Ivan Sanz Tusell
Vaig començar a esquiar a Font Romeu, però allà on realment en vaig aprendre i estimar la neu va ser a Vallter 2000. Alguna cosa deuen tenir aquestes dues estacions perquè m'hagi convertit en un veritable "malalt de neu". Més sobre mi a Qui som. Twitter: @ivansanztusell
Opinió
No feu cas del GPS d'un mòbil a l'hivern. Al Pirineu francès menys!
Aquesta és una història que segurament a molts de vosaltres no us hauria passat. Dijous passat em vaig desplaçar a Gourette, una preciosa estació d'esquí del Pirineu occità, a la Vall d'Ossau, al límit entre el departament francès del Béarn i el país basc francès. Per a un gironí com jo visitar els Pirineus Atlàntics és tota una aventura. És una zona que per als qui vivim al Pirineu oriental ens queda lluny, i per aquest motiu no és en absolut una zona que com a esquiadors tinguem massa present. En general en sentim a parlar i, poc o molt, ens desperta curiositat, però poc més. El cas és que dijous passat vaig tenir l'oportunitat de visitar aquesta estació en un viatge de premsa de 3 dies. I així va ser.
Com que no hi havia estat mai vaig consultar via google maps quin itinerari seguir, quantes hores i quants quilòmetres per arribar al meu destí des de Puigcerdà. El resultat? 336 quilòmetres i 4 hores i 46 minuts en condicions de trànsit normals. Cap problema, vaig sortir amb temps més que suficient per arribar a una hora prudent. Sortiria a les dues de la tarda de Puigcerdà, per arribar a Gourette poc abans de les 7 de la tarda. Tindria una hora per relaxar-me a l'hotel i assistir al sopar amb la resta de mitjans de comunicació convidats a visitar aquesta estació.
Malauradament el meu cotxe no té navegador GPS. No li vaig instal·lar en el seu moment i no sabeu la de vegades que me n'he penedit, perquè he vist que és molt còmode. Així que quan vaig amb cotxe a un lloc desconegut faig servir el GPS del meu telèfon mòbil. I aquí va estar el problema.
Tot i que tenia força clara la ruta, memoritzada al meu cap amb referències prou clares de ciutats i poblacions per on havia de passar, el cert és que de tant en tant consultava el mòbil. I vaig detectar que tot sovint em suggeria noves rutes per arribar a Gourette.
Alguns dels itineraris suggerits retallaven distància i temps, així que... perquè no provar-ne un dels suggerits? Quines ganes de fer més quilòmetres i més minuts del compte si hi ha l'oportunitat de retallar uns quants quilòmetres i uns quants minuts?
Dit i fet. A l'altura de Tarbes el GPS del mòbil em convidava a sortir de l'autopista. En lloc de baixar fins a Pau, capital del departament, em donava la possibilitat de passar per Lourdes, pujar fins a Argelers de Gazosti pujar pel coll de l'Aubisque. Un coll ben conegut pels ciclistes de carretera. I així va anar. Cap a Lourdes falta gent i miracles.
Després de passar Lourdes i Argelers la carretera esdevenia més estreta i menys transitada. I començava a ploure. Vaig passar per pobles estèticament bonics, pintorescos i d'arquitectura ben bonica i pirinenca, com araAucun. Precisament a partir d'aquest poble la carretera esdevenia estreta, costeruda i molt poc transitada. Però res, jo amunt, fent cas del GPS. Cada vegada menys transitada, cada vegada amb més pluja. Cada vegada més estreta i solitària a mesura que avançava en quilòmetres.
Alguna cosa em deia que no anava bé. I així va ser: no anava gens bé. Després de passar pel costat d'un edifici-refugi i dels accessos i aparcaments a una estació d'esquí de fons -no recordo el nom ni en tinc ganes- vaig arribar a una mena de collada, o punt alt de la carretera, on aquesta quedava literalment tallada per una barrera. No pas per neu, que no n'hi havia quan jo hi vaig arribar, sinó perquè a l'hivern aquesta carretera només serveix per arribar a l'estació d'esquí de fons comentada. Pel que fa a l'accés fins a Gourette, que marcava el GPS, queda tallat durant els mesos de l'hivern i part de la tardor i la primavera.
