Ivan Sanz Tusell
Vaig començar a esquiar a Font Romeu, però allà on realment en vaig aprendre i estimar la neu va ser a Vallter 2000. Alguna cosa deuen tenir aquestes dues estacions perquè m'hagi convertit en un veritable "malalt de neu". Més sobre mi a Qui som. Twitter: @ivansanztusell
Opinió
Pepe, demà ens veiem a pistes
Només fa unes hores que sóc a Port Ainé i a Sort i encara me'n falten unes quantes més per marxar-ne. Hi sóc per motius de feina, pròpia per al diari, i externa per a un client del sector. En aquestes poques hores he tingut el plaer de conversar una bona estona amb dos autèntics personatges del món de la neu al Pallars Sobirà. Un d'ells és en Pepe Rubio.
Us explico. Amb en Pepe, amb els seus 70 i pico anys, ens hem trobat passades les 12 del migdia a la terrassa del restaurant-hotel de Port Ainé. Ell, degudament equipat amb uniforme del Club Esquí i les pertinents botes, esquís, ulleres i bastons. Jo, igualment equipat, però afegint-hi el casc. Fetes les presentacions, de seguida ens hem posat de cara a la feina i hem enfilat telecadira amunt.
En Pepe s'ha confessat i m'ha admès, mentre remuntàvem metres a velocitat de desembragable, que estava una mica cansat. I que havia passat una mica de fred. Ben lògic, he pensat, quan m'ha explicat que portava des de les 7 del matí esquiant muntanya amunt i avall amb un equip de TV3 per enregistrar unes imatges que ja veurem dijous vinent abans del Polònia.
Perquè avui, a Port Ainé, quan jo hi he arribat pocs minuts després de les 9 del matí, hi feia fred. Molt fred. I el cel era ennuvolat i el vent bufava amb certa intensitat intentant escombrar del Pic de l'Orri i les seves característiques antenes els darrers núvols d'una pertorbació de nord. Un front que, per cert, ha descarregat entre 5 i 15 cm de neu. Així que és segur que en Pepe haurà passat fred.
En Pepe Rubio, al Pallars Sobirà, és un personatge-institució. I en certa manera també ho havia estat a la Val d'Aran, d'on és originari. Té 71 anys, que a l'abril de 2019 seran 72. Puja a esquiar cada dia i l'únic requisit és que hi hagi neu i un remuntador obert. Una esquiada de 3 o 4 hores. Suficient per mantenir-se en forma i passar una bona estona entre amics, coneguts i en un entorn i ambient que a ell el té plàcidament segrestat.
Tot i la diferència d'edat, de seguida m'he sentit molt proper a ell. No diré que m'hi he sentit identificat, perquè encara estic lluny de la seva constància, però sí que hi he vist un referent, com suposo que li hauria vist qualsevol que es consideri un esquiador convençut.
En Pepe, porta esquiant des dels 6, 7 o 8 anys. No ho recorda exactament. Aviat va entrar en una mena de club d'esquiadors o competicions de la Val d'Aran, quan encara no hi havia ni en marxa ni la mateixa Baqueira.
Recorda que als 15 o 16 anys va deixar aquell equip. Diu que no ho recorda exactament, però sí que té clar que ho va deixar quan encara faltaven dos anys per la inauguració de Baqueira (1965), 4 per Llessuí i 6 per Espot. Això sí que ho té ben viu a la memòria. Us imagineu que algú de vosaltres fes servir les mateixes referències per saber la vostra edat, quan deixes un club o associació, o per saber quan es va obrir tal o qual estació?
En Pepe, al llarg de la seva vida com a esquiador, ha ocupat diversos llocs de treball en el món de la neu i dins les estacions d'esquí, com ara fer de pister. Ho ha fet a Baqueira, a Llessuí, a Espot i a Port Ainé. A l'estiu es buscava la vida.
Però si en Pepe és molt conegut en el món de la neu és perquè, sobretot, ha fet d'entrenador d'equips de competició i de professor per fer classes d'esquí. Sota les seves instruccions i autoritat hi han passat diverses generacions de pallaresos. Per això és especialment estimat i valorat en el món de la competició al Pallars i l'Aran.
