La Molina naixia com a centre d'esports d'hivern a principi del segle XX. Va ser l'any 1908 quan queda documentat en el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) que els primers esquiadors van fer acte de presència a la zona. Ho van fer per començar a lliscar pels prats amb pendents de la zona. Els primers esquiadors practicaven telemarc i l'Stemmbogen i, sembla que sobre l'any 1912 s'hi van practicar els primers salts d'esquí.

Amb l'arribada del tren l'any 1922, La Molina començà a guanyar popularitat. Entre 1923 i 1924 ja es va convertir en un espai consolidat per a la pràctica l'esquí gràcies a la facilitat d'arribada. Aquell mateix any els esquiadors començaven a guanyar cota i pujar fins a Font Canaleta, ja que la zona oferia més garantia de neu i grans espais amb pendents lliures de bosc. La zona va guanyar popularitat ràpidament, fins al punt que en aquell mateix any s'hi van celebrar el Concurs d'Esports d'Hivern i els Campionats de Catalunya.

Font Canaleta es projecta com a zona per a salts d'esquí

Font Canaleta no només es va convertir en un espai apte per a la pràctica de l'esquí, sinó que també va esdevenir un espai molt adient per practicar salts d'esquí. Segons algunes fonts va ser l'11 de març de 1934 quan es va inaugurar el trampolí anomenat "Font Canaleta". La inauguració va comptar amb un saltador de luxe, el noruec Sigmund Ruud (1907-1994), aleshores olímpic i medallista. Va fer el salt inaugural del primer trampolí de La Molina amb una distància de 38 metres. Un cartell i targeta de presentació de luxe per projectar La Molina com a zona de futur per a la pràctica de salts.

Malauradament, l'inici de la Guerra Civil Espanyola l'any 1936 seguida per l'inici de la Segona Guerra Mundial l'any 1939, va fer que les instal·lacions i activitats de salts d'esquí quedessin en part aturades o sota mínims.

No va ser fins a l'any 1958 que l'activitat es va reiniciar de nou. L'any 1973 encara es va fer un nou pas endavant i es va construir un nou trampolí de 30 metres que, uns anys més tard, va ser ampliat fins als 35.

Un nou impuls arribaria l'any 1978, data d'inauguració del nou trampolí de 70 metres, amb el qual es projectava definitivament la Molina com la plaça forta dels salts d'esquí en l'àmbit de l'Estat espanyol. El trampolí era de rampa llarga i força plana, a diferència de la majoria de trampolins que en aquella època hi havia a Europa. El va estrenar el català  Àngel Joaniquet Tamburini  el 25 de març de 1979, que en el seu llibre "En un salto" explica que estèticament no era un trampolí massa "bonic". Actualment el trampolí ja no disposa de la part alta de la recepció, ja que en aquest tram hi passa un camí d'enllaç entre les pistes d'esquí alpí anomenades "trampolí" i "Pista larga".

Aquell mateix any es posava en marxa la Copa del Rei de salts, prova puntuable per al Campionat d'Europa. Aquest campionat, però, va deixar de celebrar-se l'any 1992.

El cert és que els anys 70 i 80 del segle passat van ser l'època daurada per als salts de trampolí a la Cerdanya. Hi havia ambient i una suficient pedrera de joves que, en certa manera, garantien el futur dels salts d'esquí. Una base formada per joves de les categories alevina, infantil i juvenil que, sense ser àmplia, era suficient per garantir-ne certs resultats. Amb la cantera nascuda a La Molina encara es va poder participar en els jocs d'hivern de Sarajevo, 1984, i Calgary, 1988.



Una història que s'acaba precipitadament

En arribar els anys 90 la situació als trampolins de La Molina ja penjava d'un fil. Tot i que l'any 92 encara s'hi va disputar la darrera Copa del rei de salts, a l'estiu de 1995 el trampolí de 70 metres de Font Canaleta encara va ser modernitzat i es va equipar amb material plàstic, per permetre'n els entrenaments sense necessitat de disposar de neu. La inversió podia semblar un revulsiu per a les activitats de salts a La Molina, però res més lluny que la realitat.

