Ivan Sanz Tusell
Vaig començar a esquiar a Font Romeu, però allà on realment en vaig aprendre i estimar la neu va ser a Vallter 2000. Alguna cosa deuen tenir aquestes dues estacions perquè m'hagi convertit en un veritable "malalt de neu". Més sobre mi a Qui som. Twitter: @ivansanztusell
Opinió
Paravents: com produir neu sense despeses d'energia
Sabíeu que un paravent és un canó de neu a cost zero? Doncs sí. Vagi per endavant que aquesta afirmació no és meva, unes línies més avall ja us explicaré qui n'és l'autor. El que m'ha portat a escriure sobre aquest tema, el dels paravents, és que aquesta temporada que deixem enrere ha estat molt condicionada pel vent. Una estació com Vallter, per posar un exemple, ha tancat 17 dies per excés d'aquest condicionant meteorològic. El cas és que sempre que he visitat una estació he parat atenció en aquestes estructures -les fileres de fustes relligades en vertical- que s'instal·len als laterals de les pistes per on "entra" el vent.
El sistema de funcionament és ben fàcil. Quan neva i bufa el vent, o quan aquest s'aixeca després d'una nevada, la neu tendeix a quedar escombrada de les pistes i és arrossegada cap a les fondalades. A vegades a centenars de metres lluny, fins a dipositar-se a les parts baixes de la muntanya, dins el bosc o rere els repetjons a sota vent. Això és fàcil de veure a les estacions del Pirineu oriental, com ara La Molina o Vallter. Els paravents es fan servir per paliar els efectes d'aquestes escombrades i treure'n profit.
Als anys seixanta i setanta les estacions ja van començar a instal·lar paravents. Inicialment eren d'orientació horitzontal, amb taulons molt amples, de 20 o 25 cms, i amb separacions igualment amples entre ells. A principis dels anys 80 van començar a canviar la seva orientació horitzontal per una de vertical. Sovint de la mateixa alçada, inferiors als 2 metres, però canviant els taulons amples i planers per llistons arrodonits o quadrats i més estrets, no més de 4/5 cms, i amb una permeabilitat propera al 50%. L'acumulació de neu darrere d'aquest paravent vertical és més alta que no pas en horitzontal. Sembla ser que la turbulència o remolí de neu que es genera al seu recer permet que en un percentatge -no he aconseguit esbrinar en quin tant per cent- de la neu transportada es vagi dipositant a poca distància de la línia del paravent. El resultat i conseqüència és evident: l'endemà de la ventada les trepitjaneus poden repartir i tractar la neu acumulada a sotavent. Neu a dojo sense cap cost en energia.
Consti que no pretenc fer cap article tècnic, entre altres coses perquè m'ha costat molt trobar informació documentada al respecte. El que he fet aquí ha estat escriure tot això basant-me, primer, en l'observació a pistes i, en segon lloc, en les converses que en aquestes dues darreres temporades he tingut sobre aquest tema amb els directors de La Molina Toni Sanmartí i Vallter 2000 Enric Serra, a més dels responsables de tractament de neu a La Molina, Gaspar Prat, David Campà i Xavier Perpinyà. Va ser precisament el director de La Molina en una entrevista publicada en aquest digital qui va afirmar que "un paravents és un canó de neu a cost zero".
En resum, malgrat el condicionant que ha suposat el vent en aquesta temporada 2014-15, les estacions d'esquí s'adapten bé al fenomen. Ho estan fent en forma de paravents més alts, observant-ne el seu comportament i, si és necessari, reubicant-los de forma més estratègica, ja sigui als laterals de les pistes o en forma d'acumuladors en zones properes. Desconec si el canvi climàtic té a veure o no amb la freqüència i intensitat del vent en aquest hivern passat, però la conclusió que n'he tret és que acaben afectant molt més a les instal·lacions i els esquiadors que no pas la neu dins els traçats. Un exemple pràctic: pistes com la Mainadera o la Pleta, al sector del Torrent Negre de La Molina, obren cada any des de l'inici de temporada fins a l'abril gràcies als paravents. No tenen ni un sol canó.