En Pepe, amb els seus 71 anys, continua esquiant cada dia, i no pas a poc a poc, com algú es podria pensar per la seva edat. Avui l'han enregistrat "els de la tv3" i jo mateix, i us puc assegurar que si jo a la seva edat puc esquiar com ell ja firmo ara mateix. No només per tècnica i velocitat, que també, i això ja ho podreu comprovar amb els vostres propis ulls d'aquí a uns dies.
En Pepe és un esquiador que practica l'esquí amb alegria, com ha de ser, i això que porta un marcapassos i una vàlvula en una artèria. Ah, també ha superat un càncer al coll. Ha estat operat de no sap quantes hèrnies, fístules i també s'havia trencat algunes costelles ja fa uns anys. Però continua esquiant i ben content que ho fa.
En Pepe, ha vist i observat com ningú altre l'evolució del material d'esquí, del material de competició, dels clients, dels professors d'esquí, de les modes a la neu, del clima, de les tècniques d'ensenyament, de la projecció o el declivi de les estacions d'esquí al Pirineu, ha calçat desenes d'esquí diferents, ha canviat sovint d'uniformes i tants altres detalls i conceptes que en els seus més de 60 anys dedicats al món de la neu ha viscut i experimentat en primera persona. Malauradament també ha viscut de ben a prop accidents d'esquiadors, alguns dels quals de final tràgic.
Bé, no em voldria allargar més, no sigui que l'article que sortirà a la llum d'aquí a uns dies pugui acabar perdent part de l'interès. Però amb aquestes línies només volia expressar, abans que el pas de les hores m'ho faci oblidar, que en el món de la neu, a casa nostra, encara queden moltes històries per explicar.
I això, penso, té especial importància en un moment en què la sobresaturació d'informació, també dins l'àmbit de la neu, ens impedeixen dedicar més temps a descobrir aquestes històries amagades, o que en certa manera han quedat arraconades a l'espera de trobar el temps necessari per redescobrir-les o que algú que les sap valorar te les faci arribar.
Són històries que sovint passen inadvertides, o com en el cas d'en Pepe, són tant vigents que com que es viuen i veuen dia sí dia també, sembla que encara no siguin prou excepcionals. Deu ser que les històries del món de la neu tenen per escenari paisatges tant meravellosos i experiències tan intenses que, al final, estan tan ben integrades que pocs les saben veure.
Així que ja ho sabeu: demà, si pugeu a Port Ainé, el trobareu esquiant. Pepe, demà ens veiem a pistes!
Us explico. Amb en Pepe, amb els seus 70 i pico anys, ens hem trobat passades les 12 del migdia a la terrassa del restaurant-hotel de Port Ainé. Ell, degudament equipat amb uniforme del Club Esquí i les pertinents botes, esquís, ulleres i bastons. Jo, igualment equipat, però afegint-hi el casc. Fetes les presentacions, de seguida ens hem posat de cara a la feina i hem enfilat telecadira amunt.
En Pepe s'ha confessat i m'ha admès, mentre remuntàvem metres a velocitat de desembragable, que estava una mica cansat. I que havia passat una mica de fred. Ben lògic, he pensat, quan m'ha explicat que portava des de les 7 del matí esquiant muntanya amunt i avall amb un equip de TV3 per enregistrar unes imatges que ja veurem dijous vinent abans del Polònia.
Perquè avui, a Port Ainé, quan jo hi he arribat pocs minuts després de les 9 del matí, hi feia fred. Molt fred. I el cel era ennuvolat i el vent bufava amb certa intensitat intentant escombrar del Pic de l'Orri i les seves característiques antenes els darrers núvols d'una pertorbació de nord. Un front que, per cert, ha descarregat entre 5 i 15 cm de neu. Així que és segur que en Pepe haurà passat fred.
En Pepe Rubio, al Pallars Sobirà, és un personatge-institució. I en certa manera també ho havia estat a la Val d'Aran, d'on és originari. Té 71 anys, que a l'abril de 2019 seran 72. Puja a esquiar cada dia i l'únic requisit és que hi hagi neu i un remuntador obert. Una esquiada de 3 o 4 hores. Suficient per mantenir-se en forma i passar una bona estona entre amics, coneguts i en un entorn i ambient que a ell el té plàcidament segrestat.
