Notícia

Pep Font: 'En esports on la meteorologia més incidència té, com els de neu, és on els esportistes menys es queixen'

Pep Font, psicòleg esportiu: 'Tenim un rol irrellevant fins que sorgeix un problema, que llavors sembla que som imprescindibles'

Pep Font
Pep Font, al CAR (Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat). Autor/a: FCEH
Entrevista al psicòleg esportiu Pep Font, amb 30 anys d’experiència al CAR de Sant Cugat. Font posa en valor el rendiment, més enllà del resultat, i analitza la figura de l’esportista en el seu sentit més personal.


Entrar al despatx de Pep Font al CAR de Sant Cugat és comprovar la petjada que ha deixat en esportistes de referència mundial, des de pilots com Marc Coma i Nani Roma a esportistes d’hivern i de múltiples disciplines. Psicòleg del rendiment, Font trenca amb els esquemes convencionals que ens fan creure que un esportista ha de guanyar, perquè sí, sense tenir en compte les variables que poden incidir en el resultat i com gestiona l’individu l’instant clau, aquell en què es decideix tot.      
 
La figura del psicòleg esportiu està al nivell de rellevància que es mereix?
Es podria dir que tenim un rol irrellevant fins que sorgeix un problema, que llavors sembla que som imprescindibles. El psicòleg no està integrat en el pack de formació de l’esportista.

La percepció és que, a vegades, pateix el mateix mal que el fisioterapeuta, que se’l visita massa tard.
Sí, i això passa perquè la gent no entén que rendir és un fenomen psicològic. El rendiment té lloc aquí i ara, i és en aquest context quan has de demostrar el que vals. Per rendir no importa el que saps fer, sinó què fas en el moment que toca. Quan et jugues un títol, els rivals tenen més o menys el mateix nivell. Per tant, el resultat dependrà de la gestió que facis d’aquell instant.

I del que facis en aquells instants crucials dependrà si et penges o no la medalla?
Tu pots tenir uns coneixements i un nivell d’entrenament brutals, i a l’hora de la veritat cometre errades, o simplement que algunes de les moltes variables que no podem controlar ens aixafin la guitarra. Però dir-li a l’esportista que té dret a equivocar-se no està de moda, i això li provoca un augment immens de la pressió.
 
Sempre hem sentit que voler és poder.
Però no és cert. Avui dia preval una visió mecànica que dóna per fet que l’individu és una mena de recipient on s’hi aboca tot el coneixement i entrenament acumulats, i el dia de la prova només cal girar-lo i que surti tot en forma de bon resultat. Però què passa quan un esportista que busca un objectiu treballa de valent per aconseguir-lo i, arribat el dia, no surt bé? No aconseguir el resultat esperat és vist com una anomalia, quan és totalment factible que passi. Possible és tot, segur és res.

Per tant, no ens podem aferrar a la seguretat.
La seguretat és un mite a què ens intentem aferrar per negar la realitat. “Tinc confiança i sé que puc derrotar a qualsevol, però això no vol dir que ho faci. Sens dubte perdré curses. Ja m’ha passat i em tornarà a passar”. Són paraules de Carl Lewis (10 medalles olímpiques). I a ell se’l va aplaudir, però si ho diu un esportista de menys nivell se’l titlla de poc motivat, de caràcter dèbil... La inseguretat de saber que pots perdre vista com una probabilitat es torna en confiança.

En definitiva, aprendre a competir de la millor manera possible.
Competir bé no és prendre les millors decisions, és prendre-les. Competir bé significa, en primer lloc, assumir el risc que potser no sortirà com voldríem. En segon lloc, no actuar com un autòmat i atrevir-se a prendre decisions. I també fer-se responsable del propi rendiment. D’aquesta manera sempre s’aprèn.
 
Quina incidència té la pressió en el rendiment de l’esportista?
La pressió és necessària i, de fet, els grans esportistes fins i tot la gaudeixen. L’esportista ha de saber gestionar-la perquè, si ho sap fer, fins i tot se’n podrà beneficiar, si no el pot perjudicar. Però no deixa de ser una de les moltes variables a gestionar, com la velocitat o la potència.

Tard o d’hora arriben les lesions, i potser d’importància. Com les hem d’enfocar?
Les lesions comporten un procés traumàtic en què s’intenta, ràpidament, redirigir l’esportista en la tasca immediata que ha de fer. Hi ha un impacte emocional que és inevitable, però no deixa de ser una de les moltes tasques a fer per recuperar-se. En els casos en què la lesió comporta una primera fase incapacitant, que no et permet fer res, s’ha d’entendre que fer res ja és fer alguna cosa. Els primers dies són complicats, però també els últims quan gairebé estàs recuperat i hi ha perill de recaiguda.

En els esports d’hivern sovint influeixen factors incontrolables com la meteorologia. Com es gestiona?
El marxador Valentí Massana deia: “La sort existeix però, per mi, com si no existís”. I la mateixa concepció s’ha de tenir de la meteorologia. T’has d’adaptar a les condicions i no queixar-te, perquè no ho pots controlar. Curiosament, en els esports on la meteorologia més incidència pot tenir, com sens dubte són els de neu, és precisament on els esportistes menys es queixen. Ja ho tenen integrat.

La figura del psicòleg esportiu té sentit en un esportista popular? 
Sí, sempre que tingui problemes per entendre el concepte de la competició. Quan parlem d’assoliment de l’objectiu no ha de ser obligatòriament una medalla olímpica; també pot ser baixar un temps concret o completar una sèrie de quilòmetres en l’esport que sigui.




Entrevista

"La festa post competició és un gran al·licient. Sense ella, el record per als nens no seria el mateix"
Oriol Guinart Director tècnic de Club Aranès d'Esports d'Iuèrn (CAEI)

entrevista


Les més llegides

Edició en paper


Editorial