Ivan Sanz Tusell

Ivan Sanz Tusell

Vaig començar a esquiar a Font Romeu, però allà on realment en vaig aprendre i estimar la neu va ser a Vallter 2000. Alguna cosa deuen tenir aquestes dues estacions perquè m'hagi convertit en un veritable "malalt de neu". Més sobre mi a Qui som. Twitter: @ivansanztusell 
 

Opinió

Parlant dels 50 anys d'Espot, sense mirar el rellotge

En Pere Franch, de Casa Peretó, ex-operari, ex-conductor de trepitjaneus, ex-professor d'esquí, ex-director... a Espot.
En Pere Franch, de Casa Peretó, ex-operari, ex-conductor de trepitjaneus, ex-professor d'esquí, ex-director... a Espot. Autor/a: Diaridelaneu.cat
Fa un parell de dies que sóc a Espot, on hi estic recopilant informació del 50è aniversari de l’estació d’esquí. No cal que us digui que es tracta d’un poble tant bonic com típic del Pirineu, que a més de tenir una estació d’esquí també deveu saber que és una de les portes més habituals dels visitants del Parc Nacional de Sant Maurici i Aigües Tortes.

Doncs bé, com us deia al principi, hi estic fent feina de “recerca” (per a un treball que ja veureu més endavant), i això vol dir conèixer algunes persones que havien estat treballant, d’una o altra forma, a l’estació d’esquí. Aprofito per recordar-vos que hi va haver uns anys que se la va conèixer com Super Espot, no fa pas tant com a Gran Pallars i, darrerament, com a Ski Pallars. En aquest darrer cas el nom no deixa de ser una mena de paraigua comercial que agrupa les estacions d’Espot i Port Ainé, però això dels noms mereixeria un capítol a part que ara no ve al cas.

Us deia, doncs, que en aquests dos dies dies he anat absorbint un munt de declaracions de persones molt lligades a la història de l’estació. Hotelers, responsables d’explotació, de restaurants, ex-directors de l’estació, ex-maquinistes, antics professors de l’escola d’esquí, etc, i de tots ells he escoltat històries curioses, anècdotes, algun capítol trist (accidents, allaus) i tantes altres situacions variades que us podeu imaginar que s’han viscut al llarg de 50 anys. Heu pensat quants milers d'esquiadors hi hauran passat cada hivern i s'han interrelacionat amb resultats diversos amb la gent d'Espot?.

Avui he compartit una bona estona amb en Pere Franch, de Casa Peretó, d’Espot. Tot i que me’l van presentar ahir dijous, avui ja m’ha dit que no volia que el tractés de vostè. Tot i que m’ha costat fer-ho, perquè és una persona més gran que jo i a qui no tinc prou confiança per tractar de tu a tu, així ho he fet. I potser per això m’ha explicat més coses de les que jo necessitava, o volia, saber.

Anem al gra: en Pere deu haver estat una de les persones més polivalents dins la història d’Espot. Va instal·lar pilones quan es va començar a construir l’estació ara fa 50 anys, va portar trepitjaneus per pistes que ni els comercials que venien les màquines hi volien passar, va treure neu de la carretera amb un Land-rover Santana equipat amb una pala, va donar classes d’esquí, va vendre forfets i, quan va fer falta, (perquè heu de saber que això de l’overbooking sempre ha existit), portava "cursillistes" a dormir a casa seva perquè els hotels estaven, no plens, sinó desbordats de clients, de tant en tant. Eren els anys bons d’Espot: hi havia neu, hi havia clients, hi havia ganes de treballar i, molt important, no hi havia horaris.