Tot i la diferència d'edat, de seguida m'he sentit molt proper a ell. No diré que m'hi he sentit identificat, perquè encara estic lluny de la seva constància, però sí que hi he vist un referent, com suposo que li hauria vist qualsevol que es consideri un esquiador convençut.
En Pepe, porta esquiant des dels 6, 7 o 8 anys. No ho recorda exactament. Aviat va entrar en una mena de club d'esquiadors o competicions de la Val d'Aran, quan encara no hi havia ni en marxa ni la mateixa Baqueira.
Recorda que als 15 o 16 anys va deixar aquell equip. Diu que no ho recorda exactament, però sí que té clar que ho va deixar quan encara faltaven dos anys per la inauguració de Baqueira (1965), 4 per Llessuí i 6 per Espot. Això sí que ho té ben viu a la memòria. Us imagineu que algú de vosaltres fes servir les mateixes referències per saber la vostra edat, quan deixes un club o associació, o per saber quan es va obrir tal o qual estació?
En Pepe, al llarg de la seva vida com a esquiador, ha ocupat diversos llocs de treball en el món de la neu i dins les estacions d'esquí, com ara fer de pister. Ho ha fet a Baqueira, a Llessuí, a Espot i a Port Ainé. A l'estiu es buscava la vida.
Però si en Pepe és molt conegut en el món de la neu és perquè, sobretot, ha fet d'entrenador d'equips de competició i de professor per fer classes d'esquí. Sota les seves instruccions i autoritat hi han passat diverses generacions de pallaresos. Per això és especialment estimat i valorat en el món de la competició al Pallars i l'Aran.
En Pepe, amb els seus 71 anys, continua esquiant cada dia, i no pas a poc a poc, com algú es podria pensar per la seva edat. Avui l'han enregistrat "els de la tv3" i jo mateix, i us puc assegurar que si jo a la seva edat puc esquiar com ell ja firmo ara mateix. No només per tècnica i velocitat, que també, i això ja ho podreu comprovar amb els vostres propis ulls d'aquí a uns dies.
En Pepe és un esquiador que practica l'esquí amb alegria, com ha de ser, i això que porta un marcapassos i una vàlvula en una artèria. Ah, també ha superat un càncer al coll. Ha estat operat de no sap quantes hèrnies, fístules i també s'havia trencat algunes costelles ja fa uns anys. Però continua esquiant i ben content que ho fa.
En Pepe, ha vist i observat com ningú altre l'evolució del material d'esquí, del material de competició, dels clients, dels professors d'esquí, de les modes a la neu, del clima, de les tècniques d'ensenyament, de la projecció o el declivi de les estacions d'esquí al Pirineu, ha calçat desenes d'esquí diferents, ha canviat sovint d'uniformes i tants altres detalls i conceptes que en els seus més de 60 anys dedicats al món de la neu ha viscut i experimentat en primera persona. Malauradament també ha viscut de ben a prop accidents d'esquiadors, alguns dels quals de final tràgic.
Bé, no em voldria allargar més, no sigui que l'article que sortirà a la llum d'aquí a uns dies pugui acabar perdent part de l'interès. Però amb aquestes línies només volia expressar, abans que el pas de les hores m'ho faci oblidar, que en el món de la neu, a casa nostra, encara queden moltes històries per explicar.
I això, penso, té especial importància en un moment en què la sobresaturació d'informació, també dins l'àmbit de la neu, ens impedeixen dedicar més temps a descobrir aquestes històries amagades, o que en certa manera han quedat arraconades a l'espera de trobar el temps necessari per redescobrir-les o que algú que les sap valorar te les faci arribar.
Són històries que sovint passen inadvertides, o com en el cas d'en Pepe, són tant vigents que com que es viuen i veuen dia sí dia també, sembla que encara no siguin prou excepcionals. Deu ser que les històries del món de la neu tenen per escenari paisatges tant meravellosos i experiències tan intenses que, al final, estan tan ben integrades que pocs les saben veure.
Així que ja ho sabeu: demà, si pugeu a Port Ainé, el trobareu esquiant. Pepe, demà ens veiem a pistes!
