Notícia

Els enemics de l'esquí

10 condicionants que fan de l'esquí una activitat amb el nombre d'aficionats estancats o directament a la baixa des de fa 25 anys

El canvi climàtic, entre els enemics poderosos de l'esquí
El canvi climàtic, entre els enemics poderosos de l'esquí Autor/a: Arxiu Diari de la Neu
Segons dades de l'Observatori Català de l'Esport, agència que depèn de la Secretaria General de l'esport de la Generalitat de Catalunya, el 77% de la població practica esport. Entre els 10 més practicats -veure informe-, però, no hi figura l'esquí. L'estudi publicat ara fa 8 anys també explica que cada vegada més ciutadans ens afegim a practicar esport i prova d'això és que el nombre d'espais esportius no para de créixer, impulsats sovint per institucions públiques però també per iniciatives privades.

L’any 2010 hi havia censats un total de 34.956 espais esportius reconeguts dins el Cens d’Equipaments Esportius de Catalunya (CEEC). Els esports d'hivern, però, continuen pràcticament estancats o fins i tot rebutjats, en alguns casos per criteris polítics. Un exemple d'aquest darrer cas seria la negativa a la proposta de construir un centre d'esquí indoor a Barcelona. Tot plegat fa pensar en què els esports de neu, i l'esquí en concret, tenen massa enemics que n'impedeixen el seu creixement en aficionats i practicants. Per què? A què es deu aquest possible menysteniment? N'intentem explicar les causes.


Es calcula que amb prou feina un 10% de la població catalana és esquiadora, lluny del 20% a què arriben les poblacions dels països amb tradició de neu. L'esquí, com a activitat de lleure, esportiva i social, va viure els seus millors anys entre mitjans de la dècada dels 70 del segle passat i la primera meitat de la dècada dels 2000.

I quins van ser els motius d'aquesta època daurada? D'una banda una conjuntura de llargs períodes de creixement econòmic (exceptuant la crisi post-olímpica de 1992 a 1995) i, de l'altra, per la incorporació continuada i sostinguda de les generacions del baby boom dels 60 i 70 al que avui es coneix com la societat de consum.

El màxim nombre d'esquiadors es considera que va arribar a finals de la dècada dels 90, quan es va arribar a la xifra dels 700.000. Des d'aleshores, tot i el creixement demogràfic del país, que ha permès passar de 6 milions d'habitants als anys 80 als actuals 7,5, la població esquiadora s'ha mantingut en la mateixa xifra. I la pregunta que molts ens fem és: perquè la xifra d'esquiadors s'ha mantingut estancada o a la baixa en una conjuntura de creixement demogràfic? Intentem desglossar en aquest article algunes de les raons que fan que l'esquí hagi vist estancat el seu nombre de practicants.

1 • La hiperactivitat social.

Tots tenim massa feina, massa gestions a fer en el nostre dia a dia, inclòs el cap de setmana. Possiblement aquesta "agenda estressant" sigui una de les raons que més impedeix que creixi el nombre d'esquiadors. Si prenem una agenda particular d'avui, possiblement digital, i la poguéssim comparar amb una de paper de fa 20 anys, ja sigui en l'àmbit familiar, social o la laboral, és ben segur que aquesta última la veuríem menys marcada o senyalada en actes, trobades i compromisos.

La societat, en general, viu a un ritme frenètic i intens en activitat diària. A més, les propostes d'activitats culturals o de lleure per al cap de setmana en moltes poblacions d'arreu del país són cada vegada més interessants, fins al punt que ens poden dissuadir de pujar a esquiar.

2 • La competència del lleure.

No fa pas tants anys que el lleure, a l'hivern, quedava reduït a unes poques propostes que res tenen a veure amb l'ampli assortit d'opcions que hi ha avui dia. Passar un dia a la neu, o un cap de setmana, o fins i tot una setmana blanca, era una opció gairebé única en els mesos més rigorosos dels hiverns de fa 25 anys.

Avui dia, en canvi, a ningú el sorprèn que, en ple hivern, dediquem un dia a jugar al golf, o muntar a cavall o a anar en bicicleta, o que decidim passar tot un cap de setmana en un allotjament rural o, perquè no, substituir una Setmana Blanca del mes de gener per un viatge en creuer turístic en ple febrer.

3 • L'atracció del futbol.

Quants esquiadors no pugen a pistes amb la bufanda del seu equip de futbol? O potser amb la samarreta del seu equip predilecte per sobre la jaqueta?

El futbol, ja sigui des del punt de vista de l'espectacle de masses o com a esport en si mateix, té un poderós efecte atracció sobre bona part de la societat. I en constant creixement. De fet, un partit de futbol entre dos equips que ocupin places altes a la classificació d'una lliga de prestigi, té prou força per dissuadir un bon nombre d'aficionats de pujar a esquiar. O potser és una excusa per a aficionats a l'esquí poc convençuts, però el cert és que la publicitat que ens vénen els grans mitjans de comunicació ens recorda, i sobretot ens sap vendre molt bé, que veure un partit de futbol en pantalla gegant, sigui en un local de nit o a casa d'uns amics o en família, és en si mateix un esdeveniment únic, i gairebé ens ho venen com una experiència, ni que sigui per compartir una pizza.

El futbol ha esdevingut una opció de lleure contemplativa i mediàtica amb prou poder de convicció per substituir per complet el que hauria estat una jornada d'esquí completa d'una família o grup d'amics en una estació d'esquí. Ara bé, no només hi ha una bona feina mediàtica per fer-ne un espectacle de masses, també ho són xifres objectives i prova d'això és que, a casa nostra, el futbol arrasa en llicències federatives de practicants. Mentre els esports d'hivern a Catalunya no arriben a les 10.000, el futbol arriba a les 110.000 llicències.

