Opinió
La zona de confort
El cap de setmana el passo amb uns amics al Capcir, la meva perla d'esquí al Pirineu. Els grans dominis més propers estan molt bé -i cal agrair l'esforç que fan per oferir unes instal·lacions i unes extensions esquiables de nivell alpí- però sempre m'han semblat entorns despersonalitzats, desproveïts de calidesa. Prefereixo la humilitat -però, sobretot, autenticitat- de les petites estacions d'aquesta comarca catalana i dels seus municipis, on encara s'hi respira ambient de poble. Concebo l'esquí com a experiència global, com a viatge més enllà de la dèria de quantificar tot el que envolta l'esquí: quilòmetres de pistes, número de remuntadors... M'embranco. Algun dia en parlaré a bastament, del Capcir i de la meva concepció de l'esquí.
Enxampem la gran nevada d'aquest hivern -un metre i mig en tres dies- i, per bé que el temps no acompanya gaire, només veure el paisatge d'aquesta comarca encantadora ja justifica el viatge des de Cassà de la Selva. Diumenge em quedo sol. L'endemà hem quedat al Pla del Mir, a les deu del matí. Ens hem inscrit tres persones, però dues són baixa d'última hora i em quedo sol amb en Màrius Mansilla, que serà el meu professor. La naturalesa de la trobada queda desvirtuada -no som un grup- però som allà i hi ha neu a dojo. No se'n parli més. Cap amunt! Al remuntador, en Màrius i jo descobrim que tots dos estem en la columna d'opinaires del lloc web de Diari de la neu. Vivim en un puny. M'explica la filosofia d'aquestes trobades i recalca que no es tracten d'unes classes, sinó d'unes esquiades en grup assistides per un professor. Una primera baixada per avaluar el nivell d'esquí -el meu, és clar- i ja hi som pel tros.
En Màrius m'anima a forçar, a sortir de la meva zona de confort per cometre errors, detectar quins són i aprendre a corregir-los. “Imita'm”, em diu. Haig de seguir la seva traçada en una seqüencia de girs curts en què anem guanyant velocitat.. fins que ocorre l'inevitable. Patapam! He sortit de la meva zona de confort, en efecte, que és com dir que m'he fumut una patacada. Em corregeix. Quan tanco les corbes haig d'encarar millor el pendent perquè el gir sigui més fluid i la següent corba arribi de manera més natural. Intento assimilar-ho.
La fem petar al remuntador. En Màrius m'explica que ha iniciat el projecte de 360 skiers aquest hivern mateix. L'escola té com a objectiu oferir una experiència global a l'entorn de l'esquí. Res de dues horetes de classe i després cap a casa. Es tracta d'assistir l'esquiador també quan ja no té els esquís als peus. Nous conceptes de formació que s'imposen al Pirineu. Em sembla molt bé. En moments de crisi cal diversificar-se i oferir experiències noves.
Continuem esquiant junts fins a les dotze del migdia. Ho provem fora de les pistes. Neu molt fonda i humida. Els meus esquís queden enterrats i tinc feina a recuperar-los. Els 120 minuts passen volant. És poc temps, però quedo baldat. Estic acostumat a ritme de passeig i en Màrius no només m'ha tret de la meva zona de confort, sinó que m'ha fet esprémer físicament. Tant li fa, ha valgut la pena. L'última baixada la dediquem a les fotos. La resta del dia m'ho podré agafar amb més calma i en Màrius podrà desvirgar a cor què vols -Els Angles és un pastís de nata- sense portar una càrrega a sobre com jo.
