Ivan Sanz Tusell

Ivan Sanz Tusell

Vaig començar a esquiar a Font Romeu, però allà on realment en vaig aprendre i estimar la neu va ser a Vallter 2000. Alguna cosa deuen tenir aquestes dues estacions perquè m'hagi convertit en un veritable "malalt de neu". Més sobre mi a Qui som. Twitter: @ivansanztusell 
 

Opinió

Història, competició, sol i neu: reflexions sobre La Molina

Terrassa i bar al sector Albaus de La Molina
Terrassa i bar al sector Albaus de La Molina Autor/a: Diaridelaneu.cat
En aquesta temporada 2015-16 s’han complert els trenta anys de l’adquisició de La Molina per part de la Generalitat de Catalunya. La gestió de l’estació d’esquí s’està fent per mitjà de l’operadora de transports públics dels Ferrocarrils de la Generalitat, o sigui, el grup FGC. Va ser a Rasos de Peguera i La Molina els dos paratges en què es va començar a esquiar a Catalunya. Els primers aficionats hi van aparèixer cap a l’any 1908, i sobretot a partir de 1922 amb l’arribada del tren a la Cerdanya. L’any 1943 s’instal·lava a La Molina el primer remuntador i podem dir que així naixia com a estació d’esquí.

Per a moltes generacions esquiadores nascudes als anys 50, 60 i 70 La Molina ha estat el referent per diversos motius: havien aprés o començat a esquiar a l’estació més accessible i gran que hi havia aleshores. Als anys 60 Baqueira quedava lluny, Font Romeu era a “l’estranger” i sempre era més complicat anar-hi havent de tramitar la carregosa Carte verte. Poc a poc sorgirien moltes altres estacions pel Pirineu però La Molina continuava sent la més popular fins que, inevitablement, arribaria més competència i les noves destinacions ja s’implantaven amb estudis de mercat, de nivologia, orogràfics i de viabilitat, al mateix temps que La Molina tancaria les pistes baixes per escassetat de neu i l’estació centraria la seva consolidació i creixement des de les cotes 1.700 en amunt.

Als anys 80 la situació ja era d’inviabilitat i al 1986, com esmentava a l’inici de l’article, s’ho quedaria la Generalitat per evitar el tancament d’una estació que concentrava bona part de la història de l’esquí a Catalunya. No es podia deixar caure una estació històrica ni amb tant de pes econòmic i turístic al Ripollès i la Cerdanya. Des d’aleshores ha continuat avançant i ha estat la pionera en tecnologies com la instal·lació de la xarxa de neu produïda, va portar per primera vegada al Pirineu una Copa del Món d’esquí alpí femení el 2008 i fa ben poc encara ha innovat en esdeveniments com les esquiades temàtiques per a col·lectius LGTB. Avui dia, penso, aquesta estació ens està oferint especialització en competicions, tradició, innovació, meteorologia més amable que altres estacions i vocació de servei públic, i per aquest darrer motiu és un referent en l’esquí adaptat. Per cert que això últim, si no ho fes La Molina, qui ho faria?

Si escric aquest article és perquè fa tres anys que he començat a conèixer una mica més a fons aquesta estació i, després d'esquiar-la amb molta freqüència puc dir que ja he començat a identificar el millor que ens pot oferir però també les mancances, motiu pel qual faig en faig unes reflexions.

La primera, més que reflexió, una constatació. El Pla Director Urbanístic de l’estació (PDU), que aquest dies hem detallat al Diari, promet rellançar-la. De moment ja consta el projecte i si bé ara no hi ha recursos per implementar-lo segur que arribaran més endavant. Les bases ja estan posades i això sí que és una gran notícia.

La segona, l'inconvenient climàtic. La Molina té el repte de superar la seva orientació, extensió, ubicació i alçada i això obliga als seus responsables a fer molts més esforços que altres estacions per tenir i mantenir neu. Res de nou i que ningú no sàpiga i queda clar que s’hauran de continuar fent més esforços en aquest sentit per superar l’escalfament global.

La tercera, la força de la història. Penso que falta posar en valor el context històric. És una característica que ben projectada convertiria La Molina en un destí de molt més prestigi, sobretot a nivell internacional pels qui ja saben esquiar però no coneixen l’estació, però també per als qui volen iniciar-se en els esports d’hivern i volen fer-ho per la “porta” gran. Què els semblaria traslladar un trampolí dels salts d’esquí de Font Canaleta a l’entrada de l’aparcament de Pista Llarga i convertir-lo en un “monument” a la competició en forma de mirador i reclam fotogràfic?

La quarta, incentivar l’après-ski. Falta un peu de pistes més actiu, comercial i modern que milloraria l’experiència dels seus visitants, però també les activitats alternatives dins les mateixes pistes: s’imaginen un spa a l’aire lliure a Costa Rasa obert 24 hores?

Són quatre reflexions que per descomptat que deuen ser molt discutibles però que, com a editor d’aquest digital, m’he permès el luxe de deixar-les per escrit amb un objectiu: tant de bo puguin servir per iniciar un debat que es pugui ampliar amb més aportacions, reflexions, propostes o matisos. El sol fet que aquest article fos un punt de sortida per a un debat d’idees amb l’objectiu de proposar millores per a La Molina ja em donaria per satisfet. Així que convido als lectors a sumar-s’hi. Us hi animeu?

Comentaris

  • Hola Toti. Merci per la teva observació, ja l'he rectificat. La veritat és que no en tenia coneixement d'això de la Mongie.

  • Bones reflexions en veu alta de l'estació d'esquí degana de Catalunya!!! Salut i neu ;-)

  • Bones reflexions en veu alta de l'estació d'esquí degana de Catalunya!!! Salut i neu ;-)

  • Bon repas històric Ivan, només un apunt: la Copa del Món FIS d'alpí a La Molina va ser la primera "femenina" en disputar-se als Pirineus ja que hi va haver un SL masculí de Copa del Món el 6 de gener del 1985 a La Mongie (Pirineus Francesos). Va guanyar Adreas Wenzel i Stenmark va fer 5è.
    Salut i bona feina!

5-10-20-tots
1
 


















Editorial

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny

giny