparèixer amb en Toni Domingo, director de l'escola d'esquí de Caviahue, que també és de Ripoll, com jo. Va ser ell mateix qui em va dir que sabia que a Caviahue necessitaven i buscaven un maquinista. Tan bon punt m'ho va comentar i em va demanar què em semblava, li vaig contestar que sí, que m'interessava la feina. No m'ho vaig pensar dues vegades, per a mi era una manera de continuar progressant i agafant pràctica amb la màquina.

I l'oportunitat de trepitjar a Arcalís, com va sorgir?
Doncs va ser un tema personal, de voler millorar i buscar coses noves. Sortir de la zona confort sempre és bo, tot i que a la meva feina és complicat conèixer una estació d'esquí i més encara de nit. Des d'Argentina enviava currículums a les estacions i, ja se sap, qui busca acaba trobant. I així va ser.

En el cas de Caviahue: com és això de trepitjar neu sota la falda d'un volcà en actiu (Copahue 2.977 m) que sovint deixar anar cendres i vapors?
Doncs et condiciona en moltes coses. La primera és que és molt impactant veure que la muntanya està viva. La segona és que d'un dia per altre et pots trobar que el volcà et pot tenyir la neu de color gris. Quan passa això has de tornar a trepitjar i remoure la neu, perquè sinó els esquís no llisquen. Una altra qüestió és que això afecta la màquina, i et trobes que els filtres d'aire o els de l'oli s'acaben emplenant de cendra. Fins i tot el dia que escup molta cendra et trobes amb la sensació de boca seca. Com si et mengessis sorra. Ara bé, aquest ha estat el primer any que ens hi hem trobat, perquè en els dos darrers anys això no havia passat.

Quines són les diferències entre treballar a l'Argentina i a Europa?
Home... a Caviahue a vegades tens la sensació que estàs vivint com 20 anys enrere a casa meva. Pel que fa a les estacions d'esquí, a l'Argentina hi ha menys recursos i, si un dia no totes les pistes han estat trepitjades, doncs no passa res. O si acabes la feina més tard del compte, o si s'obren els remuntadors mitja hora més tard, tampoc passa res. I això al Pirineu, per dir alguna cosa, seria impensable.

I amb la neu, quines diferències hi ha entre el Pirineu i els Andes?
Doncs bàsicament dues. La primera és que aquí a Caviahue només hi ha 4 canons de neu en tota l'estació, per tant, com a molt, et trobaràs un dia amb 4 turonets de neu per moure i trepitjar. Res a veure amb Núria on tot és neu produïda. I després, que aquí als Andes la neu, en general, és més fàcil de treballar, perquè és més seca i lleugera que al Pirineu, on és més densa i costa més de moure. A Caviahue només es viu de la neu natural i, si no neva, no hi ha temporada, que és el que va passar fa un any, quan la temporada va ser molt curta perquè gairebé no va nevar. Res a veure amb aquesta temporada (juny, juliol,agost i setembre de 2017), que està resultant molt bona, amb neu des de bon principi i amb nevades regulars, amb una mitjana de fins a 3,5 metres de neu.

I quines diferències has trobat a l'hora de trepitjar les pistes entre Arcalís i Vall de Núria?
La diferència més clara és que a Andorra tenen molt clar de què viuen i qualsevol tema o imprevist es resol al moment. L'altra és que a Arcalís és únicament una estació d'esquí, en canvi a Vall de Núria hi ha més clients a banda dels esquiadors, hi ha altres tipus de turistes, i això fa que a vegades les inversions i les feines no només estan pensades per a l'esquiador, sinó que cal pensar en altres tipus d'activitats i turistes.

A Núria, a Caviahue o a Arcalis... t'has trobat en alguna situació compromesa a l'hora de trepitjar pistes?
A totes m'he trobat en situacions i mals tràngols. Sempre estàs pendent de la temperatura per treballar i a vegades la neu està tan tova que ni puges ni baixes, però si aconsegueixes baixar ho fas com un llamp. Per sort encara no he fet servir el recurs de la xarxa de seguretat, ha, ha, ha!
A Núria, tenint present que hi ha alguna pista estreta i amb pendent sí que en alguna ocasió m'he trobat amb què la màquina se n'anava. A Caviahue m'he trobat amb què netejant alguna cornisa i retirant grans quantitats de neu al final jo mateix, amb la màquina, he acabat provocant alguna allau.

D'un continent a l'altra i màquina amunt i avall en la solitud de la nit. Sembla una feina una mica per solitaris...
Ha, ha, ha! Home, és una feina entretinguda, que vas tot el dia amunt i avall amb la màquina, com ho faries circulant de nit tot sol per una autopista, i sí, és cert que, si no ets persona acostumada a la solitud, ho pots passar malament.

I com passes l'estona dins la màquina perquè no sigui tan solitària? Poses música, la ràdio?
Tampoc és solitària del tot, d'entrada sempre estem en contacte via ràdio amb els altres companys que trepitgen. Normalment et poses la música que a tu t'agrada, o potser les notícies, fins i tot algun podcast amb tertúlies de programes esportius.

