Ivan Sanz Tusell
Vaig començar a esquiar a Font Romeu, però allà on realment en vaig aprendre i estimar la neu va ser a Vallter 2000. Alguna cosa deuen tenir aquestes dues estacions perquè m'hagi convertit en un veritable "malalt de neu". Més sobre mi a Qui som. Twitter: @ivansanztusell
Opinió
Perduda i retrobada una GoPro a La Molina. Gràcies Robert!
Dijous, 14 de febrer, La Molina. Són les 14.05 h. Mentre estic pujant pel telecadira Alabaus aprofito el trajecte per revisar en el meu telèfon mòbil com han quedat les imatges de vídeo enregistrades durant el matí amb la GoPro. Per a mi és una feina important, ja que amb aquestes imatges, a la tarda del mateix dijous, hauré d'editar un vídeo que hauré d'entregar a un client.
Mentre remunto metres a pas de desembragable i un cop comprovades les imatges, que per cert han quedat bé, també aprofito per canviar la carcassa protectora senzilla, la que permet introduir clavilla de microcorbata per una carcassa protectora que incorpora bateria suplementària. Guardo el cable del micro de corbata en una funda i cap a la jaqueta. Tot plegat un embolic de cables, carcasses i aparells que passen de la mà dreta a la mà esquerra o a l'entrecuix. Forma part de la meva feina, ja que per diferents qüestions alguns vídeos els faig amb GoPro i altres els faig amb telèfon. Mentrestant la GoPro queda a l'entrecuix.
De cop arribo al retorn del telecadira Alabaus i, amb les presses per aixecar la barra protectora, em descuido agafar i guardar la meva flamant GoPro 7, comprada el passat mes d'octubre.
Després de baixar per la pista Panoràmica i just abans de baixar per Muntanya Sagrada, ja per anar cap a l'aparcament del telecabina a buscar el cotxe i tirar cap a casa, m'adono del descuit de la GoPro.
Quina ràbia! Tota la feina del dia enregistrada amb la GoPro (a partir d'ara GP) a prendre pel sac. Però calma, no ens posem nerviosos, penso. Tinc clars els darrers moviments amb la GP i, per tant, intueixo que haurà caigut al retorn del telecadira Alabaus.
Immediatament truco a oficines de La Molina per avisar del meu descuit. A veure què hi poden fer. Em diuen -gràcies Marta per la gestió i rapidesa- que avisen el conductor del retorn d'Alabaus perquè miri si la veu caiguda per allí la rampa. També avisen els pisters que estan per la zona del cas. Mentrestant, immediatament remunto pel telecadira Torrent Negre per tornar cap al retorn d'Alabaus. Que lenta se'm fa la pujada per Torrent Negre, mare meva.
Arribo al retorn de Torrent Negre. Una salutació breu amb la Ruth per explicar-li la situació, una de les "remonteres" més simpàtiques de La Molina, i ràpid avall per la Genciana en versió "xusss a la desesperada" cap als Alabaus.
Pero és arribar als Alabaus i començar la decepció. Allà no l'han trobada. El conductor em recomana tornar a remuntar pel telecadira i des de dalt la cadira mirar si veig la GoPro per la traça de pujada. Així ho faig. Ell mentrestant mirarà cadira a cadira a veure si per sort, la GP no només no ha caigut sinó que s'ha quedat a la cadira. No és mala idea, penso. Vaig avall cap a la base d'Alabaus però ho faig intentant seguir la traça de baixada del telecadira. Perdo molts minuts, masses, però val la pena perdre'ls si això em serveix per aconseguir trobar-la.
Arribo a la base. Allà hi ha en Robert Márquez, el responsable de conduir el telecadira des de la base de sortida. Li explico el cas. De seguida es fa càrrec de la situació i em diu que també revisarà cadira a cadira a veure si la GP s'ha quedat atrapada entre seient i espatllera i, amb sort, amb molta sort, no s'ha escolat per la ranura.
Així doncs torno a prendre el telecadira amunt i des de dalt la cadira reviso l'itinerari de pujada. Paro especial atenció en els darrers 100 metres, a veure si veig la maquineta caiguda a la línia del telecadira. Per dins estic decebut amb mi mateix. Com puc haver comès aquest error o descuit? El cert és que no tinc gaires esperances de trobar-la perquè, penso per dins meu, que molt possiblement la GP haurà caigut al retorn i que algun client l'haurà agafat. Podria ser que amb sort, si el client és honest, la deixi al final de la tarda a oficines com a objecte perdut.
Però el pitjor és que no em puc treure del cap pensar en la feina perduda que s'ha fet durant el matí. Què li diré al client? La feina és per un contracte que, si o si, s'ha d'entregar a tot tardar el dijous a les 11 de la nit. I ja estem a dijous a prop de les 3 de la tarda. No em dóna temps per tornar a fer amb telèfon el que s'ha fet amb la GP. Impossible. Del tot impossible tornar a coordinar els 3 protagonistes del vídeo i fer-los pujar de nou a pistes. A les 5 de la tarda l'estació tanca i no es pot fer en dues hores a contrarellotge el que s'ha fet al matí tranquil·lament en tres hores i mitja.
