En Julià Coma, de Vilallonga de Ter, i en Cornel Griguta, un romanès inquiet i molt implicat en la seva feina, són els responsables de deixar cada dia les pistes a punt. Comencen a fer-ho a les 12 de la nit però jo he quedat amb ells una mica més tard; a les 4 de la matinada. Tal i com havíem acordat ens trobem a aquesta hora davant el garatge de manteniment de les retracs, al Pla de Morens, a 2.135 m.

04.00 h. Quan hi arribo, ben puntual, els aviso per telèfon perquè em vinguin a recollir. Avisats per la meva presència baixen per la pala de Barquins i veig com uns llums potents se m'apropen. S'atura la primera retrac, la que manega en Cornel i m'hi enfilo. Ens intercanviem uns "bon dia" - "bona nit" i ens presentem. En Cornel m'explica que aprofitaran la meva recollida a peu de pistes per omplir els dipòsits de les màquines, uns 200 litres cadascuna, i per fer una pausa-cafè.



“A mig trepitjar pistes sempre fem aquesta parada per prendre un cafè i omplir el dipòsit” m’explica, mentre posa sucre al meu cafè que em serveix amb rapidesa des de la seva petita oficina de treball. Tots tres anem trencant el gel. Li pregunto si a Romania, d'on és originari, també feia de maquinista. Em diu que no. En Cornel m'explica, això sí, que la nit abans només havia dormit dues hores: "perquè tinc una filla molt petita i amb els horaris de la meva dona ens hem de combinar com podem les hores per cuidar-la". Ja se li veu cara de son però se'l veu un personatge alegre.

En Julià em mira de reüll. Crec que no acaba de veure clar això de l'entrevista i em diu que és la primera vegada que li proposen fer el torn de treball amb un periodista al costat.  M'explica que viu a Vilallonga de Ter però que havia nascut a l'Alta Garrotxa "peròde ben petit de seguida vam anar a viure a la Vall de Camprodon, i ja ho veus, aquí em tens".



Anem a trepitjar

Acabats de fer el cafè continuem fent la xerrada mentre omplim els dipòsits. L'estona passa ràpida i en Julià es va mostrant més xerraire. M’explica que la màquina entra en calçador al garatge el qual "és massa estret". Ja els ho ha dit que "han d'ampliar el portal". No ens entretenim més, pugem a la màquina i comencem a remuntar per la pala de Puig dels Lladres.Fem diverses passades amunt i avall de la pista. Fem els girs en U en un punt fora pistes de la part alta i fem la volta als teleesquís de Barquins a la part baixa. M'explica que així no fan malbé la neu al girar. Mentre li faig algunes preguntes per a l'entrevista, de tant en tant, deixo de gravar i parlem més pausadament. Es queixa de la neu d'aquesta nit, que és massa tova.

Molt de tant en tant en Cornel comenta alguna cosa per la ràdio. Entre ells dos s'espavilen per tenir totes les pistes fresades, uns 15 quilòmetres, en les 7 o 8 hores de treball. Quan estem acabant el sector pugem fins a dalt de tot, a la cota 2.535, on hi ha la cafeteria les Marmotes. En Julià em vol mostrar una de les millors vistes de l'estació. "En nits clares des d'aquí es veu la badia de Roses il·luminada, a veure si avui tenim sort, perquè no és una nit massa clara" em diu mentre posa la directa per la pista del Bac cap a la cota 2.500.

Penso en silenci, sense dir res i acompanyats pel soroll del motor de gasoil de la màquina que segur que avui no ho veurem, que ja és mala sort, que he escollit un mal dia. Una mala nit, vaja. Però no, arribem i quan baixo de la retrac l'espectacle és bonic de veritat. Que ningú es pensi veure una gran postal nocturna, perquè no és el cas, però si que emociona, per un empordanès com jo, veure la plana de l'Empordà siluetejada al fons per una badia de Roses en forma de mitja lluna per llumenetes molt petitones. És un moment bonic, un d'aquells motius que segur que fan la feina d'en Julià i en Cornel molt agraïda.

