Ivan Sanz Tusell

Ivan Sanz Tusell

Vaig començar a esquiar a Font Romeu, però allà on realment en vaig aprendre i estimar la neu va ser a Vallter 2000. Alguna cosa deuen tenir aquestes dues estacions perquè m'hagi convertit en un veritable "malalt de neu".

Twitter: @ivansanztusell 
 

Opinió

Grandvalira, andorranitza't

llac de pessons,refugi,grandvalira
Dinant al refugi del Llac de Pessons Autor/a: Ivan Sanz

El 31 de març passat (temporada 16-17) vaig ser a Grandvalira compartint el dia a pistes amb Gerard Escoda (Andorra, 1970). Si sou "del país dels Pirineus" segurament no cal que us el presenti. Però si sou del vessant del Pirineu català, aleshores, potser caldria remoure-us la memòria: en Gerard havia estat olímpic pel Principat d'Andorra en quatre jocs d'hivern (Calgary'88, Albertville'92, Lillehammer'94 i Nagano'98).

No cal que us digui que compartir tot un dia a pistes amb un esquiador que ha estat olímpic és un luxe, per a mi i per a qualsevol altre perfil d'esquiador amb inquietuds. En 7 hores esquiant amb una altra persona és evident que, o hi congenies una mica, o hi ha el risc que el resultat acabi sent poc profitós. I per sort no va ser el cas.

Actualment Gerard Escoda és el responsable de les classes Top-Race de l'Escola d'Esquí i Snowboard de Grau Roig. Es tracta d'un producte adreçat als esquiadors de nivell expert o que estiguin interessats en la competició. I això és el que vam fer entre baixada i baixada: analitzar, experimentar i corregir la reacció dels esquís en diversos girs d'eslàlom i gegant mentre provem alguns exercicis d'acció, anticipació i reacció.

Però, i en el telecadira, de què parlàvem? Sense la pressió d'anar calçats amb uns esquís tocant neu, cal parlar de competició o de tècnica? Doncs no, no cal. Amb en Gerard vam parlar de tot i més: del rol de les famílies d'avui dia en el món de la neu i de famílies portes en dins de casa seva, de política internacional i de xafarderies andorranes, de diaris en paper i de diaris a internet, d'skimo en pistes d'alpí i fins i tot d'esquí nòrdic practicant el KL. Del món occidental i del tercer món. De si s'esquia a Israel, de com s'ensenya a esquiar a Rússia o de la tècnica andorrana i dels monitors andorrans que exerceixen al país. I de xarxes socials. Tot fluid i variat. Fins que va arribar l'hora de dinar.

I mentre dines, de què parles? Compte, estem parlant no d'un dinar qualsevol sinó d'un dinar d'arròs de muntanya al refugi de Pessons, a tocar del llac del mateix nom. Un dinar andorrà en un ambient de muntanya. I en aquest ambient era inevitable que acabéssim debatent sobre vins, escumosos i gastronomia. O de perquè costa trobar vins de D.O. properes a Andorra als restaurants del centre comercial. O de cuina popular i cuina selecta. I aquí és a on volia anar a parar: la gastronomia que ens ofereix Grandvalira.

La gastronomia a Grandvalira, avui en dia és qualitat, i si voleu luxe, i a preus més que raonables. I el servei? Cap queixa, a tot arreu us atendran en català, castellà, francès o anglès i servits a taula correctament. I els locals d'hostaleria? Impecables. I si tot és tan perfecte, si tot és a bon preu, amb tanta qualitat i bona atenció, i a més servit en un marc perfecte de cims i valls nevades, per on pensen millorar en els anys vinents?

Doncs em costa fer una crítica, però la faré i en positiu, no sense abans fer una breu reflexió. Molt personal, això sí. Que et serveixin un bon champagne francès, per acompanyar el millor salmó noruec o el millor jabugo pata negra està molt bé, però ja no sorprèn, perquè això, al capdavall, ja ho comencem a trobar a més llocs. En canvi, que et serveixin una autèntica truita de riu d'Andorra, cuinada amb la recepta tradicional, o un foie de la Cerdanya acompanyat per una melmelada del Pallars, o un plat de caça del Pirineu, ja costa més. I per a mi, en aquest món tan global, tan internacional i tan entregat a l'exquisidesa, el que em comença a seduir de veritat quan visito una destinació de neu és trobar-hi autenticitat. Així que, humilment, Grandvalira, andorranitza't. Perquè sovint, quan us visito, tinc la sensació que Grandvalira és poc andorrana. No cal renunciar a res, simplement afegir i apostar pel vostre propi territori amb més força. I sereu una destinació encara més genuïna i seductora.

Ah, Gerard, gràcies per la teva companyia en les 7 hores que em vas haver de guiar, instruir i amb bona vista vas saber reflexionar sobre com estic esquiant, mil gràcies. Com tot el que es fa a Grandvalira, va ser una experiència de luxe.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat
Publicitat

Entrevista


Publicitat

Edició en paper


Publicitat
Publicitat
Publicitat

Editorial

Publicitat