La història dels salts d'esquí a La Molina va acabar precipitadament l'any 1996. Aquell any la RFEDI va decidir unilateralment -sense consultar els practicants federats- clausurar la selecció de salts i dedicar el pressupost dels saltadors a l'equip d'esquí alpí. Pel que expliquen alguns testimonis a la Federació espanyola els salts no convencien, ja que es veien com una modalitat massa nòrdica i amb poques possibilitats de projectar-se i consolidar-se al país.

Per a més resignació la supressió de l'equip amb prou feina va tenir ressò en els àmbits esportius i encara menys mediàtics, bàsicament perquè els seus practicants eren comptats amb poc més que les dues mans i perquè, a diferència de l'esquí alpí, és un esport no recreatiu, és a dir, només destinat a la competició. En resum, sense possibilitats d'obtenir-ne ingressos que no fossin els de la Federació competent o per drets de competició en imatges de televisió. Així doncs, l'any 1996 s'hi van fer els darrers salts i els trampolins van quedar definitivament abandonats. Des d'aleshores cap més actuació ha evitat la seva degradació contínua, tot i que visualment i a certa distància encara llueixen dignament.

I de sobte, apareix Port del Comte

Després de gairebé quinze anys de silenci absolut sobre instal·lacions per a salts d'esquí, el 2010 l'interès pels salts tornava fugaçment a l'actualitat. I ho va fer amb sorpresa, perquè si bé la tradició de salts a casa nostra la té gairebé en exclusiva La Molina, més enllà del trampolí de salts que a principi de segle es va construir a Vall de Núria, i del qual ja no en queda pràcticament res, la bomba mediàtica la va fer esclatar Port del Comte.

Va ser el gener de 2010, quan l'alcalde Barcelona Jordi Hereu anunciava la creació d'una possible candidatura Barcelona-Pirineu per a l'any 2022, i per aquest motiu les instal·lacions disponibles per a les proves es posaven de nou a debat. Només un mes més tard de l'anunci de Jordi Hereu, l'estació d'esquí de Port del Comte es postulava, amb suport polític i civil local, com a possible seu per acollir les proves de salts d'esquí en la hipotètica candidatura olímpica per als jocs d'hivern Barcelona-Pirineus. (Veure enllaç d'aquesta informació). També ho va fer l'estació d'esquí de fons de Tuixent La Vansa, que es proposava com a seu de les proves d'esquí nòrdiques.

La candidatura de 2030, última oportunitat

Els projectes de les candidatures Barcelona-Pirineus 2022 i 2026, el primer ja perdut per calendari i el segon aparcat per centrar els esforços en una candidatura per al 2030, contemplava recuperar els trampolins de Font Canaleta.

De fet, en el projecte de la candidatura de 2026 la zona de Font Canaleta es considerava com a molt bona per la seva proximitat a la vila olímpica, que s'havia de construir a l'actual aparcament del telecabina Alp2500, però també perquè seria fàcilment accessible amb el nou telecabina projectat per unir l'estació de tren (cota 1.500) amb Pista Llarga i Font Canaleta (cota 1.700).

Si l'avantprojecte de candidatura d'uns jocs d'hivern per 2026 preveia la construcció de 3 nous trampolins a la mateixa zona, per a proves oficials i per a entrenaments, falta saber què passarà en un hipotètic projecte per al 2030. La candidatura d'uns Jocs d'Hivern esdevé, doncs, com l'última oportunitat per tornar a veure salts d'esquí a la Molina. Els treballs actuals de la Taula de Treball Permanent per a una Candidatura Olímpica d'Hivern Pirineus-Barcelona seran els que decidiran on s'haurien de celebrar els salts d'esquí a una hipotètica candidatura per als jocs d'hivern als Pirineus. El temps ho dirà.