Ivan Sanz Tusell

Ivan Sanz Tusell

Vaig començar a esquiar a Font Romeu, però allà on realment en vaig aprendre i estimar la neu va ser a Vallter 2000. Alguna cosa deuen tenir aquestes dues estacions perquè m'hagi convertit en un veritable "malalt de neu".

Twitter: @ivansanztusell 
 

Opinió

Fent quilòmetres tot deixant els Andes enrere

copahue,volcà,caviahue
De tornada cap a Caviahue, sota el volcà Copahue fumejant Autor/a: Diaridelaneu.cat
Avui ha estat el meu darrer dia als Andes d’aquest viatge que m’ha permès conèixer 6 estacions d’esquí de l’Argentina (Cerro Castor, Catedral, Cerro Bayo, Chapelco, Caviahue y Las Leñas). La que havia de ser la número 7, Penitentes, està tancada, així que el meu ski-tour s’ha acabat un parell de dies abans del previst.

De camí enfilat en un bus cap a Mendoza, des de Malargüe, poble o ciutat peu de pistes de Las Leñas, la carretera va tot sovint en paral·lel a la serralada. El paisatge no té preu: un perfil siluetat de desenes de cims i pics amb collades, amb pendents nevats, o mig nevats, s’encadenen un rere l’altre. El viatge, de 5 hores per carretera en un minibús, m’ha donat temps per observar i pensar relaxadament en el vist i viscut aquests dies.

Neu i gent, paisatges verges i ciutats, pobles i llacs de postal i carreteres encara a trams sense asfaltar. He viscut dies de sol, vent, pluja, neu, telecadira amunt i pista avall, a vegades fent esquiades per neu verge, a vegades sol i en altres acompanyat.

Un dels dies, a Caviahue, vaig tenir l’oportunitat de fer una llarga excursió amb moto de neu a prop d’un volcà, el Copahue, que fumejava. En el grup, de 15 motos, hi havia qui esquiava i hi havia qui no. Tots eren amics i familiars entre ells, però tots de Caviahue. Des de la moto observàvem i estudiàvem per quines pales de neu verge ens posaríem els esquís. Els argentins ja ho tenen això, tot es debat, tot es discuteix, sovint també al costat d’una taula amb bon menjar, millor beguda i bons amics, però finalment acaben decidint.

Doncs bé al que anava. Entre debat i debat, o entre pala desvirgada i pala per estrenar, no me’n vaig poder estar de comentar que a mi els Andes em semblaven un espai paradisíac que considerava que ni s’havia promocionat prou, ni bé, entre els esquiadors europeus.

La resposta que vaig rebre va ser: “Hay que promocionarlo, sí, pero no mucho, que así de salvaje y virgen es como realmente está hermoso”. La van clavar. Els Andes patagònics encara són un paradís semi-verge, poc coneguts i encara menys freqüentats, ni pels mateixos argentins i encara menys pels europeus.

Després de l’intercanvi d’opinions l’excursió camps de neu a través va continuar. En secret, vam entrar uns quants, o molts, quilòmetres dins Xile. Ho vam fer d’estranquis i d’amagat, sota un volcà que ens vigilava i vigilàvem, perquè mai se sap.

A mi em va semblar una mica arriscat, això entrar a Xile sense un passaport degudament signat. La realitat però és que els Andes són tan immensos i encara tan inaccessibles en molts punts que, ben mirat, les possibilitats que un policia de frontera ens localitzés allà i ens preguntés pel passaport eren surrealistes, no ens enganyem.

L’excursió em va permetre viure uns moments màgics, en els que les hores passaven ràpides. Allà al mig, que semblàvem perduts entre valls i cims ben nevats, el més semblant a un policia era, com a molt i sent imaginatius, el volcà Copauhe que deixava anar cendra negra.

És ara, amb la tranquil·litat que et transmet el fet de saber que has fet la feina que tenies previst fer, quan penso que hauria estat bé “segellar” el passaport a la tornada de l’excursió en moto. Ho podíem haver fet just en el punt en el qual el GPS ens marcava que entràvem de nou a l’Argentina, i just quan la cendra del volcà s’havia precipitat precisament allà aquell punt de frontera, deixant la neu ennegrida.

Amb aquella neu bruta de cendra hauríem pogut segellar de forma ben natural el nostre passaport amb el missatge de: "Sigueu benvinguts als dominis del volcà Copahue, la mare terra".

Hauria estat un altre moment màgic i un segell de luxe en un passaport que, de moment i per sort, sembla que pocs podríem lluir.

Comentaris


No hi ha cap comentari


 
Publicitat
Publicitat

Entrevista

"El primer objectiu és ampliar Cerro Bayo cap al sector Provinciales"
Santiago Mazza Gerent de muntanya a Cerro Bayo

entrevista
Publicitat
Publicitat
Publicitat
Publicitat

Editorial

Publicitat