Sense treure l'ull de la traça arribo a dalt del telecadira. El conductor del retorn també ha estat revisant les cadires però no ha vist res. Les esperances es van acabant.
Són les 3 de la tarda. Feina perduda. Torno a fer el darrer intent de trobar la càmera. Aquest cop segueixo la línia de baixada de les cadires. Reflexiono que amb els tremolors del pas de la cadira per cada pilona la GP haurà caigut entorn d'aquestes. Som-hi, va, un intent més. Per intents que no quedi...
La baixada pilona a pilona es fa feixuga. Passen els minuts i res. Arribo a baix. Estic desanimat. Quina trastada. No em puc treure del cap que no podré entregar la feina. Segurament seran comprensibles, no ho dubto, però això no impedeix que la decepció s'apoderi de mi.
Passo pel control de forfets. Entro a la plataforma de sortida del telecadira. Allà veig en Robert recolzat a la barra que delimita les cues i que m'observa atentament. Em demana: "Què? l'has trobada?". De moment li contesto amb un gest amb el cap, fent que no. No tinc paraules. Faig cunya als esquís per aturar-me davant seu i li deixo anar: "Que va, quina ràbia".
I de cop em somriu, posa la ma en una butxaca i em diu: "doncs mira aquí la tens!" . "Ostres, què dius!" li responc amb una cara de satisfacció que devia ser indescriptible i no me'n puc estar de deixar anar "Co...ns, no m'ho acabo de creure! No saps l'alegria que em dónes!."
Intercanviem unes frases més, li explico el important de les imatges que hi tinc enregistrades, i que "et dec una, dues o tres cerveses. Les que faci falta, però que avui no, perquè vaig tard per entregar la feina". Però ell no sap com de content estic per dins.
Recuperada la GP i ja a la butxaca, aquest cop tancada i retancada amb cremallera fins a dalt de tot, i enfilant de nou remuntador amunt, truco a oficines per avisar de la recuperació. Els dono les gràcies per les gestions fetes i per la satisfacció de saber que podré entregar la feina.
Divendres matí
Aquest matí, quan m'he llevat, m'ha tornat a venir al cap la sort que vaig tenir ahir. He sentit la necessitat d'escriure quatre ratlles que finalment, ja ho veieu, en són unes quantes més.
Amb la feina ja entregada ahir nit, i ja assossegat per la tranquil·litat que em permet la feina d'oficina assegut còmodament al davant de l'ordinador, m'he vist obligat a escriure aquest article, no només per agrair la implicació dels conductors dels Alabaus de La Molina, sinó també per la importància i reconeixement que es mereix la seva feina i "el somriure i el bon dia o bona tarda" amb què a cada pas pel seu davant els hi devem tots els esquiadors. I gràcies Robert, moltíssimes gràcies, per l'atenció posada!
Mentre remunto metres a pas de desembragable i un cop comprovades les imatges, que per cert han quedat bé, també aprofito per canviar la carcassa protectora senzilla, la que permet introduir clavilla de microcorbata per una carcassa protectora que incorpora bateria suplementària. Guardo el cable del micro de corbata en una funda i cap a la jaqueta. Tot plegat un embolic de cables, carcasses i aparells que passen de la mà dreta a la mà esquerra o a l'entrecuix. Forma part de la meva feina, ja que per diferents qüestions alguns vídeos els faig amb GoPro i altres els faig amb telèfon. Mentrestant la GoPro queda a l'entrecuix.
De cop arribo al retorn del telecadira Alabaus i, amb les presses per aixecar la barra protectora, em descuido agafar i guardar la meva flamant GoPro 7, comprada el passat mes d'octubre.
Després de baixar per la pista Panoràmica i just abans de baixar per Muntanya Sagrada, ja per anar cap a l'aparcament del telecabina a buscar el cotxe i tirar cap a casa, m'adono del descuit de la GoPro.
Quina ràbia! Tota la feina del dia enregistrada amb la GoPro (a partir d'ara GP) a prendre pel sac. Però calma, no ens posem nerviosos, penso. Tinc clars els darrers moviments amb la GP i, per tant, intueixo que haurà caigut al retorn del telecadira Alabaus.
Immediatament truco a oficines de La Molina per avisar del meu descuit. A veure què hi poden fer. Em diuen -gràcies Marta per la gestió i rapidesa- que avisen el conductor del retorn d'Alabaus perquè miri si la veu caiguda per allí la rampa. També avisen els pisters que estan per la zona del cas. Mentrestant, immediatament remunto pel telecadira Torrent Negre per tornar cap al retorn d'Alabaus. Que lenta se'm fa la pujada per Torrent Negre, mare meva.
Arribo al retorn de Torrent Negre. Una salutació breu amb la Ruth per explicar-li la situació, una de les "remonteres" més simpàtiques de La Molina, i ràpid avall per la Genciana en versió "xusss a la desesperada" cap als Alabaus.