"Espot va ser una família", i això ho he sentit en boca de totes les persones que he conegut aquests dies. Els clients no només eren clients, eren amics. Els treballadors no eren només treballadors, eren persones que tenien vaques i camps i que, a vegades, no podien pujar a pistes a conduir el teleesquí, o el telecadira, perquè aquella nit havia tingut un problema important a casa. Algú el substituïa i quan pogués, no només retornaria el favor, sinó que ho faria d’una forma més que generosa. Tothom ajudava a tothom i ningú sabia que eren les hores extres. Tots sabien que hi havia clients, i no podien fallar, i per això tothom hi posava el coll. I els clients? Tampoc eren tant primmirats com ara. Tant hi feia que s’hagués de treballar a -19 Cº i el gasoil de les màquines estigués congelat, d’allà no es movia el responsable de torn fins que la carretera fos neta, fins que les pistes fossin trepitjades o fins que cap client es quedés sense equip d’esquís perquè al lloguer s’havien esgotat les existències. Es buscaven solucions.

En Pere és part de la història d’Espot, com tots els seus treballadors, cert. Però només amb ell s’escriuria un llibre i potser no n’hi hauria prou. M’ha explicat, tranquil i pausat, com uns valencians feien cada any una paella gegant a pistes i es feien portar l’aigua de València perquè, deien, així quedava "més bona". M’ha explicat com després d’acabar de netejar la carretera a les 4 de la matinada per una nevada intensa, després calia enfilar-se a una trepitjaneus per deixar les pistes a punt. M’explicava com els dijous els jeeps de l’estació pujaven i baixaven els “cursillistes” de l’hotel Or Blanc fins al poble. Era el penúltim dia del curset de setmana i calia que anessin a comprar unes postals, un xoriço, una secallona, o aneu a saber què, per portar de record a la família. M’ha explicat com un company del teleesquí tenia una bota de vi a tocar de les perxes i com els clients li bevien de la bota fins a deixar-la eixuta. Després, els mateixos clients, li pagaven la cervesa, o les cerveses, a aquell treballador, que ja no era un treballador sinó un amic, en alguna de les 3 discoteques del poble. Ah! i totes superaven de llarg això de l'aforament, que se’n diu ara. “Allò era caliu, allò era com una família”, ha repetit en més d’una ocasió.

A mesura que passava l'estona anava recordant més anècdotes i més vivències, i si no hagués estat perquè jo havia de marxar per visitar una altre personatge igualment vinculat a la història d’Espot, ben segur que ens hi hauríem estat unes quantes hores parlant de records. Ell, pausat i tranquil, i jo entusiasmat escoltant històries que, que voleu què us digui, m’apassionen. Ni ell ni jo no hauríem mirat el rellotge sinó fos perquè el temps de l'entrevista estava acotat. O sigui, hauríem fet una entrevista com es feia abans, quan els rellotges a la feina servien més d'orientació i no tant per estressar-nos com passa ara.

Bé, no em puc allargar més. Penso que el que deixo escrit en aquest article és suficient per entendre una mica, només una mica, l’esperit de l’Espot dels anys 60, 70, 80... Que aquestes ratlles serveixin d'humil homenatge particular a tots els que heu viscut l’Espot que m’ha descrit en Pere, potser no tant diferent de la història d'altres pobles de muntanya del Pirineu amb estació d’esquí a la capçalera de la vall.
Fa poques hores de l’entrevista i només volia expressar, abans que el pas de les hores m'ho faci oblidar, com m’ha agradat escoltar en Pere.

Fins aviat Pere, per molts anys Espot!

Comentaris

  • Hola Neus. Em vaig quedar amb les ganes d'escoltar-lo més estona t'ho ben asseguro!

  • Tinc la sort de conèixer el senyor Pere. M,he ostatjat a casa seva per vacances més d‘una vegada, i també he escoltat algunes de les seves històries, sempre interessants. Tant ell com la seva esposa i filla, persones excel·lents, de tracte amabilíssim, de total confiança. Gent com Déu mana. Celebro que hi hàgiu dedicat la vostra atenció. Gràcies!

5-10-20-tots
1
 

Editorial


giny

Edició en paper


giny

giny
giny
giny