Cap a la zona de debutants

05.30 h. En Cornel ens comunica per la ràdio que ja ha baixat pel traçat del teleesquí de Barquins i ens avisa que comença a trepitjar el Pla de Morens. Nosaltres ens enfilem de nou i comencem a baixar per la Puig dels Lladres cap a la zona de debutants. Anem xerrant, i tant aviat li faig les preguntes de l'entrevista que li tinc preparada com saltem cap a altres qüestions.

Ens afegim a la feina de fresar debutants. Fem diverses passades a la pista. Per fer-ho van fent cercles perimetrals i concèntrics fins a tenir les dues pistes de debutants trepitjades en tota la seva amplada. Aprofito per baixar i fer unes fotografies des de la traçada del teleesquí. Fa una nit tranquil·la i sembla que les primeres llums del dia s'intueixen al cel que hi ha rere la portella de Mentet. Acabada de preparar la traça del teleesquí de Morens aprofito per pujar de nou a la retrac i enfilem cap a la Xemeneia.

La Xemeneia

06.30 h. Ens dirigim cap a la Xemeneia. La claror del dia i la neu és cada cop més evident. Mentre enfilem la pista amb el seu pendent pronunciat una llebre passa davant nostre. "De llebres i guineus sí que se'n poden veure, però dels isards només en veus les petjades, no es deixen veure", m'argumenta sobre aquest aspecte de la fauna nocturna que es pot veure a les estacions d'esquí. Fem unes quantes passades amunt i avall per la pista de la Xemeneia. La seva pista germana, la Font Perdiu, està tancada.

Les passades finals de la Xemeneia ja les fem amb la plena claror del nou dia i les llums de la retrac aviat deixen de fer servei. Mentre acabem de trepitjar comentem alguns dels allaus que ha sofert aquesta zona i les prevencions que adopten per fer-ne el fresat després d'una nevada. Aquest és una sector que per la seva orografia s'hi acumula gran quantitat de neu en forma de congestes. Molta neu i a la vegada molta insolació, dos condicionants que fan aquesta pista singular. Anys enrere la pista i el teleesquí tenien una arribada en una cota més alta, molt a prop del cim del Pic de la Dona. La pista tenia una corba tancada, igual que el traçat del teleesquí i, treballar-hi, era especialment difícil. Una allau en va precipitar l'escurçament a la part alta a finals dels anys setanta.

Vallter, una estació de mida reduïda per trepitjar

08.00 Acabem de trepitjar tota l'estació. Mentre ens apropem a Morens vaig fent memòria d'alguns dels condicionants que afecten Vallter i que en Julià m'ha anat explicant. Em queda clar que el vent és, sobretot, el que més els condiciona la seva feina, fins i tot en l'horari, i per això es comença a trepitjar a les 12 de la nit i no a les 6 de la tarda. Quan finalment arribem al Pla de Morens hi "aparquem" les màquines. Aprofitem per fer unes quantes fotografies i xerrar una estona amb en Pau, el company de producció de neu que s'ha apropat per xerrar amb nosaltres.

Fem les darreres fotografies i en Julià em recorda que no ha estat una bona nit per l'estat de la neu, massa tova, i em diu que "hauràs de tornar a venir a trepitjar un dia amb bona neu, ha ha!". Jo li dic que això està fet, que tornaré, no sé quan, però que hi tornaré. M’acomiado d’ells mentre van arribant altres treballadors de l'estació. Comença un nou dia per a la pràctica de l'esquí. Les pistes són a punt i no tardaran en arribar els primers clients, que segurament desconeixen que unes hores abans en Julià i en Cornel hi han passat tota la nit per deixar-les a punt. Bona feina Julià i Cornel.

Ivan Sanz Tusell
2 de març de 2015

Entrevista amb Julià Coma en aquest enllaç