En el teu perfil d'Instagram hi hem vist fotografies precioses de la posta o la sortida de sol...
És un dels avantatges dels horaris d'aquesta feina, i és que sempre hi ets en el moment precís, amb aquella llum especial que et dóna el sol quan es pon, o quan surt, i que tenyeix la neu de color taronja. Més a Caviahue, amb el reflex del llac, que dóna molt de joc per captar fotografies espectaculars.

Treballar de nit també té les seves sorpreses. A Núria tinc entès que vas ser dels primers testimonis a veure el llop solitari que viu al Pirineu oriental...
Sí, és cert. Va ser al principi de començar a trepitjar a l'estació, sobretot a la zona del Parc Lúdic, que era de les primeres feines que em van encomanar. Se sabia que el llop hi era, però ningú l'havia vist encara i molts no s'ho creien, fins que va arribar el dia que jo el vaig veure amb els meus propis ulls. Em vaig sentir un privilegiat, perquè per a mi va ser bonic de veure'l, encara que només fos uns instants. Era un exemplar jove i era molt evident que ho era.

Ara que dius això. Queda algun puma als Andes?
Jo el puma no l'he vist mai, perquè és un animal molt prudent que s'allunya de l'home, tot i que a la zona de Caviahue sembla que s'hi han vist petjades

Sigui al Pirineu o als Andes, reps gaires felicitacions per la feina de trepitjar? Què en penses de les crítiques que fan alguns clients?
A l'Argentina, en general, el client no acostuma a dir res, i si no diu res vol dir que no es queixa i entens que la feina haurà estat ben feta. Però a vegades sí que et fan arribar les crítiques i en positiu. De tota manera jo ho veig d'una altra manera i entenc que estic fent una feina gràcies a la qual sé que l'endemà molta gent s'ho passarà bé i podrà esquiar a gust gràcies al trepitjat de pistes. I t'omple de veritat saber que hi ha gent que aprendrà a esquiar o que agrairan inconscientment la feina que tu has fet unes hores abans. El que em molesta és quan t'arriba una crítica que et ve d'esquiadors que no saben de què parlen. Fan crítiques sense saber el que costa fer aquella feina o no poden entendre el perquè un dia el trepitjat de pistes té un resultat diferent d'un altre tot i que ho ha fet el mateix conductor i la mateixa màquina. A veure, que també és veritat que en alguna ocasió el resultat potser no és bo, i que això pot haver estat per culpa meva. Perquè podria ser que aquell dia hagi anat massa ràpid o no he repartit bé la neu. Però a vegades he escoltat crítiques que són per motius que no estan en absolut justificats.

Quina és la pista més complicada de treballar a Núria, a Caviahue i a Arcalís?
A Núria ho és la Pala, perquè és dreta, s'ha de fer amb cable i porta la seva estona.
A Caviahue penso que és la 14 i el seu mur. Té la dificultat que és estreta, hi ha una cornisa on s'acumula molta neu i es fa complicada de treballar. Hi ha tanta neu acumulada què no saps ni què fer-ne.
A Arcalís la pista més complicada és la Portella del Mig. És una pista llarga i amb una amplada que a trams requereix 12 passades, però sobretot és complicat el seu primer mur de sortida, molt llarg.

QÜESTIONS PERSONALS

Quan i on vas començar a esquiar?

Devia ser l'any 1991, a Vall de Núria, quan tenia 3 anys.

Quina és la teva estació de referència?
És la Molina, perquè realment és l'estació on vaig aprendre i progressar, on feia cursets, etc. El meu pare portava el Club Esquí Ripoll i molt sovint anàvem a esquiar a La Molina.

Quines són les pistes que més t'agraden de Vall de Núria, Caviahue i Arcalís?
De Caviahue m'agrada especialment el Cañadón.
De Vall de Núria la Pala Boja, suposo que perquè el primer dia que la vaig baixar vaig pensar que, si baixava allò, ho baixaria tot, ha, ha, ha!

Què et molesta més a l'hora d'esquiar: el vent o la boira?
El vent.

El que més t'agrada i el que menys de la teva feina?
El millor és que tinc hores per esquiar. El pitjor són els horaris, haver de treballar de matinada.

Què els diries als lectors d'aquesta entrevista?
Que a la vida has de confiar en els somnis i perseguir-los, perquè a vegades es compleixen. Això és el que m'ha passat a mi. Un dia vaig somiar que portaria màquines d'aquestes i ho he aconseguit, al Pirineu i a l'altra punta del món, als Andes.




Entrevista

"La festa post competició és un gran al·licient. Sense ella, el record per als nens no seria el mateix"
Oriol Guinart Director tècnic de Club Aranès d'Esports d'Iuèrn (CAEI)

entrevista


Les més llegides

Edició en paper


Editorial