Notícia
Caviahue, esquí entre araucàries
Enmarcada per un volcà i un llac, Caviahue és una estació d'una bellesa singular però encara poc coneguda
Caviahue és un racó de món, però un racó paradisíac al qual no s'hi arriba si no és per recomanació. O perquè el boca orella ha funcionat. En el meu cas visitar aquesta estació d'esquí va ser tota una paradoxa, perquè, de fet, en el meu tour per les estacions d'esquí argentines, ideat i plantejat un any abans, ni tan sols l'havia contemplat. Però la vaig visitar i va ser tot un encert. Caviahue és el distí perfecte per als esquiadors amb ànima aventurera i viatgera de veritat.
Bones panoràmiques des deles pistes altes de Caviahue (Foto: Diaridelaneu.cat).
Un llac, un volcà i un bosc d'araucàries i, al centre de tot això, una estació d'esquí: així és com es podria definir molt breument l'estació de Caviahue. Aquest destí de neu, relativament nou i encara poc conegut dels Andes patagònics argentins, és una destinació única. No és una afirmació de recurs fàcil. No hi ha gaires llocs que s'hi puguin comparar. La vaig visitar el setembre de 2017 i en vaig quedar impressionat per la seva singularitat pel que fa a paisatges, però també pel seu aïllament i pel fet que és tan poc coneguda que, per a mi, va resultar un autèntic descobriment.
No és fàcil que, per casualitat, algú vagi a parar a Caviahue. Impossible arribar-hi si no és perquè tens clar que hi vols anar, i que estàs disposat a superar tots els entrebancs. Aquesta estació com a destí d'esquí difícilment la trobareu en cap agència de viatges. Si hi aneu, serà perquè el boca-orella ha funcionat.
Bons paisatges i paratges forapista a Caviahue (Foto: Diaridelaneu.cat).
Perquè Caviahue?
Va ser el fet que em sobraven 3 dies de visita el que em va fer despertar, en el racó més profund de la meva consciència, que hi havia una estació d'esquí poc coneguda i de nom difícil de recordar, en la qual treballaven dos coneguts. Van ser en Gerard Escoda, responsable escola Grau Roig-Pas de la casa, i en Guillem Sadurní, conductor de trepitjaneus, els qui unes poques setmanes abans m'havien comentat que feien doble temporada. M'havien donat el nom del lloc, sí, però el nom no formava part del llistat d'estacions referents dels Andes. Així que, una mica a darrera hora, vaig decidir dedicar aquests 3 dies a visitar Caviahue. I va ser tot un encert.
Guillem Sadurní trepitjant pistes a Caviahue (Foto: Diaridelaneu).
Esquiant per Caviahue amb Gerard Escoda i Jaume Ros, a més de Guillem Sadurní, Josep Maria Pantebre i el Léo Duf. En Léo és un dels maquinistes de trepitjaneu que mesos després em trobaria a Gourette (Foto: Diaridelaneu).
Arribar a Caviahue per l'Argentina profunda
Com explicava abans a Caviahue no s'hi arriba ni per carambola. L'opció menys difícil és fer-ho per via aèria des de Buenos Aires fins a l'aeroport de Neuquén, capital de la província del mateix nom, i ciutat de 200.000 habitants i en la qual, no ens enganyem, no hi ha massa coses a fer.
Des de Neuquén hi ha la possibilitat d'arribar a l'estació d'esquí combinant diverses línies de bus. Però buscar alguna companyia de busos que faci la línia, no ja fins a Caviahue, sinó fins a alguna població més o menys important a prop de l'estació, no és tasca fàcil.
Per les carreteres de la Patagònia argentina, o si preferiu l'argentina profunda (Foto: Diaridelaneu).
En aquesta part del país, en la qual encara hi ha alguns trams de carretera sense pavimentar, sobretot a les zones de muntanya, les empreses de transport acostumen a canviar de concessió de línia d'un hivern per altra, ja que són línies deficitàries, per poc sol·licitades, les quals transiten per carreteres desertes de persones i vehicles. I la desinformació, fins i tot a les mateixes terminals, és norma habitual, així que les connexions de busos i línies no sempre funcionen com seria recomanable.
