Ivan Sanz Tusell

Ivan Sanz Tusell

Vaig començar a esquiar a Font Romeu, però allà on realment en vaig aprendre i estimar la neu va ser a Vallter 2000. Alguna cosa deuen tenir aquestes dues estacions perquè m'hagi convertit en un veritable "malalt de neu".

Twitter: @ivansanztusell 
 

Opinió

El darrer d'esquí d'una temporada històrica

masella,010518
El darrer d'esquí d'una temporada històrica gaudint-lo en bona companyia Autor/a: Ivan Sanz
Va ser l'u de maig. És un d'aquells dies en què et lleves a parts iguals entre emocionat i resignat. Saps que tanques una temporada, una altra més, i que a partir de l'endemà s'acosta un llarg estiu en què més d'un dia, i de dos, i de tres, trobaré a faltar la neu, el fred i lliscar pendent avall per una pista buida.

És aquell dia en què et vesteixes com els altres dies, sí, però t'adones que el teu equip, nou d'aquesta temporada, s'ha descolorit. Bon senyal. I et poses els mitjons amb més cura que altres dies. No sé el motiu, però va ser així.

I puges al cotxe i comences a rodar aquests pocs quilòmetres que et separen de l'estació amb la vista fixada a la muntanya, al cim. I t'adones que el comiat de la temporada no serà tan assolellada com altres anys. Ja se sap, cap final de temporada pot ser igual a un altre.

I així i tot, amb aquesta boira i cel gris que sé que molt possiblement m'acompanyarà durant tot el dia, és una jornada per estar content. I ho acabes reflectint sense adonar-te apujant el volum de la ràdio. I ho fas al so d'aquesta emissora musical de música dance de rabiosa actualitat que a mi, particularment, em fa pujar l'adrenalina en els moments que visc amb especial intensitat.

I arribes al pàrquing. I t'adones que els teus amics i companys d'esquiada de l'últim dia ja tenen el cotxe molt més a prop de les escales d'accés a pistes i als remuntadors que no on l'aparco jo. És clar, porten estona gaudint de l'últim dia. Ja m'ho van deixar anar irònicament en el seu moment: "t'has tornat un burgés de la neu". I l'últim dia, sent l'últim, també arribo tard.

I et poses les botes. I te les apretes a consciència, perquè saps que és l'últim dia que ho fas. I arriba el moment de posar-te crema protectora, encara que el sol no llueixi. I et poses el telèfon a la butxaca pectoral de la jaqueta i t'adones que la cremallera ja no tanca des de fa setmanes. Són els efectes "col·laterals" d'un gest que seguia un guió i que he fet centenars de vegades durant la temporada. La butxaca no va resistir tant pujar i baixar la cremallera per fer fotos o per consultar el WhatsApp.

I t'enfiles al telecadira i per fi, just en aquest moment, t'oblides que és l'últim dia. Aquest so, aquest brunzit que emet el desembragable em porta els millors records i sensacions d'una temporada que, per segon any consecutiu, acaba sent històrica. Per què sí, perquè tots estarem d'acord en el fet que la temporada 2017-18 passarà a la història per les bones condicions de la neu, per les nevades freqüents i per aquests gruixos de neu que, massa sovint, són més propis d'altres latituds o serralades.

El meu últim dia a pistes sempre el visc amb aquesta cosa especial, entre èpic i alegre, i alhora entre resignat i trist. Com una experiència de sensacions contraposades. Una muntanya russa d'emocions en ple Pirineu oriental.

Aquest dia que saps que és especial i que per això necessites viure'l i compartir-lo amb amics que pensen i viuen la neu amb la mateixa o més intensitat que tu mateix. Perquè l'esquí pot ser individual i egoista, i alhora social i col·lectiu. Però mai estàs sol. Perquè a la neu sempre hi ha còmplices, sempre hi ha aquest conductor del remuntador que es converteix en el teu àngel de la guarda del dia, o uns whatsapps que durant el trajecte del telecadira parlen de neu i treuen fum. I et vénen a la memòria aquests missatges més emprats quan fas la primera pujada del dia. I així cada dia de la temporada: "Per on esteu? ¿I ara per on baixareu? ¿I què tal la neu? ¿I on aneu a dinar?".

És aquest dia de comiat en què cada baixada la gaudeixes a consciència perquè tot resulti tan intens en emocions i sensacions per així recordar-lo durant moltes setmanes en què la calor es farà aclaparadora.

És aquell dia en què pujant pel telecadira et vénen els records del viscut. En el teu cap aquests flaixos amb imatges de dies d'eufòria per les bones condicions. O per la il·lusió amb què recordes haver llegit la confirmació del primer dia d'obertura de la temporada. O pels butlletins meteorològics de la ràdio anunciant neu. O per aquest dia que a les notícies prime-time de la teva cadena preferida t'informen que la nevada del 5 de febrer es converteix en històrica. O per l'alegria que perceps en les cues dels remuntadors dia si dia també.

I és que al final recordes com a única nota negativa de la temporada una única qüestió: l'excés de caps de setmana amb una meteorologia adversa. En fi, en tot cas, em permeto el luxe d'acomiadar-me d'una temporada a la qual només li puc retreure això, que no em deixés gaudir algun dia més de cel blau i sol radiant.

Amics, companys o lectors, com vosaltres preferiu: dir-vos que la primavera avança, i més aviat del que ens pensem estarem de ple en l'estiu. I darrere de l'estiu arribarà la tardor i amb ell una nova temporada estarà a la volta de la cantonada. Quan arribi aquest moment deixarem de veure'ns només en aquesta pantalla i ens tornarem a trobar a pistes. Un estiu més, preneu forces i gaudiu del bon temps, amb salut en el físic i amb una mica de neu al racó més profund de la vostra consciència. Ens veiem aviat!
Publicitat
Publicitat

Entrevista


Publicitat

Edició en paper


Publicitat
Publicitat
Publicitat

Editorial

Publicitat