Començaven a caure algunes volves de neu i finalment la foscor es va apoderar de l'entorn. Segons el GPS no estava a més de 20 o 25 minuts d'arribar a Gourette. I devia tenir raó, però era impossible continuar. Maleït GPS, quina gràcia em va fer veure'm en aquella situació. Lliçó apresa. I suposo que un bon consell per donar-vos: intueixo que podeu fer cas del googlemaps de l'ordinador -la meva primera opció abans de pujar al cotxe-, però no feu cas del GPS mòbil quan ja esteu en marxa, i menys encara al Pirineu francès, on tallar aquestes carreteres secundàries terciàries a l'hivern passa. I això Sant Google es veu que no ho sap.
En fi, com us podeu imaginar no em va quedar més remei que refer part del camí, perdre una hora i mitja, o més, i tornar a passar per aquells pobles tan bonics que, de baixada i negra nit, ja no m'ho van semblar tant.
Finalment vaig arribar molt més tard del previst, i molt cansat al sopar, perquè entre Pau i Laruntz -el bucòlic poble peu de pista de Gourette- encara em vaig tornar a perdre per culpa un cop més del GPS del mòbil. Potser en aquesta ocasió la culpa ja va ser meva per tornar-li a fer-li cas. El resultat: vaig arribar a les 9 de la nit, o sigui, un viatge de 7 hores, descobrint pobles com ara Herrera, Augieu, Busiet... quin tip!
Culpa del GPS del mòbil, no en tinc cap dubte, encara que suposo que també meva per no estar atent a la retolació. Ahir diumenge, de baixada, tot ho vaig veure ben senyalitzat i em vaig fixar que, en algunes carreteres d'accés a ports de muntanya, t'informen de si són oberts o tancats. Això sí, també s'ha de dir que la nevada del divendres i dissabte, que va deixar més de 50 cm a Gourette i un paisatge preciós i una neu "atlàntica" d'escàndol, em va ajudar a veure les coses molt més clares. Així que malgrat tot m'emporto molt bons records de la meva primera experiència a Gourette, una estació preciosa de la qual en tindreu més informació en els pròxims dies.
Si en voleu saber més...
Les 10 coses que has de saber de Gourette.
No feu cas d'un GPS al Pirineu fracès.
Galeria de fotografies de Gourette.
Gourette: història, desnivell, gastronomia i neu atlàntica.
Com que no hi havia estat mai vaig consultar via google maps quin itinerari seguir, quantes hores i quants quilòmetres per arribar al meu destí des de Puigcerdà. El resultat? 336 quilòmetres i 4 hores i 46 minuts en condicions de trànsit normals. Cap problema, vaig sortir amb temps més que suficient per arribar a una hora prudent. Sortiria a les dues de la tarda de Puigcerdà, per arribar a Gourette poc abans de les 7 de la tarda. Tindria una hora per relaxar-me a l'hotel i assistir al sopar amb la resta de mitjans de comunicació convidats a visitar aquesta estació.
Malauradament el meu cotxe no té navegador GPS. No li vaig instal·lar en el seu moment i no sabeu la de vegades que me n'he penedit, perquè he vist que és molt còmode. Així que quan vaig amb cotxe a un lloc desconegut faig servir el GPS del meu telèfon mòbil. I aquí va estar el problema.
Tot i que tenia força clara la ruta, memoritzada al meu cap amb referències prou clares de ciutats i poblacions per on havia de passar, el cert és que de tant en tant consultava el mòbil. I vaig detectar que tot sovint em suggeria noves rutes per arribar a Gourette.
Alguns dels itineraris suggerits retallaven distància i temps, així que... perquè no provar-ne un dels suggerits? Quines ganes de fer més quilòmetres i més minuts del compte si hi ha l'oportunitat de retallar uns quants quilòmetres i uns quants minuts?