La cinta transportadora, sota un metre de neu (Foto: Diaridelaneu).
Hores perdudes entre terminals
Les hores perdudes entre terminal i terminal es poden fer llargues i feixugues. I això és el que em va passar a Zapala, 30.000 habitants, una ciutat a mig camí entre Neuquén i Caviahue en la qual vaig perdre 5 hores per connectar una línia amb una altra. Cinc hores sense res a fer, ja que en aquesta població no hi ha absolutament res interessant per visitar. Res vol dir res, més enllà d'un bar a la terminal de busos i un parell de restaurants prou dignes al centre ciutat. Amb wi-fi, això darrer molt important.
Finalment, ja avançada la nit i amb l'esquena atrotinada de tants quilòmetres, vaig arribar a Caviahue, sota una nevada intensa. Per sort, arribant a la terminal (s'entengui per terminal una parada de bus senyalitzada per un rètol vertical al mig del carrer que amb prou feina es veia per la nevada intensa), una passatgera del bus em va localitzar un amic perquè em pogués apropar en un 4x4 fins a l'hotel. Quin plaer entrar a l'hotel després d'un viatge inacabable!
Bé, un cop explicada l'aventura d'arribar a Caviahue, que crec que havia de narrar per deixar constància del seu aïllament, arriba el moment d'anar al gra i explicar-vos com és aquest paradís tan singular.
Esquiant plàcidament i amb la vista posada al llac (Foto: Diaridelaneu).
Així és Caviahue
Llevar-se el primer dia amb un matí de sol radiant i amb tot el paisatge de blanc immaculat i veure les araucàries amb un tou de neu a les branques, encara em va fer sentir més privilegiat, perquè no és un arbre gaire comú de veure al món. Ni als mateixos Andes.
Caviahue és un poble nou, fundat l'any 1986 en un territori de clima fred i ventós que molts anys abans es disputaven les ètnies peuenques i maputxes. El poble ha nascut a remolc de les termes de Copahue i la promoció ha vingut per part del govern provincial de Neuquén. I tot això amb l'objectiu d'establir població a la zona i convertir-lo en una zona turística. Els reclams? El llac, el volcà, les termes i l'estació d'esquí.
Caviahue ha anat creixent a poc a poc en l'àmbit d'urbanització, amb alguns hotels, cabanes i apartaments, però encara hi queda força feina per fer. Tot plegat ha fet d'aquest racó aïllat dels Andes patagònics una singularitat en tots els àmbits, des dels seus habitants fins als seus treballadors i visitants. A Caviahue hi resideix els mesos d'hivern austral una colònia d'andorrans i catalans prou gran que hi fan la doble temporada a l'estació d'esquí.
Vista parcial del peu de pistes (Foto: Diaridelaneu)
Un rere pistes impressionant
L'estació s'ubica a les faldes dels vessants sud-est del volcà Copahue (2.997 m). Els 29 quilòmetres de pistes es troben entre les cotes 1.650 i els 2.050. Les altes estan descobertes de vegetació mentre les baixes tenen l'atractiu de travessar boscos d'araucàries mil·lenàries (Araucaria araucana). Tots els traçats estan orientats cap al llac.
El primer cop que es trepitja la base de l'estació, des del punt de vista d'un esquiador, és una mica decebedor. Però compte, estem parlant de la base. A la cota baixa hi ha una zona de debutants amb cinta transportadora, un teleesquí i dos telecadires de dues places, vells i lents. Per cert, quan hi vaig arribar la nevada havia deixat enterrada la cinta i els operaris s'afanyaven a deixar-ho tot a punt.
Sortida en moto de neu cap a les faldes del volcà Copahue, a la frontera entre Xile i Argentina (Foto: Diaridelaneu).
En canvi, a la part alta, a la qual accedim amb un dels telecadires abans esmentats, s'arriba a un escenari de neu majestuós. A la falda del volcà Copahue hi trobem pistes amples i ben perfilades. Són pistes llargues, amb molt bona neu -en el moment de la meva visita- a les quals s'hi accedeix amb un telecadira de 4 places. També hi ha dos punts de restauració.