Pero és arribar als Alabaus i començar la decepció. Allà no l'han trobada. El conductor em recomana tornar a remuntar pel telecadira i des de dalt la cadira mirar si veig la GoPro per la traça de pujada. Així ho faig. Ell mentrestant mirarà cadira a cadira a veure si per sort, la GP no només no ha caigut sinó que s'ha quedat a la cadira. No és mala idea, penso. Vaig avall cap a la base d'Alabaus però ho faig intentant seguir la traça de baixada del telecadira. Perdo molts minuts, masses, però val la pena perdre'ls si això em serveix per aconseguir trobar-la.
Arribo a la base. Allà hi ha en Robert Márquez, el responsable de conduir el telecadira des de la base de sortida. Li explico el cas. De seguida es fa càrrec de la situació i em diu que també revisarà cadira a cadira a veure si la GP s'ha quedat atrapada entre seient i espatllera i, amb sort, amb molta sort, no s'ha escolat per la ranura.
Així doncs torno a prendre el telecadira amunt i des de dalt la cadira reviso l'itinerari de pujada. Paro especial atenció en els darrers 100 metres, a veure si veig la maquineta caiguda a la línia del telecadira. Per dins estic decebut amb mi mateix. Com puc haver comès aquest error o descuit? El cert és que no tinc gaires esperances de trobar-la perquè, penso per dins meu, que molt possiblement la GP haurà caigut al retorn i que algun client l'haurà agafat. Podria ser que amb sort, si el client és honest, la deixi al final de la tarda a oficines com a objecte perdut.
Però el pitjor és que no em puc treure del cap pensar en la feina perduda que s'ha fet durant el matí. Què li diré al client? La feina és per un contracte que, si o si, s'ha d'entregar a tot tardar el dijous a les 11 de la nit. I ja estem a dijous a prop de les 3 de la tarda. No em dóna temps per tornar a fer amb telèfon el que s'ha fet amb la GP. Impossible. Del tot impossible tornar a coordinar els 3 protagonistes del vídeo i fer-los pujar de nou a pistes. A les 5 de la tarda l'estació tanca i no es pot fer en dues hores a contrarellotge el que s'ha fet al matí tranquil·lament en tres hores i mitja.
Sense treure l'ull de la traça arribo a dalt del telecadira. El conductor del retorn també ha estat revisant les cadires però no ha vist res. Les esperances es van acabant.
Són les 3 de la tarda. Feina perduda. Torno a fer el darrer intent de trobar la càmera. Aquest cop segueixo la línia de baixada de les cadires. Reflexiono que amb els tremolors del pas de la cadira per cada pilona la GP haurà caigut entorn d'aquestes. Som-hi, va, un intent més. Per intents que no quedi...
La baixada pilona a pilona es fa feixuga. Passen els minuts i res. Arribo a baix. Estic desanimat. Quina trastada. No em puc treure del cap que no podré entregar la feina. Segurament seran comprensibles, no ho dubto, però això no impedeix que la decepció s'apoderi de mi.
Passo pel control de forfets. Entro a la plataforma de sortida del telecadira. Allà veig en Robert recolzat a la barra que delimita les cues i que m'observa atentament. Em demana: "Què? l'has trobada?". De moment li contesto amb un gest amb el cap, fent que no. No tinc paraules. Faig cunya als esquís per aturar-me davant seu i li deixo anar: "Que va, quina ràbia".
I de cop em somriu, posa la ma en una butxaca i em diu: "doncs mira aquí la tens!" . "Ostres, què dius!" li responc amb una cara de satisfacció que devia ser indescriptible i no me'n puc estar de deixar anar "Co...ns, no m'ho acabo de creure! No saps l'alegria que em dónes!."
Intercanviem unes frases més, li explico el important de les imatges que hi tinc enregistrades, i que "et dec una, dues o tres cerveses. Les que faci falta, però que avui no, perquè vaig tard per entregar la feina". Però ell no sap com de content estic per dins.
Recuperada la GP i ja a la butxaca, aquest cop tancada i retancada amb cremallera fins a dalt de tot, i enfilant de nou remuntador amunt, truco a oficines per avisar de la recuperació. Els dono les gràcies per les gestions fetes i per la satisfacció de saber que podré entregar la feina.
Divendres matí
Aquest matí, quan m'he llevat, m'ha tornat a venir al cap la sort que vaig tenir ahir. He sentit la necessitat d'escriure quatre ratlles que finalment, ja ho veieu, en són unes quantes més.
Amb la feina ja entregada ahir nit, i ja assossegat per la tranquil·litat que em permet la feina d'oficina assegut còmodament al davant de l'ordinador, m'he vist obligat a escriure aquest article, no només per agrair la implicació dels conductors dels Alabaus de La Molina, sinó també per la importància i reconeixement que es mereix la seva feina i "el somriure i el bon dia o bona tarda" amb què a cada pas pel seu davant els hi devem tots els esquiadors. I gràcies Robert, moltíssimes gràcies, per l'atenció posada!
