Ivan Sanz Tusell
Vaig començar a esquiar a Font Romeu, però allà on realment en vaig aprendre i estimar la neu va ser a Vallter 2000. Alguna cosa deuen tenir aquestes dues estacions perquè m'hagi convertit en un veritable "malalt de neu". Més sobre mi a Qui som. Twitter: @ivansanztusell
Opinió
El Pirineu reclama a crits uns Jocs d'Hivern
Dissabte 16 de març de 2019. Quan estic acabant de redactar aquest article són ja les 2 de la tarda. He arribat a Soldeu a les 8 del matí. Des de bon principi tenia clar que el que avui veuria, i viuria, seria molt gran.
Veure al costat de casa unes finals de la Copa del Món d'esquí alpí és un d'aquells esdeveniments que qualsevol aficionat al món de la neu, i l'esquí en concret, ha de veure. I evidentment vull dir que ho ha de veure en directe, respirant-ne l'ambient com a mínim un cop a la vida.
Avui tocava veure les finals de l'Eslàlom de dones i l'eslàlom gegant d'homes. I us intentaré explicar amb paraules el que he vist i he viscut, tot i que em serà difícil reflectir-ho correctament.
Però ho intentaré, així que, com diem els esquiadors de la meva terra, som-hi!
Des que he deixat el cotxe davant l'hotel només he vist que organització i espectacle. Bé, matisem-ho: la millor organització i el millor espectacle.
Des que he entrat a Soldeu i al peu de pista de l'Avet només puc tenir paraules d'elogi per tot el que està envoltant aquestes finals de la Copa del Món a Grandvalira.
Feia dies que m'estava amarant de l'ambient, però ho feia a distància. M'arribaven comunicats de premsa, fotografies i vídeos. Bé, matisem-ho: informació precisa, fotografies espectaculars i vídeos que transmetien emoció.
Des que he entrat a la sala de premsa habilitada perquè els periodistes puguin fer la feina amb les millors condicions, només puc dir que he vist professionalitat i implicació. Bé, matisem-ho: passió per transmetre i emoció per fer-ho bé i amb rapidesa.
Des que he trepitjat el peu de pista de l'Avet he vist una afició incondicional i entregada a l'espectacle. Entrenadors, nens de clubs, professors d'esquí, polítics andorrans, famílies, periodistes, voluntaris, coneguts o amics. Bé, matisem-ho: moltíssima gent, tanta com 5.000 persones entre grada, peu de pista i les terrasses de bars, cafeteries i edificis.
I com us podeu imaginar, molts idiomes entre les converses de peu de pista: en català, en castellà, en francès, en anglès o en llengües eslaves que no he sabut esbrinar de quin país provenien. I més.
En definitiva, crec que he vist a Soldeu un gest que provenia de moltíssima gent diferent, des de diferents perspectives, responsabilitats i fins i tot del turista o observador menys entès en esquí que demanen i criden, sense saber-ho i sense ser-ne del tot conscients, que volem i podem organitzar uns jocs d'hivern al Pirineu.
Ah, i per cert. Demà més. Perquè demà veurem les finals de l'Eslàlom d'homes i l'eslàlom gegant de dones. I no tinc cap dubte que el crit tornarà a ser el mateix.
Volem i podem organitzar uns jocs d'hivern al Pirineu.
Veure al costat de casa unes finals de la Copa del Món d'esquí alpí és un d'aquells esdeveniments que qualsevol aficionat al món de la neu, i l'esquí en concret, ha de veure. I evidentment vull dir que ho ha de veure en directe, respirant-ne l'ambient com a mínim un cop a la vida.
Avui tocava veure les finals de l'Eslàlom de dones i l'eslàlom gegant d'homes. I us intentaré explicar amb paraules el que he vist i he viscut, tot i que em serà difícil reflectir-ho correctament.
Però ho intentaré, així que, com diem els esquiadors de la meva terra, som-hi!
Des que he deixat el cotxe davant l'hotel només he vist que organització i espectacle. Bé, matisem-ho: la millor organització i el millor espectacle.
Des que he entrat a Soldeu i al peu de pista de l'Avet només puc tenir paraules d'elogi per tot el que està envoltant aquestes finals de la Copa del Món a Grandvalira.
Feia dies que m'estava amarant de l'ambient, però ho feia a distància. M'arribaven comunicats de premsa, fotografies i vídeos. Bé, matisem-ho: informació precisa, fotografies espectaculars i vídeos que transmetien emoció.
Des que he entrat a la sala de premsa habilitada perquè els periodistes puguin fer la feina amb les millors condicions, només puc dir que he vist professionalitat i implicació. Bé, matisem-ho: passió per transmetre i emoció per fer-ho bé i amb rapidesa.
Des que he trepitjat el peu de pista de l'Avet he vist una afició incondicional i entregada a l'espectacle. Entrenadors, nens de clubs, professors d'esquí, polítics andorrans, famílies, periodistes, voluntaris, coneguts o amics. Bé, matisem-ho: moltíssima gent, tanta com 5.000 persones entre grada, peu de pista i les terrasses de bars, cafeteries i edificis.
I com us podeu imaginar, molts idiomes entre les converses de peu de pista: en català, en castellà, en francès, en anglès o en llengües eslaves que no he sabut esbrinar de quin país provenien. I més.
En definitiva, crec que he vist a Soldeu un gest que provenia de moltíssima gent diferent, des de diferents perspectives, responsabilitats i fins i tot del turista o observador menys entès en esquí que demanen i criden, sense saber-ho i sense ser-ne del tot conscients, que volem i podem organitzar uns jocs d'hivern al Pirineu.
Ah, i per cert. Demà més. Perquè demà veurem les finals de l'Eslàlom d'homes i l'eslàlom gegant de dones. I no tinc cap dubte que el crit tornarà a ser el mateix.
Volem i podem organitzar uns jocs d'hivern al Pirineu.