A prop d'aquest sector alt de l'estació també s'hi localitza l'accés al teleesquí del "Agrio", un remuntador aïllat que s'enfilava pels pendents del volcà i que va ser tancat ara fa dues temporades, després que el "senyor Copaue" entrés en erupció. Des d'aleshores les pistes a les quals donava accés aquest teleesquí han deixat de ser esquiables.
Caviahue ha anat creixent a poc a poc en l'àmbit d'urbanització, amb alguns hotels, cabanes i apartaments, però encara hi queda força feina per fer. Tot plegat ha fet d'aquest racó aïllat dels Andes patagònics una singularitat en tots els àmbits, des dels seus habitants fins als seus treballadors i visitants. A Caviahue hi resideix els mesos d'hivern austral una colònia d'andorrans i catalans prou gran que hi fan la doble temporada a l'estació d'esquí.
A la recerca del rerepistes de Caviahue (Foto: Diaridelaneu.cat).
Una estació de gestió andorrana
Una de les peculiaritats de Caviahue és que la seva gestió està en mans d'andorrans. Jaume Ros, a qui vam entrevistar el passat mes de setembre, presideix i administra la societat que gestiona aquest resort d'esquí. L'escola d'esquí i altres serveis de l'estació també són gestionats per la mateixa societat, que compta amb professionals catalans i andorrans al capdavant de diferents departaments. En aquest sentit i com a curiositat, els canons de neu de baixa pressió que hi ha repartits per l'estació d'esquí, havien estat instal·lats anys abans al Pas de la Casa.
Sortida del sol pels carrers de Caviahue (Foto: IST).
Après-ski a Caviahue
Entre les activitats après-ski a l'estació i destaquen les excursions amb moto de neu, per paratges impressionants, però també són molt recomanables les sortides a les termes de Copahue amb trepitjaneus adaptada. Una altra activitat interessant a fer a la zona, tot i que no es pot considerar com a après-ski, és l'skimo per les faldes del volcà. Compte, que tot sovint emet vapors i cendres.
Fent parada i prenent el sol a Caviahue (Foto: Diaridelaneu).
Tres imprescindibles i una curiositat de Caviahue
De Caviahue hi ha tres qüestions que considero imprescindibles a fer si decidiu visitar aquesta estació.
La primera: visiteu el llac a l'hora de la sortida o posta de sol. Hi captareu unes imatges espectaculars i úniques, especialment originals si sou aficionats a l'instagram.
La segona: no deixeu de visitar les termes de Copahue, d'accés amb trepitjaneus adaptada en temporada d'hivern. És una experiència que val la pena fer-la amb guia, ja que de camí a la zona hi havia hagut una base d'operacions i experimentació per als científics argentins destinats a l'Antàrtida.
I finalment, quan estigueu cansats d'esquiar per la pista del Puma, la que va en paral·lel a la "aerosilla" 4 plazas, al meu criteri la millor de Caviahue, un dels màxims plaers és fer un "kit-kat" de choripan a la terrassa del T-bar. Un autèntic plaer!
Abans d'acabar i a tall de curiositat, esmentar el bar Manolo's Pizza Pasta del poble de Caviahue, conegut popularment com l'ambaixada andorrana, on cada tarda i vesprada la colònia de catalans i andorrans s'hi deixen caure per prendre una cervesa o per menjar una pizza o un plat de pasta.
Doncs res, ja ho sabeu. A Caviahue no espereu trobar un centre d'esquí de primer nivell, perquè encara no ho és, però sí que hi trobareu una destinació especial, singular i autèntica, ideal per als qui volen viure experiències diferents i gens convencionals tot travessant l'argentina més profunda.
Us hi animeu?
Altres enllaços d'interès:
Enllaç oficial web de l'estació: www.caviahue.com
Entrevista amb Jaume Ros, director de l'estació de Caviahue.
El vídeo de Diaridelaneu de la visita a Caviahue en aquest enllaç.
Àlbum de fotografies de la nostra visita a Caviahue en aquest enllaç.
De la meva visita a Caviahue, vull donar les gràcies a Gerard Escoda, Josep Maria Pantebre i Jaume Ros per les seves facilitats en la visita, allotjament i accès a les excursions en moto de neu i trepitjaneus, de les quals en parlaré en un article a banda en els propers dies.
