Ivan Sanz Tusell

Ivan Sanz Tusell

Vaig començar a esquiar a Font Romeu, però allà on realment en vaig aprendre i estimar la neu va ser a Vallter 2000. Alguna cosa deuen tenir aquestes dues estacions perquè m'hagi convertit en un veritable "malalt de neu".

Twitter: @ivansanztusell 
 

Opinió

Boí-Taüll, amb la moral tan alta com la seva cota

conductores,boi taull,telecadira,vaques
Dues conductores del telecadira Vaques de Boí en una imatge d'arxiu. Sempre amb alegria. Autor/a: Diaridelaneu.cat
Fa només unes hores saltava la notícia que Boí-Taüll passava a ser gestionada per la Generalitat. De fet, cal matisar que l'estació ja era propietat de la Generalitat des de desembre de 2014, però la gestió havia quedat en mans de l'empresa Promocions Turístiques de la Vall, S.A., filial de Nozar.

Aquest és un matís important perquè demostra que, de fet, el Govern de Catalunya, la Generalitat, va optar per una fórmula que permetia que el Grup Nózar, anterior propietari de l'estació, continués vinculat al centre hivernal i s'anés preparant per a una recompra de l'estació. Quan fos possible, clar. A poder ser, com més aviat millor i en la millor situació possible.

La fórmula semblava prou justa per ambdues bandes, ja que entre les obligacions prioritàries d'un govern no hi ha d'haver ni la gestió ni la propietat d'una estació d'esquí, com tampoc d'un circuit de fórmula 1, d'un parc temàtic o, arribats a l'extrem i perquè ens entenguem, d'una fàbrica de vetes i fils o d'un concessionari d'automòbils. I tenia lògica que l'antic propietari tingués l'opció de recuperar i recomprar la propietat de l'estació un cop superades les dificultats financeres d'un moment difícil.

Ara com ara la Generalitat ja és propietària i gestora de 5 estacions d'esquí, i prou crítiques que ha rebut des de diversos àmbits per aquesta situació. Ben mirat, cal tenir present que a Catalunya hi ha tres altres estacions privades que econòmicament són viables i que han de competir, o complementar-se, amb les estacions públiques. I això, es miri des de la perspectiva que es miri, sempre acaba generant controvèrsia, pros i contres, que ara no explicaré perquè no és l'espai ni el moment per fer-ho.

Escric aquest article perquè el cas de Boí-Taüll l'he seguit amb especial atenció i proximitat. Des del primer moment amb què es va optar per la fórmula de concessió de gestió de l'estació a la filial de Nozar, em tenia intrigat com s'ho farien per tirar endavant i recuperar l'estació.

Seria capaç l'equip de directius i treballadors, fos a peu de taquilla venent forfets o des d'un despatx gestionant reserves, per remuntar l'estació i treure-la del forat de deutes amb què es trobava?

L'operació tenia tots els ingredients per esdevenir un repte majúscul. Entre aquests el fet de ser una estació singular per la seva ubicació (lluny dels grans centres de població però relativament a prop d'un gegant com Baqueira) i per la conjuntura del moment, condicionada pel canvi climàtic, més evident al vessant sud del Pirineu, i per la crisi general que arrosseguem des de 2008. Hi ha voluntaris o professionals per fer-ho possible?

És per aquesta proximitat i seguiment del seu dia a dia que voldria fer algunes reflexions sobre el moment que travessa Boí-Taüll.

D'entrada, i després de comentar la situació avui mateix amb un dels seus màxims responsables, m'alegra constatar que la decisió no és en absolut dramàtica com alguns titulars dels mitjans de comunicació podrien deixar entreveure.

Tot el contrari, la decisió aporta una garantia per a la Vall de Boí a les portes d'iniciar la temporada, per als seus treballadors i per als clients de l'estació, ja siguin els de la comarca, de segona residència o els qui ja fa dies hi han contractat una setmana blanca.

En segon lloc la decisió de què l'estació passi a ser gestionada per la Generalitat s'ha pres no pas perquè l'estació hagi estat mal gestionada en aquestes tres darreres temporades. Tot el contrari. Una paradoxa, perquè mentre Boí-Taüll ha aconseguit en les dues darreres temporades uns comptes d'explotació en positiu, gràcies a un bon reposicionament de la marca i a una meteorologia més benigna, la realitat és que la bossa de deute que acumula en els comptes d'explotació, encara no permet garantir ni de bon tros, i malgrat la feina feta i difícilment superable, un reflotament de l'estació.

Així que, davant els dubtes i la solitud amb què es pugui trobar l'actual gestora si les coses es posen malament, millor anticipar-se davant una conjuntura econòmica o climàtica que podria tornar a fer trontollar l'activitat econòmica que se'n deriva a la Vall de Boí, des de treballadors a proveïdors.

I en tercer lloc l'aventura de Boí-Taüll no deixa de reflectir la dificultat que avui dia suposa el món de la neu en general. Per a tothom, és clar, públics o privats. Pirineu sud, nord, oriental, occidental o, perquè no, andorrà. El de la neu és sector econòmic vital per a les comarques del Pirineu però que ha de sobreviure en un món que, econòmicament és hipercompetitiu i dirigit des dels grans pols d'activitat econòmica que queden lluny del Pirineu, socialment i ecològicament estigmatitzat, esportivament marginat i climàticament qüestionat per totes bandes. Qui vol i pot aixecar un negoci que arrossega deutes en una conjuntura com aquesta?

Des d'aquestes ratlles vull fer un reconeixement públic als qui en aquests tres anys han estat treballant per reflotar Boí-Taüll. Passant pels seus treballadors i operaris sobre la neu (pisters, tècnics, maquinistes...) fins als seus equips d'administració (equip directiu, comercial, reserves, atenció, marca...). També per la determinació de l'empresari que hi havia al capdavant de tota aquesta aventura, Luis Nozaleda o per l'empenta, entusiasme i cohesió que han sabut transmetre dos professionals com Martí Rafel i Xavier Gonzalez al projecte de reflotament. Però la llista és força més llarga i a la memòria em venen noms com Valeria, Patxi, Ignacio, Adela, Amaro...

Si una cosa m'ha quedat clara, en aquests tres anys de contacte amb els seus responsables, és que les ganes de continuar, de convicció i confiança en un projecte s'acaben transmetent a tots els àmbits d'una estació, des del somriure al peu d'un telecadira, des del bon dia del cambrer que et serveix el cafè, des de l'atenció telefònica amb què et poden respondre per fer una consulta o fins al fet que el conductor d'una llevaneu t'obri camí amb ofici en mig de la tempesta.

S'agraeixen actituds com aquesta que fan que, quan només portes dos quilòmetres que has deixat enrere la Vall de Boí ja tinguis ganes de tornar-hi. O que quan has de publicar una notícia com la que ahir es va fer pública et vinguin les ganes d'escriure una reflexió com aquesta: a Boí es treballa amb una moral i una força tan o més alta que la seva cota.
Publicitat
Publicitat

Entrevista

Publicitat

Publicitat

Edició en paper


Publicitat
Publicitat
Publicitat

Editorial

Publicitat