Notícia

Chacaltaya, una història trista conseqüència del canvi climàtic

Fa 10 anys desapareixia la glacera més alta del món equipada amb un remuntador i una pista d'esquí

chacaltaya
Aspecte que oferia Chacaltaya, a la pràctica una llengua de glaç i neu més que una glacera Autor/a: Wikipedia
Fa poc més de 48 hores que Islàndia acomiadava la primera glacera del país desapareguda per l'escalfament global. Okjökull, nom de la glacera, serà recordada amb una placa. Pocs recorden però, que fa just deu anys també desapareixia una altra glacera, la de Chacaltaya, a Bolívia. Sense soroll, sense placa que ho recordi, la mort de Chacaltaya a l'agost de 2009 va ser un primer exemple anticipat i dramàtic del que, si no es frena, pot suposar l'escalfament global per a moltes altres estacions d'esquí. Però, com s'esquiava a Chacaltaya? Era, realment, una estació d'esquí? Us ho expliquem.


Va ser el 7 d'agost de 2009. Ho va explicar la BBC en aquest reportatge que, en el fons, era més un avís anticipat en un any que no pas una constatació.

Segons la Wikipedia (veure aquest enllaç) la glacera va desaparèixer totalment un any més tard, el 2010. En qualsevol cas, any amunt o any avall, Chacaltaya no era una glacera qualsevol, era l'única glacera de Bolívia apta per a ser esquiada. L'any 1943 va ser equipada amb un remuntador  i un parell de pistes d'esquí.

La glacera Chacaltaya, a 5.300 metres d'altitud, formava part de la serralada "cordillera Real", dins tronc central dels Andes a la zona de Bolívia. Va tenir l'honor de ser la pista d'esquí més alta del món durant forces anys i això era el que la feia més coneguda dins el món de l'esquí.

Tot i que només es trobava a 30 quilòmetres de La Paz, a la pràctica eren dues hores de cotxe; i és que el camí a partir de la ciutat d'El Alto era una pista de 10 quilòmetres de terra i pedres que, per més inconvenients, a vegades quedava coberta de neu o glaç en els darrers quilòmetres.

Expliquen els diaris bolivians que un equip de científics del país va començar a mesurar la glacera de Chacaltaya a mitjans dels anys 90, quan ja es trobava en regressió. Aleshores van preveure que la glacera, que s'havia començat a formar uns 18.000 anys enrere, sobreviuria fins a 2015.

Devien pecar de prudència, potser per no ser acusats de catastrofistes pels negacionistes de l'escalfament global i el canvi climàtic. La glacera va morir, com explicàvem a l'encapçalament de l'article, l'agost de 2009.

Però, com s'esquiava a Chacaltaya? Era, realment, una estació d'esquí? La resposta, tot i que amb més de 20 anys de retard i estirant una mica en la memòria i amb el suport d'algunes fotografies, us l'expliquem tot seguit.

chacaltaya-1997-ski-clubandinoboliviano-ivan-sanz
Davant el refugi del Club Andino Boliviano de Cahacaltaya, a l'any 1997 (Foto: CEJ).

Així era l'esquí a Chacaltaya

Han passat molts anys des de la meva visita a Chacaltaya. Va ser els anys 1997 i 1998, quan el Centre Excursionista Jonquerenc, entitat de la qual formava part, organitzava un cop per any expedicions d'alpinisme per diferents serralades del món.

La visita a Chacaltaya formava part dels dies dedicats a l'aclimatació prèvia abans d'intentar assolir cap cim de la Cordillera Real. Per cert, que ningú es pensi que sóc un gran alpinista, tot el contrari, a la pràctica sóc poc més que un aficionat als trekkings i a pujar cims de vaques escarpats i ben solejats.

En qualsevol cas, per arribar a Chacaltaya primer calia contactar amb l'oficina del Club AndinoBoliviano, a La Paz, des d'on contactaven amb el guarda per avisar-lo de les intencions del grup d'esquiar a la glacera. Després, l'endemà, ben d'hora, es pujava al refugi amb una "movilidad" (Nissan Vanette), una furgoneta-taxi de 7 places molt comuna entre els taxistes de La Paz en aquells anys.

