Ivan Sanz Tusell

Ivan Sanz Tusell

Vaig començar a esquiar a Font Romeu, però allà on realment en vaig aprendre i estimar la neu va ser a Vallter 2000. Alguna cosa deuen tenir aquestes dues estacions perquè m'hagi convertit en un veritable "malalt de neu".

Twitter: @ivansanztusell 
 

Opinió

Un bon dia i un somriure a peu del teleesquí

L'Ester, una simpàtica operaria del telecadira d'accés a La Peülla
L'Ester, una simpàtica operaria del telecadira d'accés a La Peülla Autor/a: Diari de la neu
Hi ha ocasions i estacions d'esquí en les quals, bé perquè hi ha un sol remuntador o bé perquè només hi ha una pista que realment t'agrada, et passes el dia fent ús del mateix teleesquí. O telecadira. Si a sobre resulta que aquell dia esquies sol, la situació convida a establir certa complicitat amb el personal que controla el remuntador. Comences per un "bon dia" i acabes intercanviant tot tipus de frases curtes, aquelles que permeten els pocs segons de contacte entre cadira i cadira.

De quan era petit i aprenia a esquiar als teleesquís de Morens, a Vallter, sempre recordaré en Mariano (EPD), "aquell" senyor que tant respecte m'imposava i que sempre m'aconsellava "menjar més sopes nen", que "per això se t'escapa la perxa".

De més gran, als teleesquis de Barquins, era tot un clàssic trobar-hi en "Manel dels arrastres", que és com el coneixíem uns quants habituals de l'estació. De tants anys de trobar-nos cara a cara prenent o servint una perxa vam acabar sent amics.

Recordo també a Arinsal, ja fa molts anys, com un dels operadors d'un teleesquí de debutants repartia targetes-invitacions a tort i a dret d'una discoteca andorrana de moda. Segons em van explicar uns monitors es veu que era tot un crack a l'hora de "lligar" gràcies a la seva funció d'ajudant a peu del teleesquí.

Deu ser per aquestes experiències i altres records que sempre em fixo en el personal que treballa als remuntadors: com atenen als clients, com vesteixen o com s'entretenen quan hi ha poca clientela. Alguns s'equipen amb prismàtics per observar detalls de l'entorn llunyà, altres escolten música, llegeixen, fumen, potser tenen la mirada perduda a l'infinit... Sempre he pensat que treballar en aquest entorn de cims nevats sota un cel blau és un privilegi però també m'imagino que fer-ho en un dia d'hivern amb vent, neu, boira i escassos clients deu el més semblant a un infern fred i de color blanc.

Ben mirat tot suma: l'estat de la neu, el sol alegre que il·lumina un cel blau intens, l'entrepà "boníssim" que ens han servit amb simpatia al bar de torn, la conversa amb altres clients en el trajecte del telecadira o veure un monitor que s'escarrassa en ensenyar són imatges i moments que ens ajuden a passar un gran dia a la neu. Si a més el personal que treballa als remuntadors ens han atès al llarg del dia amb un somriure i bona cara, arriba aquell moment en què ens descollem les botes a l'aparcament i ens queda aquella sensació d'haver passat un dia al paradís...

@IvanSanzTusell

PD: Dedicat a tots aquells que a peu del teleesquí ens ateneu amb un somriure i un bon dia. Gràcies!




Entrevista



Edició en paper


Editorial