Marc Pinsach i Rubirola

Marc Pinsach i Rubirola

Marc Pinsach i Rubirola (Cassà de la Selva, 1989) és un esportista d'alt nivell i esquiador de muntanya català, iniciat en la disciplina l'any 2000 i membre de l'equip espanyol d'esquí de muntanya des de l'any 2006. Campió d'Espanya d'esquí de muntanya l'any 2011 i bronze a la copa del món sub 21 de la disciplina, al seu palmarès hi destaquen el quart lloc aconseguit a la Patrouille des Glaciers de l'any 2010, el tercer lloc al Trofeo Mezzalama de 2011 o el quart lloc al campionat europeu de relleus.

El 29 de desembre de 2012 va proclamar-se sotscampió d'Espanya de cronoescalada en esquí de muntanya després de finalitzar la Crononiu de La Molina en segona posició, darrere Kílian Jornet, qui al seu torn defensava el títol. Poc més d'un mes després, Pinsach relleva Jornet al capdavant del campionat d'Espanya d'esquí de muntanya en categoria individual, proclamant-se campió de la disciplina a la cursa disputada a les pistes de Boí Taüll.

Opinió

A veure qui la fa més llarga

El lector pot estar tranquil que això no va ni de sexe, ni d’erotisme, ni de membres virils. Tot i que sí que pot anar, en certa manera, d’exhibicionisme. D’exhibicionisme amb calça curta i bambes de córrer penjades a la xarxa. La irrupció de les xarxes socials i el poder de la imatge afecta, també, el món de les curses de muntanya. Em refereixo a les curses de muntanya perquè és, dels esports de muntanya, el més popular i, per tant, en el qual els comportaments tenen una visualització més gran. Al capdavall, però, no descobriré res que ningú no hagi vist mirant atentament la secció de política d’un telenotícies.

El fet de ser un estrany en el món de les curses de muntanya em permet tenir certa perspectiva i veure des de l’òptica d’un esquiador de muntanya comportaments que potser pels qui viuen immersos els 365 dies de l’any en el món del Trail no veuen. Els qui competim a l’hivern sobre esquís seguim una copa del món estructurada, ordenada, que aconsegueix reunir a cada una de les curses els millors del món i permet que les grans clàssiques (Pierra Menta o Mezzalama) també puguin gaudir de la participació dels millors atletes gràcies a una bona distribució del calendari. Quan a finals d’abril deixem els esquís i ens posem a córrer ens sobta el caos en què viu el món del Trail.  Hi ha moltes distàncies diferents, moltes curses cada cap de setmana, molts circuits paral·lels i, per tant, moltes dificultats perquè a les curses es reuneixin els millors de l’esport. Fins i tot aquest any s’arriba a l’extrem que una de les proves de la Copa del Món de llarga distància, el Troffeo Kima, coincideix amb la prova reina de la llarga distància, l’Ultra Trail del Mont Blanc. A aquest caos s’hi suma el paper comunicador de les xarxes socials dels nostres dies per abonar un terreny a la confusió. Aquest nou mitjà de comunicació del segle XXI, on el poder de comunicació ha esdevingut horitzontal i s’ha democratitzat, pot incidir directament en la valoració d’un atleta, creant un cercle mediàtic virtuós que  a vegades descansa sobre terreny pantanós. Cuidant la imatge, adoptant un perfil que no passi desapercebut, comunicant tot el que un fa, triant les curses on poder brillar per absència de tots els galls -i tot això suportat per una marca amb un fort poder mediàtic- pot fer avançar molts i molts corredors en la imaginació de les persones que admiren aquests esportistes. Per tant, es generen una sèrie de disfuncions entre el nivell mediàtic i el nivell esportiu d’un atleta. Seguint aquesta deriva, un atleta pot arribar a dubtar de si és més important tenir cura del rendiment físic o la imatge i les habilitats comunicatives.

Aquella famosa frase que una imatge val més que mil paraules no és gens innocent, i defineix molt bé els temps que ens han tocat viure. És l’enlluernament que provoca el poder mediàtic que fa que a vegades sigui més important tatuar-se el cos de dalt a baix, o córrer sense samarreta amb una frondosa barba, que no pas entrenar i guanyar curses. Qui sap si el món de l’esport a muntanya no viu tant allunyat de la crua realitat quotidiana i pateix dels mateixos mals. Potser li passa com a la política, que es preocupa molt més abans de treure un gran titular de deu segons que no pas d’omplir de contingut un discurs i una acció de govern. Ara bé, al final i després de tot, suposo que tots sabem qui és el millor pujant i baixant muntanyes amb un dorsal al pit. 


Article publicat a la revista Vèrtex de la FEEC, nº 253 corresponent a juliol-agost de 2014.

 





Entrevista



Edició en paper


Editorial