Curiosament la pujada per la carretera tortuosa és un dels episodis que més recordo de l'esquiada a Chacaltaya, bàsicament perquè els darrers 2 o 3 quilòmetres els vam fer sobre uns pocs centímetres de neu caiguts durant la nit, amb el taxista dins el vehicle ben abrigat i encongit al volant mentre escoltava a tot volum l'enrogallada Ràdio Chacaltaya, emissora musical de moda del moment i que, encara avui, era molt escoltada a La Paz i El Alto. Nosaltres sovint baixàvem i empentàvem, esgotats i cansats per l'alçada, en diferents trams de la carretereta per arribar a la base del refugi, a 5.300 m.

Un cop a dalt, un guarda de refugi de qui recordo una cara castigada pel fred i el sol, atenia els clients en un refugi molt auster però digne. I poca cosa a oferir, més enllà d'un mate (infusió) de coca. A les parets del refugi alguns detalls que per a mi em van semblar el més interessant: unes poques fotografies i retalls de diaris clavats en un racó on es podien veure o llegir sobre uns campionats d'esquí celebrats a la glacera.

A la vora mateix del refugi, a no més de 50 passes, ja es podia trepitjar la glacera, que aleshores es veia petita i tenia l'aspecte més d'una llengua de neu que no pas d'una glacera. Amb prou feina s'hi podien intuir els dos traçats principals d'esquí per on lliscar, tot i que sobre els plànols que reproduïa una postal comprada pels carrers de La Paz, se suposava que n'hi havia 4.

Per descomptat, les pistes no es tractaven amb cap trepitjaneus. Allà s'esquiava sobre neu o sobre glaç sempre natural. Sota el refugi, una habitació sense llum amb material d'esquí vell per llogar. Tot era precari i el remuntador (o cable triangular) encara ho era més: un motor de camió instal·lat en un xalet-barraca de fusta que feia moure un cable instal·lat amb tres suports, que li donaven una forma triangular al llarg i ample dels no més de 200 metres de desnivell.

No recordo l'estona que vam esquiar, potser una hora potser dues, però remuntar pel cable era molt incòmode. Tampoc recordo si vam plegar perquè esquiar a 5.300 m era exageradament cansat o perquè es va acabar el gasoil del motor, que per cert s'aturava sovint. Recordo, això sí, com molt emocionat el guarda del refugi va sortir a fer-nos unes fotografies mentre esquiàvem. Segons ell feia "mucho tiempo" que ningú havia pujat a esquiar a Chacaltaya. I aquest "mucho  tiempo" em va desconcertar sobre la popularitat que se li atribueix, se li atribuïa, a la glacera.

L'esquiada va ser més emotiva que gratificant, i és que per a mi, ja aleshores un "malalt de neu", va ser un d'aquells moments desitjats, més pel significat d'esquiar allà dalt que no pas per l'experiència en si mateixa.

Avui, quan ja han passat més de 20 anys des d'aquella esquiada en les neus de Bolívia i, dia si dia també, escolto per la ràdio, televisió, o pels titulars de Twitter, que les glaceres de tot el món reculen a passes de gegants, ho recordo amb una estranya sensació de pena i privilegi, de resignació i a la vegada d'esperança impotent.

Aquest mes d'agost hem acomiadat irònicament, solemnement, la desaparició de la glacera Okjökull. Ho hem fet just quan es compleixen 10 anys de la desaparició de Chacaltaya. Algú s'etreveix a pensar què estarem celebrant l'agost de 2029?

chacaltaya-1997-ski-esqui-ivansanztusell
Entrant a esquiar a la glacera de Chacaltaya l'any 1997 (Foto: CEJ)




Entrevista

"La festa post competició és un gran al·licient. Sense ella, el record per als nens no seria el mateix"
Oriol Guinart Director tècnic de Club Aranès d'Esports d'Iuèrn (CAEI)

entrevista


Les més llegides

Edició en paper


Editorial