Dit i fet. A l'altura de Tarbes el GPS del mòbil em convidava a sortir de l'autopista. En lloc de baixar fins a Pau, capital del departament, em donava la possibilitat de passar per Lourdes, pujar fins a Argelers de Gazosti pujar pel coll de l'Aubisque. Un coll ben conegut pels ciclistes de carretera. I així va anar. Cap a Lourdes falta gent i miracles.
Després de passar Lourdes i Argelers la carretera esdevenia més estreta i menys transitada. I començava a ploure. Vaig passar per pobles estèticament bonics, pintorescos i d'arquitectura ben bonica i pirinenca, com araAucun. Precisament a partir d'aquest poble la carretera esdevenia estreta, costeruda i molt poc transitada. Però res, jo amunt, fent cas del GPS. Cada vegada menys transitada, cada vegada amb més pluja. Cada vegada més estreta i solitària a mesura que avançava en quilòmetres.
Alguna cosa em deia que no anava bé. I així va ser: no anava gens bé. Després de passar pel costat d'un edifici-refugi i dels accessos i aparcaments a una estació d'esquí de fons -no recordo el nom ni en tinc ganes- vaig arribar a una mena de collada, o punt alt de la carretera, on aquesta quedava literalment tallada per una barrera. No pas per neu, que no n'hi havia quan jo hi vaig arribar, sinó perquè a l'hivern aquesta carretera només serveix per arribar a l'estació d'esquí de fons comentada. Pel que fa a l'accés fins a Gourette, que marcava el GPS, queda tallat durant els mesos de l'hivern i part de la tardor i la primavera.
Començaven a caure algunes volves de neu i finalment la foscor es va apoderar de l'entorn. Segons el GPS no estava a més de 20 o 25 minuts d'arribar a Gourette. I devia tenir raó, però era impossible continuar. Maleït GPS, quina gràcia em va fer veure'm en aquella situació. Lliçó apresa. I suposo que un bon consell per donar-vos: intueixo que podeu fer cas del googlemaps de l'ordinador -la meva primera opció abans de pujar al cotxe-, però no feu cas del GPS mòbil quan ja esteu en marxa, i menys encara al Pirineu francès, on tallar aquestes carreteres secundàries terciàries a l'hivern passa. I això Sant Google es veu que no ho sap.
En fi, com us podeu imaginar no em va quedar més remei que refer part del camí, perdre una hora i mitja, o més, i tornar a passar per aquells pobles tan bonics que, de baixada i negra nit, ja no m'ho van semblar tant.
Finalment vaig arribar molt més tard del previst, i molt cansat al sopar, perquè entre Pau i Laruntz -el bucòlic poble peu de pista de Gourette- encara em vaig tornar a perdre per culpa un cop més del GPS del mòbil. Potser en aquesta ocasió la culpa ja va ser meva per tornar-li a fer-li cas. El resultat: vaig arribar a les 9 de la nit, o sigui, un viatge de 7 hores, descobrint pobles com ara Herrera, Augieu, Busiet... quin tip!
Culpa del GPS del mòbil, no en tinc cap dubte, encara que suposo que també meva per no estar atent a la retolació. Ahir diumenge, de baixada, tot ho vaig veure ben senyalitzat i em vaig fixar que, en algunes carreteres d'accés a ports de muntanya, t'informen de si són oberts o tancats. Això sí, també s'ha de dir que la nevada del divendres i dissabte, que va deixar més de 50 cm a Gourette i un paisatge preciós i una neu "atlàntica" d'escàndol, em va ajudar a veure les coses molt més clares. Així que malgrat tot m'emporto molt bons records de la meva primera experiència a Gourette, una estació preciosa de la qual en tindreu més informació en els pròxims dies.
Si en voleu saber més...
Les 10 coses que has de saber de Gourette.
No feu cas d'un GPS al Pirineu fracès.
Galeria de fotografies de Gourette.
Gourette: història, desnivell, gastronomia i neu atlàntica.
