Ivan Sanz Tusell

Ivan Sanz Tusell

Vaig començar a esquiar a Font Romeu, però allà on realment en vaig aprendre i estimar la neu va ser a Vallter 2000. Alguna cosa deuen tenir aquestes dues estacions perquè m'hagi convertit en un veritable "malalt de neu". Més sobre mi a Qui som. Twitter: @ivansanztusell 
 

Opinió

Entrepà de bull negre i truita de riu

Truita de riu, servida al restaurant ICC de Saint Lary Soulan.
Truita de riu, servida al restaurant ICC de Saint Lary Soulan.
Ja fa una pila d'anys, potser 10, potser 15, em va quedar gravada una petita discussió entre una esquiadora i el responsable del bar Les Marmotes de Vallter. El bar en qüestió oferia un "menú" tancat a un preu molt econòmic, en el qual entrava una beguda i entrepà de bull negre. I la discussió venia perquè la clienta, l'esquiadora, demanava si es podia canviar el bull negre per un altre embotit a l'entrepà del "menú" en oferta.

La qüestió de fons era que, si el cambrer canviava el bull per un altre tipus d'embotit, argumentava que aleshores el preu no seria el mateix. Raonava que l'oferta tenia tot el sentit perquè el que es volia, amb aquell preu de menú econòmic, era promocionar el bull. Un al·licient econòmic per promoure i difondre el consum dels embotits propis de la vall, però que tenen poca demanda. La discussió, de bon rotllo, es va acabar aviat, però va captar l'atenció dels que en aquell moment estàvem a prop del lloc dels fets.

Amb el pas dels anys, aquella anècdota, que demostrava l'interès pel producte de proximitat, defensat pel responsable de l'esmentada cafeteria, m'ha anat creixent en el meu subconscient, i veig que també s'ha traslladat per altres moltes vies a bona part de la societat i per extensió a les estacions d'esquí.

vallter-les-marmotes-interior
Cafeteria Les Marmotes de Vallter 2000 en una imatge d'arxiu (Foto: IST).

A les estacions de FGC, per exemple, aquesta és una qüestió que ha anat a més d'uns anys cap aquí, possiblement per sensibilitat amb el territori en el qual es troben, per la seva funció de motors de dinamització del Pirineu i molt possiblement per la convicció de molts dels responsables dels diferents punts gastronòmics.

Al vessant nord del Pirineu aquesta és també una qüestió molt sensible, possiblement des de fa més anys que no pas aquí. Pel que sigui, a França aquesta qüestió la tenen molt ben assumida. La defensa del producte local és un senyal d'identitat. Sobre el terreny, en els darrers 4 o 5 anys, m'he trobat que en algunes estacions és gairebé impossible demanar un vi que no sigui de la vinya o denominació d'origen més propera. El producte i el tipus de cuina dels restaurants sempre és tradicional o moderna, però sobretot vinculada al territori. O sigui, gastronomia i consum de quilòmetre zero sempre que es pugui o, alternativament, que sigui la més propera.

D'aquesta convicció per defensar el producte local hi ha un cas prou representatiu. La truita de riu, per exemple, un plat i producte ben propi del Pirineu i fàcil de trobar al vessant occità de la serralada, s'ha perdut a la carta de molts restaurants del vessant sud.

Consti que sempre que la trobo a la carta, la demano. Admeto que tanta estima gastronòmica per la truita de riu deu ser pels bons records que em desperta el seu sabor, el qual em transporta a la meva infantesa quan, precisament baixant de Vallter i quan encara els remuntadors no arribaven on ara hi ha la cafeteria "del bull negre", ens aturàvem amb els pares i els meus germans per entaular-nos a dinar al restaurant L'Escon, a peu de carretera, a Llanars.

Però tornem als nostres dies. Enguany, si tenim la sort de poder pujar a pistes, ens toca dinar a casa o bé portar-lo a la carmanyola. O demanar drets i a la intempèrie un entrepà al bar peu de pistes de torn per menjar-nos-el en algun racó de l'estació. O al cotxe, com havien fet de joves. És trist per a tots, però hem de pensar que és temporal i tard o d'hora les esquiades en les quals ens entaulem amb els amics, la parella o la família, tornaran. Segur.

El cas és que, veient que la gastronomia en una estació d'esquí sempre ha estat una qüestió important, sigui per preu o per oferir sense complexos el producte local, i veient que encara hi ha coses per provar i canviar, potser es podria aprofitar el moment actual de certa pausa per repensar una mica el combinat d'esquí i gastronomia.

Un esquí que a través de la gastronomia a pistes s'identifiqui encara més i millor amb el territori, i que doni més valor social a què suposa esquiar. Que esdevingui una activitat a la qual la societat, en general, la vegi menys elitista i a la vegada més útil per al territori, per ajudar en les seves tradicions i en la seva identitat.

A més, si els esquiadors hi contribuïm demanant més sovint el producte local i consumint-lo de forma més normalitzada i no com a excepció, farem del nostre esport una activitat més autèntica i genuïna. I de rebot aconseguirem que per alguns es deixi de veure com una activitat aliena. En resum, que l'anècdota de l'entrepà de bull negre i la truita de riu es pugui estendre amb normalitat a les nostres estacions, i demostrem que la gastronomia amb producte local ens és més útil i no està renyida ni amb el bon preu ni amb la modernitat.

Comentaris


No hi ha cap comentari
 

Editorial


giny

Edició en paper


giny

giny
giny
giny