4 • Famílies més esportives que mai.

Com explicàvem més amunt, el 77% de la població practica esport. Són dades extraordinàriament positives, però que també tenen els seus peròs i contres. Cada vegada és més comú que dins una mateixa família tots els seus membres practiquin algun esport: potser el pare juga a pàdel, la mare practica natació, la filla juga a bàsquet i el fill pedala una bicicleta d'enduro. Hipotèticament, és clar. Però si aquesta pràctica, a més, va lligada a la competició, possibilitat gens estranya, aleshores és molt possible que algun membre de la família tingui hipotecat algun dels dos dies del cap de setmana. La família ja no pujarà a esquiar els dos dies del cap de setmana. Amb un n'hi haurà prou.

5 • L'esquí no està de moda.

Als anys 80 l'esquí estava de moda a tot el país. Esquiar era una activitat que, sense ser econòmica, havia aconseguit esdevenir molt popular. Potser alguns lectors recorden aquell espot dels anys 80 a Tv3 protagonitzat per l'aleshores jove actriu Ariadna Gil. Un espot que amb el missatge "Vine a esquiar a Andorra, hi fa un sol que espatega" va ser una campanya senzilla i fugaç que va aconseguir que cada cap de setmana milers i milers de catalans pugessin a esquiar al Pirineu.

Avui però, l'esquí no només no està de moda, sinó que en molts ambients es considera que és una activitat del tot incompatible amb la preservació del medi ambient.

6 • L'esquí, marginat en els mitjans de comunicació.

La presència de l'esquí als mitjans de comunicació és força residual i en conseqüència la seva difusió és, gairebé, nul·la. En l'àmbit audiovisual la presència és cada dia més complicada, ja que les audiències són les que decideixen quins esports es queden en pantalla en la famosa franja horària "prime-time". I a les notícies esportives dels telenotícies gairebé tots els minuts van dedicats al futbol.

Pel que fa als mitjans generalistes de premsa escrita tampoc dediquen massa atenció als esports d'hivern, però el problema és que els mitjans que es defineixen com a esportius dediquen més de la meitat de les pàgines al futbol. Més exemples: pel que fa a les revistes d'esports més venudes i amb més tirada a Catalunya no n'hi ha cap dedicada als esports d'hivern.

Pràcticament no existeixen programes de ràdio dedicats a l'esquí i al final l'únic canal de comunicació en què els esports d'hivern tenen un bon aparador és a internet.

7 • L'envelliment de la població esquiadora.

Un dels problemes als quals s'enfronta l'esquí és l'envelliment de la població esquiadora. Un estudi de l'expert suís en mercats de neu Laurent Vanat publicat l'any 2015 ja advertia que el gruix dels esquiadors el formen les generacions nascudes els anys 60 i 70. Aquest és, possiblement, l'amenaça que més haurien de témer els agents implicats en el sector i que, si no som capaços d'invertir, pot acabar posant el sector dels esports d'hivern en una situació de recolliment definitiu.

8 · La meteorologia, l'excusa recurrent.

"Pujarem a esquiar si fa bon temps". Quantes vegades heu escotat aquesta frase condicional a amics, família o coneguts? La meteorologia és, sense cap mena de dubte, un recurs fàcil a la qual molts citen per posar una excusa que justifiqui el fet de no pujar a esquiar. I ja se sap que no hi ha temporada d'esquí sense neu i per tant sense dies amb condicions meteorològiques que impliquin cels encapotats, dies ventosos o directament de nevades intenses.

9 • L'esquí, un esport llunyà, incòmode i poc econòmic.

El gran volum d'esquiadors del país viu en poblacions allunyades de les estacions d'esquí. Així doncs, per esquiar hem de prendre el vehicle i fer quilòmetres, tot sovint pagar peatges i, de vegades, haver de posar cadenes. Arribar a pistes, posar-se les botes sense guants quan fa fred, carregar esquís a l'esquena i caminar uns quants metres com un ànec per comprar el forfet i finalment, arribar al primer remuntador i encara haver de fer cua. Sí, ho hem exagerat un mica, però no ens enganyem, l'esquí no és un esport d'accés fàcil i encara menys econòmic, tot i que tampoc tant car com molts s'entesten a fer-nos creure.

En tot cas, massa condicionants a superar si el poder de convicció per pujar a pistes no és prou profund. I contra això s'hi posen més facilitats per part del sector però encara no les suficients.

10 · El canvi climàtic.

"Encara esteu esquiant?" "Aviat se us acabarà això d'esquiar" o "Cada hivern fa menys fred i neva menys". Són tres frases gairebé obtingudes d'un manual contra l'esquí que tot sovint escoltem a veïns, amics o familiars cada vegada que saben de la nostra intenció de pujar a pistes. Són frases nascudes de l'omnipresent i mediatitzat "canvi climàtic"  i que, certament, tots podem notar amb diferents senyals. Tant li fa que comencem a esquiar a mitjans de novembre o que ho fem a l'1 de maig. El cert és que tot això genera un entorn de desànim, i dissuadeix a que molts ciutadans optin per l'esquí com a activitat d'esports i de lleure en el futur. Tant parlar del canvi climàtic que al final a quedat la percepció que l'esquí és un esport destinat a a desaparéixer.

Doncs bé, aquí teniu 10 raons que intenten explicar quins són els 10 enemics principals de l'esquí a casa nostra. Segur que molts dels lectors també tenen altres raons per afegir-hi així que us convidem a fer-nos-les arribar en forma de comentari. Us hi animeu? Què en penseu?
Publicitat
Publicitat

Entrevista


Les més llegides

Publicitat

Edició en paper


Publicitat
Publicitat
Publicitat

Editorial

Publicitat