I finalment una bona notícia per Vallter i el seu principal problema: el torb. En aquesta estació ja fa molts anys que s'han especialitzat en proveïr-se de paravents, posicionar-los de forma estudiada i anar-los reparant periòdicament. Ara però s'està projectant una pista d'esquí nova que, gràcies a un estudi topogràfic, s'ubicarà en una zona a recer del vent. Això els permetrà no tancar tota l'estació cada vegada que l'aire de nord bufa massa fort. Sovint el problema d'aquesta estació no és la manca de neu a pistes, sinó l'exposició dels seus remuntadors a les ventades per una banda i la incomoditat dels esquiadors d'esquiar amb el torb, un tema que en el futur sembla que podria quedar resolt si la nova pista va endavant.
16 de maig de 2015
El sistema de funcionament és ben fàcil. Quan neva i bufa el vent, o quan aquest s'aixeca després d'una nevada, la neu tendeix a quedar escombrada de les pistes i és arrossegada cap a les fondalades. A vegades a centenars de metres lluny, fins a dipositar-se a les parts baixes de la muntanya, dins el bosc o rere els repetjons a sota vent. Això és fàcil de veure a les estacions del Pirineu oriental, com ara La Molina o Vallter. Els paravents es fan servir per paliar els efectes d'aquestes escombrades i treure'n profit.
Als anys seixanta i setanta les estacions ja van començar a instal·lar paravents. Inicialment eren d'orientació horitzontal, amb taulons molt amples, de 20 o 25 cms, i amb separacions igualment amples entre ells. A principis dels anys 80 van començar a canviar la seva orientació horitzontal per una de vertical. Sovint de la mateixa alçada, inferiors als 2 metres, però canviant els taulons amples i planers per llistons arrodonits o quadrats i més estrets, no més de 4/5 cms, i amb una permeabilitat propera al 50%. L'acumulació de neu darrere d'aquest paravent vertical és més alta que no pas en horitzontal. Sembla ser que la turbulència o remolí de neu que es genera al seu recer permet que en un percentatge -no he aconseguit esbrinar en quin tant per cent- de la neu transportada es vagi dipositant a poca distància de la línia del paravent. El resultat i conseqüència és evident: l'endemà de la ventada les trepitjaneus poden repartir i tractar la neu acumulada a sotavent. Neu a dojo sense cap cost en energia.
Consti que no pretenc fer cap article tècnic, entre altres coses perquè m'ha costat molt trobar informació documentada al respecte. El que he fet aquí ha estat escriure tot això basant-me, primer, en l'observació a pistes i, en segon lloc, en les converses que en aquestes dues darreres temporades he tingut sobre aquest tema amb els directors de La Molina Toni Sanmartí i Vallter 2000 Enric Serra, a més dels responsables de tractament de neu a La Molina, Gaspar Prat, David Campà i Xavier Perpinyà. Va ser precisament el director de La Molina en una entrevista publicada en aquest digital qui va afirmar que "un paravents és un canó de neu a cost zero".
En resum, malgrat el condicionant que ha suposat el vent en aquesta temporada 2014-15, les estacions d'esquí s'adapten bé al fenomen. Ho estan fent en forma de paravents més alts, observant-ne el seu comportament i, si és necessari, reubicant-los de forma més estratègica, ja sigui als laterals de les pistes o en forma d'acumuladors en zones properes. Desconec si el canvi climàtic té a veure o no amb la freqüència i intensitat del vent en aquest hivern passat, però la conclusió que n'he tret és que acaben afectant molt més a les instal·lacions i els esquiadors que no pas la neu dins els traçats. Un exemple pràctic: pistes com la Mainadera o la Pleta, al sector del Torrent Negre de La Molina, obren cada any des de l'inici de temporada fins a l'abril gràcies als paravents. No tenen ni un sol canó.
I finalment una bona notícia per Vallter i el seu principal problema: el torb. En aquesta estació ja fa molts anys que s'han especialitzat en proveïr-se de paravents, posicionar-los de forma estudiada i anar-los reparant periòdicament. Ara però s'està projectant una pista d'esquí nova que, gràcies a un estudi topogràfic, s'ubicarà en una zona a recer del vent. Això els permetrà no tancar tota l'estació cada vegada que l'aire de nord bufa massa fort. Sovint el problema d'aquesta estació no és la manca de neu a pistes, sinó l'exposició dels seus remuntadors a les ventades per una banda i la incomoditat dels esquiadors d'esquiar amb el torb, un tema que en el futur sembla que podria quedar resolt si la nova pista va endavant.
16 de maig de 2015
